Ni la millor literatura m'ha regalat mai una situació tan sucosa. La Nit de Reis, els sis portuguesos rellogats al segon segona es quedaren atrapats a l’ascensor i pica que picaràs l’alarma. Aquell “ti-ru-ri-ru” eixordador no deixava de sonar i em va fer pujar la mosca al nas.
Pensava que es tractava d'algun nen que havia obert el regal de reis d’amagatotis —una pistola de raigs làser o similar, per l’efecte que feia— davant l’embadocament dels pares. No, calla, el so no venia del pati, així que potser eren una colla de vàndals d’aquests que destrossen els cotxes del carrer. Però el so tampoc arribava d’allà, sinó del cor del bloc. Era l’ascensor!
Vaig baixar a corre-cuita i en màniga curta fins a localitzar el motiu de la queixa sonora: algú —aleshores no sabia quants eren— havia quedat atrapat a l’ascensor entre la planta baixa i el soterrani. Com a mínim hi havia dos homes i parlaven un castellà particular. Els vaig explicar en català, a poc a poc, que es calmessin, que trucaria als bombers. Cap més veí els havia sentit!
Aleshores, un dels portuguesos —més endavant, un veí m’informà de la seva procedència— preguntà molest: «¿Este ascensor no tiene sistema de seguridad?» Seguretat és el que hauries d’haver tingut tu abans de pujar sis en un ascensor, li hauria dit amb ganes. Seguretat, la que hi ha hagut; de no funcionar els frens d’emergència us hauríeu ben escarxofat. Tampoc li ho vaig dir.
Els bombers no van trigar ni deu minuts a arribar en camió i ambulància —el mínim per a qualsevol emergència sigui quina sigui. Un dels vuit homes va preguntar-me on era la maquinària de l’elevador. Ni idea! Res, que per això hi ha els presidents d’escala i com les abelles a la mel, van aparèixer la presidenta i un eixam de veïns tafaners, vestits de carrer o en bata i sabatilles, tan hi feia, la qüestió era no perdre’s detall de l’anècdota per poder-la comentar.
Havia arribat el moment de treure la càmera de la butxaca i retratar l’escena però... era correcte? Com no immortalitzar aquell moment digne de sitcom? Vaig començar a enregistrar-ho amb cautela i disfressa, com qui no vol la cosa, com quan un guàrdia de seguretat t’ordena «no grabes» i vas, tu, i graves. Un veí, que em coneix, va donar-me l’empenteta d’honor. No sé per on li va agafar que va indicar als bombers que s’apartessin de la caixa de l’ascensor perquè «su vecino periodista» pogués fer la foto.
Aleshores si que em vaig animar de ple i ja no era en foto, sinó en vídeo, el reportatge veïnal. Ara un pla general per aquí, un pla curt per allà, el contraplà per evitar el salt d’imatge, ara els camions a la porta... I el veí, que està en tot, cridava «grava el número de la porta, perquè se sàpiga on ha passat».
Al final, com que els bombers no aconseguien ni pujar ni baixar l’ascensor, donaren una escala als sis portuguesos i els feren sortir com a la pel·lícula «Speed» que protagonitzen Sandra Bullock i Keanu Reeves. Només va faltar això per sentir que diversos veïns coincidien en què «si l’ascensor caigués ara mateix...» Aquella Nit de Reis, la realitat no va superar la ficció. Sortosament!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada