L'home que parla pels descosits no passa de la trentena. Una vegada més, deixa la seva Tortosa natal per arribar-se en tren a Barcelona. Explica que quan va començar a treballar a la capital catalana, no tenia ni un duro, així que s'empescava una petita estafa. A l'estació de Tortosa, comprava un bitllet fins a Tarragona, esperava que el revisor li segellés i després es feia l'orni fins que arribava a Passeig de Gràcia. No li importava córrer el risc de ser descobert; era jove i la responsabilitat era compartida.
Una amiga seva, la Laura, feia sovint el mateix trajecte i, com ell, no pagava més enllà de Tarragona. Un dia, però, el revisor els va demanar el bitllet per segon cop i no van dubtar a dir-li que ja havia passat abans. Qui sap si jugarien al paper d'enamorats interromputs («no ens tallis el rotllo ara, tu»). La qüestió és que el revisor va fer la vista grossa i va seguir. Ho explica l'home que fa com qui les sap totes i no para d'omplir-se la boca d'adjectius autocomplaents. L'amic que l'escolta gairebé no diu ni mu i si ho fa, el primer el talla per seguir amb el discurs. Com qui vol justificar-se després d'haver comès una malifeta, es queixa que si no dus el bitllet, has de pagar una multa de 40 euros. En canvi, diu, si el tren no passa de l'hora de retard, no et retornen el preu del bitllet. «Des que van dividir la línia a Tarragona, ara ha de passar de l'hora a cada banda [de Tortosa a Tarragona i de Tarragona a Barcelona]. Només així et tornen el preu i la meitat i prou.» L'amic intenta parlar novament, però el xarlatà intervé novament. Li mostra el seu mòbil d'última generació i li recita a càmera lenta totes les prestacions hagudes i per haver. «Cent deu euros», diu en cops de veu pausats i notoris. «I no gas-ta-aaaaaa...», afegeix amb to fatxenda. L'amic assenteix amb el cap i evita un nou conat d'intervenció lingüística. Prefereix escoltar com el seu company espera deixar la feina per cobrar l'atur i viure unes «llaaaargues vacances pagades».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada