Dispers i decebut

No hi ha res pitjor que perdre el rumb i no adonar-te’n fins que ets a les antípodes. És el que m’ha passat a la feina. He menystingut, sense adonar-me’n, l’objectiu principal de la meva tasca i he corregut els turons d’Úbeda fins acabar malhumorat amb tot el que m’envolta però sobretot decebut amb mi mateix. Potser perquè necessito unes vacances o perquè perdo facultats o totes dues coses. La qüestió és que, sigui com sigui, he de tombar la truita perquè ni tindré vacances aquest any ni les facultats són per a llençar coets —són les que són i minven amb l’edat.

Ara bé, el dia no era prou esplèndid, que he hagut de coincidir amb un d’aquells individus amb somriure d’anunci de dentifrici. D’aquells que sembla que et volen complaure amb tot però que, delatats pels gestos i mirades, deixen ben clar que et volen lluny del seu despatx perquè els estàs endarrerint l’hora de sortida, quan, de fet, ha estat ell qui m’ha fet perdre el temps. «Tengo que hacer una llamada, vuelve dentro de diez minutos», ha fet.

Per a més inri, el presoner de la ratlla diplomàtica s’ha atrevit a dir-me com fer la meva feina: «aquí estás perdiendo el tiempo». No, si a sobre tenia raó! M’ha indicat on hauria d’anar, però era massa tard, s’havia exhaurit la tarda i el meu ego tocat ha emergit per fer-li saber que «nos dejara hacer el nuestro como humildemente sabemos». Un punt estrany on l’ego i la humilitat es toquen, reaccionen i esclaten, per fer-me saber que equivocar-se és humà, però que la propera vegada més val que porti la brúixola mental.