Lost in performance

Ostenta fortuna i maneres de l’aristocràcia de principis de segle XX. Les va heretar dels pares que, al seu torn, les havien heretades dels avis. Només té això i la barra de creure’s aquest paper de senyora de classe benestant, capaç d’ordenar, reprovar i ridiculitzar sense contenció. Camina amb gestos ampul·losos i un «savoir fer» —com diria ella— de manual, que degué aprendre a l’escola del passeig de la Bonanova.

Quan s’acomiada d’algú, exclama «au revoir, mon coeur», treu el telèfon mòbil de la bossa de mà, fa veure que truca —que aquest mes s’ha excedit del que pot pagar—, demana un taxi que no arribarà mai i s’acomiada d’un interlocutor que no existeix. Aleshores, mira de cua d’ull que ningú no l’observa i agafa l’autobús. Tot un suplici per a ella, això d’haver de mantenir el seu espai vital intacte. Respira fluixet i, sempre, agafa l’aire comprès entre el seu cos i la finestra. Temorosa de contraure qualsevol malaltia, evita tocar i ser tocada, i fa un posat estrany, de rebuig i desconcert que podria passar pel d’algú que porta a la sang una sobredosi de substàncies psicodèliques o una concentració etílica pròxima al coma.

Unes ulleres fosques de mussol li tapen mitja cara i, des d’allà, s’ho mira tot de dalt a baix. De tant en tant, esbufega sorollosos «aaarrhh» que denoten una evident antipatia vers els altres. Tota resignada, rescata el seu esperit més devot i clama a la Mare de Déu que la tregui d’aquest infern, que compartir seient en un vehicle públic no entra a dins del seu pla de vida! I això que ja li ha escrit a l’alcalde nombroses cartes per demanar que redueixin els seients dobles a un de sol i se separin les fileres amb fines mampares de metacrilat.

La dona de tons caquis em dirigeix una mirada fugissera —potser que m’ho prengui com un honor—, torna a fer fàstics amb un sorollós gemec, busca una posició més confortable per als seus malucs, es reclina de ple contra el respatller i interpreta la gratitud que mai no va heretar dels avis ni dels pares.