En la primavera de 1998, Bluma Lennon compró en una libraría del Soho un viejo ejemplar de los poemas de Emily Dickinson, y al llegar al segundo poema, sobre la primera bocacalle, la atropelló un automóvil. Los libros cambian el destino de las personas. [...] Bluma fue su víctima.
Així de breu i contundent és l’incípit de «La casa de papel», una novel·la petita i exquisida que recorre els diversos vessants de la bibliofilia, des de la necessitat a recuperar l’espai que ocupen els llibres fins a l’obsessió malaltissa de voler-los classificar gairebé orgànicament. Un dels personatges explica on el va dur la seva passió: «Alguna vez pensé en construir una escalera interna para comunicar los dos pisos, pero me di cuenta a tiempo de que no debía contaminar los libros con la vida doméstica».
L’autor Carlos María Domínguez ens convida a viatjar amb el protagonista, un professor de literatura, cap a la resolució del misteri que envolta un llibre brut i humit adreçat a la mestra difunta. Això el porta de l’Argentina a l’Uruguay, dos països que l’autor coneix molt bé. Amb tot, reserva les descripcions per a cadascun dels personatges. Cadascun, una joia.
Hice una nueva limpieza [...] con la sensación que recuperaba espacios para colgar un cuadro, un espejo, un liso y blanco sector de pared donde no buscar nada.
La novel·leta, publicada aquí per Mondadori, és d’aquelles que et llegeixes en un dia o que, per contra, t’acompanyen durant els trajectes en metro perquè té això, que pesa poc i és fàcil dur-la a sobre. És un clar exemple de síntesi i bon gust, de ponderació terminològica per dir el que un vol amb les paraules justes però amb una narrativa rica. Sens dubte, és un d’aquells llibres que tornarem a llegir algun dia si deixem que formi part de la nostra casa de paper.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada