Apadrinar un mandariner? Amb quina em surts, tu, ara? A penes ens veiem un parell de cops l'any i quan ens trobem, després de l'encaixada de mans de rigor, amb la calidesa justa pel parentiu que ens enllaça i la fredor exacta per no agafar-nos més confiança de la necessària, em preguntes per les vacances i la feina; em fas la mateixa proposta de sempre ("avisa'm quan s'emeti un reportatge dels teus"), tot i conèixer la meva resposta, també la de sempre ("només cal que engeguis el televisor i sintonitzis la cadena"). Tots dos sabem que ni tu tens cap mena d'interès a veure cap d'aquests reportatges ni jo a avisar-te el dia que se n'emeti cap.
Aquest cop, l'encontre tradicional ve seguit d'una curiosa petició. Em demanes o, més aviat, demanes a la meva família que et regali un arbre de l'horta, "un arbret petit, diguem-ne que per apadrinar-lo al meu jardí, com qui apadrina un indiet". Valga'm Déu! Quina comparació més bèstia! I tu, com si res, insisteixes en l'apadrinament, per deixar clar que no contemples l'opció de compra i això que, de diners, no te'n falten. De fet, tot seguit, fas un d'aquells comentaris tan teus perquè no ens quedi cap dubte del teu poder adquisitiu i dels cercles de poder pels quals transites.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada