Ara provar d'anar en bici per ciutat és agosarat, temerari i gairebé un atemptat contra l'empresa que et paga el sou cada mes. Vaja, si més no, aquest és el missatge que capto cada cop que porto els papers de la baixa i em sento dir per boca de caps i clients que si no hagués agafat la bici, res d'això hauria passat; que probablement m'hauria estalviat la trencamenta de braç si m'hagués protegit amb colzeres, i que, en definitiva, agafar la bici a Barcelona és un risc innecessari.
No, si és que... no en tens prou amb quedar lleument limitat de moviments (sobretot si la mà que t'han immobilitzat és la que més fas servir) que t'has de sentir responsable d'haver d'acceptar la baixa. Però hi ha casos pitjors, com el d'aquell treballador que ha d'escoltar com el cap li demana "podries venir a treballar de paisà si algun dia se'ns acumula feina?" o el cas d'aquell altre que per estar de baixa, es queda sense lot de nadal.
Aquestes situacions són més habituals en entorns laborals petits que no pas en grans empreses. És la forma d'expressar la frustració o les dificultats que comporta a un empresari perdre un treballador temporalment. També s'hi palesa el desig de voler agafar la bici i sentir la jove llibertat a la cara. És el cas d'una veïna vella, grassa i repentinada, que donava la raó a la patronal.
Me l'he mirada de dalt a baix, amb tota la intenció i li he preguntat: "Vostè té cames, senyora, i segur que camina tan pimpante per la ciutat. No em negarà que també és un risc això! S'exposa a relliscades els dies de pluja i caigudes desafortunades en baixar per unes escales." Ella, que no havia deixat el burro gaire lluny, m'ha assegurat que un accident de bici a ciutat és evitable i no està sotmès a la llei de Murphy ni a l'atzar; una caiguda tonta, sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada