Cada vespre de diumenge, la melangia creix fins a transformar-se en malestar i un humor agredolç. És la síndrome del dilluns? Són aquests els símptomes a què fa referència tanta gent? Per què els noto tant ara, ja fa un mes, i no abans? No és ben bé la síndrome "retorn a l'escola" de finals de setembre, bé, crec que no, encara que allò queda tan lluny que tampoc podria assegurar-ho amb una certesa absoluta. Crec que és per falta de motivació. Sí, deu ser això. Ja fa dies que hi dono voltes. La nova feina, la nova manera de treballar, el nou horari... segur que hi té alguna cosa a veure. Tornem a ser en un punt d'inflexió, suposo; en aquella estació, envoltat d'andanes, per decidir quin és el millor tren. Deu ser això. "Dos colores: blanco y negro", de Moska, o "Mad world" de la banda sonora de Donnie Darko no hi ajuden gaire, a sortir de la síndrome del dilluns, però són grans temes que s'escauen d'allò més bé en un diumenge plujós quan el cel enfosqueig. Cada cop m'agrada més Moska, hauré d'escoltar-ne més discos.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaUi,aquesta sensació em sona... Arribarà un dia en que no ens trobem en aquests punts d'inflexió? Em sembla que la vida és un constant punt d'inflexió amb lo bo i dolent que això comporta!!
ResponEliminaUn petó
T'informo que he inclòs un post teu a la secció Blogs degustació d'avui, dedicat a la pluja.
ResponEliminaJesús Maria, moltes gràcies! Feia dies que no entrava per feina i problemes amb la connexió a internet. Ara hi faig una ullada. Com sempre, un plaer llegir-te.
ResponEliminaSílvia, entre tants punts d'inflexió, a veure si trobem un moment per fer un cafè, que no coneixes la casa...