Room in Rome

Després de la patacada que va endur-se amb Caótica Ana (2008), Julio Medem torna a intentar-ho amb una història de màxima intimitat i senzillesa –tres actors i un decorat–, però ja ha anunciat que està preparat i disposat a lliurar-se a una producció més gran. Room in Rome (Una habitación en Roma) està inspirada en la pel·lícula En la cama, del xilè Matías Bize. Un projecte que d'entrada no va captivar Medem, ha explicat després de la projecció, però després d'anar fent-hi retocs –canviar la parella protagonista per dues dones amants, localitzar-la en una habitació d'hotel a Roma, a mig camí d'Espanya i Rússia, on resideixen les protagonistes–, aleshores, va fer el projecte seu. "La pel·lícula més petita que he fet mai", afirma el director.

Si perds les maletes, no les busquis a l'Abacus

De cara a la diada de Sant Jordi, el web BTVnoticies demanava als lectors i televidents que recomanessin llibres per vies diverses. A mi se'm va acudir recomanar també tres llibreries:

"Catalònia, per familiaritat; Bertrand, perquè ho tenen tot; Abacus, per cooperativa."

Doncs bé, crec que hauré de replantejar la recomanació havent visitat l'Abacus d'Hostafrancs, on el canvi de color de l'armilla, de verd a negre, sembla haver contagiat l'ànim dels treballadors. [segueix]

Magdalenes de canyella

La Tomassa prepara magdalenes de canyella cada vegada que espera visita i aquest matí n'ha fornejat dues dotzenes. Veniu cap allà a les cinc, ha suggerit a la Clarissa, en Rogeli, la Marina i en Carles. Així han quedat, però aquest migdia, la Marina avisa la Tomassa que està encadenada al vàter, pel mal de ventre, i ha enviat en Carles a la farmàcia. No podran ser a berenar i més val que no els esperi, la Tomassa.

Sant Jordi, diada festiva i feinera

Després de la prèvia d'ahir, avui celebrem Sant Jordi, festa del llibre, la rosa i l'amor. Els catalans som així, naveguem per corrents pròpies i Sant Valentí ho deixem pels qui volen caure als paranys del màrqueting.

Fades d'hospital

Aquest any he començat a celebrar la Diada de Sant Jordi un dia abans i d'una manera força positiva, almenys així vull pensar-ho: repartint contes de fades a nens i nenes hospitalitzats, dedicant-los-els i xerrant amb els que es veien amb ànim de fer-ho. Alguns enllitats, d'altres en cadira de rodes o dempeus han rebut aquests senzills obsequis amb un generós somriure, malgrat estar combatent la malaltia –en ocasions, severa– amb un estoïcisme que més d'un adult voldria tenir.

Del lector romàntic a l'avi electrònic

A mesura que s'apropa Sant Jordi resorgeixen vells debats i n'apareixen de nous. D'una banda, l'eterna dicotomia entre els escriptors mediàtics i no mediàtics i el suposat oportunisme dels primers. Que són oportunistes, probablement. Que volen fer "quartos", també. Elles i ells han sabut donar la volta a la dita, perquè amb la cara, cobren! Però... qui no faria el mateix si pogués i més en els temps que vivim? A més, cal afegir que gràcies a aquests llibres anomenats mediàtics, d'una complexitat i riquesa literàries discutible, hi ha lectors ocasionals que almenys un cop l'any obren, comencen i acaben aquest plec de fulls escrits i relligats. Si tots els camins duen a Roma, potser el viarany del mediatisme acabi conduïnt un lector incipient a les inacabables carreteres secundàries de la literatura.

Alícia, queda't on ets!

Començo a pensar que el cinema en tres dimensions és una de les enganyifes del segle o jo no estic fet per a la nova tecnologia. Ens l'han venut com el cinema del futur, amb el rebombori de l'estrena d'Avatar (James Cameron, 2009) i el secretisme previ. La indústria televisiva puja al carro i anuncia el llençament al mercat dels primers televisors en 3D, mentre un clàssic de la literatura universal, l'Alícia de Lewis Carroll agafa volum rere unes ulleres de pasta grisa i lents fosques que m'han donat en entrar al cinema.

La física quàntica me la juga

Arribem a la terminal 1 de l'aeroport del Prat i aparquem el cotxe al pàrquing, a la planta quarta (mira, com la pel·lícula!, em dic). Fora maletes i embalums en excés de la que se'n va.

–A, 001, groc! –exclamo altisonant i dos caps assenteixen, mentre busco una nova norma nemotècnica, A d'Aleix, no fos que perdéssim el cotxe...

Aigües

Tornem a ser en una fotografia antiga, polsosa i desgastada. Lleugers desenfocs d'aigua no em deixen veure que hi ha rere el vidre. És el dia perfecte per una xocolata desfeta i una mica de lectura a ritme de... ja ho trobarem. Fem-ho!

La bomba de BTV

El paisatge comença a esvair-se. Tot passa molt de pressa. Canvia. Menys un cartell. Al fons, una bomba i, a sota, la frase "televisivament incorrecte" amb del logo de BTV.

La imatge desapareix però el dubte queda dins del vagó de tren: què vol dir això? Potser és que els treballadors de la cadena pensen fer-la grossa? És publicitat d'aquella que et trasbalsa i que per tant recordes i comentes amb la gent, tot i no entendre-la? Per contra, se sol dir que la publicitat que no entenem és que no va adreçada a nosaltres. Llavors, jo no sóc un espectador potencial de BTV?

Uns mesos més tard el mateix mitjà comença a aclarir el dubte...

A BTV fem programes que no tindrien cabuda en cap altra televisió. Per això som “televisament incorrectes”.

...i em deixa entre confús i perplex.

Els programes de BTV, com el cinema en blanc i negre, un espai de filosofia, un de debat o un altre de meteorologia, no es fan en altres cadenes? Gairebé tot està inventat i rarament despunta algun espai per creatiu a qualsevol graella televisiva. Potser en lloc de ser "televisivament incorrectes" caldria perseguir l'eslògan "televisivament creatius, innovadors o transgressors".