Gabinets (1)

Ahir vaig tornar a parlar amb l'Ege. No em venia gaire de gust trucar-lo, perquè la darrera vegada ja em va clavar el rotllo, però ell representa el grup de persones amb qui m'havia de posar en contacte i havia de passar per aquest sedàs anomenat gabinet o departament de premsa. Quin món, el dels gabinets! Quina gent, la dels gabinets!

Havent despenjat l'auricular, no va deixar passar ni dos minuts per a llençar-me la primera crítica. Com sempre, amb to imperatiu i una agressivitat que hauria d'aprendre a dissimular si vol acabar venent motos, em va suggerir i aconsellar com fer la meva feina. Va dir que el tema a tractar era massa "tangencial" i, amb un castellà i deix d'erudit (fals erudit), va afegir que "deberíamos ahondar más en la problemática, atacar la raíz del problema, de los múltiples problemas, porque no sólo hay uno, hay muchos, y te lo dice alguien que lo conoce de cerca, porque lo ha vivido, no como vendedor, ni mucho menos, sino como periodista, desde los dieciocho años".

Quan ja començava a notar el coll encarcarat d'aguantar el telèfon entre orella i espatlla, mentre anava prenent notes del que m'explicava (això si que ho tinc, que miro d'escoltar tothom i prendre'n nota, encara que sàpiga que volen inculcar-me l'opinió de la manera agressiva falsament educada), se'm va acudir suggerir-li que ell mateix enviés aquestes propostes per escrit a direcció, ja que jo els les podia transmetre tan bé com sabés però, vaig insistir, sempre és millor fer-ho sense filtres, perquè no es perdi res pel camí. Uf, com se'm va possar! L'hauries d'haver sentit, que si "yo ni mucho menos querría importunarte ni hacerte perder el tiempo", que "ya sé que mi opinión no es nada"... Aquí va jugar la carta del victimisme, primer llença l'ofensiva i ara es fa la víctima! Vaja, quina imatge que tens de tu mateix, li vaig fer veure amb ironia.

Això només és un fragment de les múltiples converses tingudes. T'ho pots imaginar? I com ell, n'hi ha uns quants. Ben mirat, començo a entendre perquè tants dies torno a casa amb mal de cap. Ah, i al final, de la gestió que li vam demanar, res de res, que no havia trobat la persona que buscàvem.