Imaginem-nos la foto. A primer terme, una paperera metàl·lica de forma semi-cilíndrica plena a vessar. Les llaunes, els papers i altres residus en sobresurten i, de tants que n’hi ha, alguns reposen a terra. L'andana no ofereix cap mena de perspectiva, perquè més enllà només hi ha caps humits i ventalls que ondegen de forma convulsa. La suor perleja als fronts arrugats d'estranyesa; el metro no arriba. Les mirades ressegueixen el comptador lluminós i els braços cauen en un gest d'exasperació quan el comptador arriba a pocs segons pel zero i torna a indicar quaranta segons.
És una postal del metro de Barcelona. Els que s'entesten a projectar les virtuts de la ciutat són els mateixos que mai no viatgen en transport públic. I cal que algú mostri aquesta cara per poder-la netejar. El pitjor, però, no ha arribat. És a l'interior del metro. Ho descobrim quan arriba, s'obren les portes i hi entrem. Està ben atapeït perquè a l'estiu disminueix la freqüència de pas i darrerament hi hem de sumar els retards. A sobre no va l'aire condicionat. Dedueixo que té molt a veure amb els consells que s'han donat a la població: «la temperatura no hauria de estar per sota dels 24 graus». Però el consell no va amb qui el predica. A la línia 1 han apagat l'aire sense mirament i han fet igual a línia 3.
És demencial, propi d'un país en vies de desenvolupament. Arriba l'estiu i el metro de Barcelona circula amb complicacions per les obres, una freqüència més baixa i sense aire condicionat. En canvi el bitllet, costa el mateix que la resta de l'any. Tenim tres opcions: esperar que ho resolguin aviat, acceptar una rebaixa del preu del bitllet o pensar si un servei com aquest cal pagar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada