El jurat (dia 3)

I arriba el dia. A les nou en punt, al Palau de Justícia. Me'l miro des de fora. És imponent, fa respecte, i l'avinguda Lluís Companys amb l'Arc de Triomf en potencia l'elegància. Feia tant temps que no trepitjava aquestes dependències. Recordo aquelles pràctiques d'estiu, aquell judici en què tots els periodistes s'abraonaven als advocats, el defensor i l'acusació particular, però també als familiars de l'acusat i la víctima. Recordo la insistència d'alguns periodistes per aconseguir "la decla" i alguns mètodes que ja aleshores em van semblar qüestionables, abusius, per la pressió que s'exercia a persones en una situació ben magra, per la tria de paraules que en boca d'uns podrien fer parlar els altres, paraules que no s'havien dit, que potser es pensaven, que eren ben lògiques, però que al capdavall no s'havien dit. Quan es va acabar la vista, càmeres i fotògrafs van agombolar-se als passadissos estrets del Palau, a l'espera que la policia sortís amb l'acusat, ben custodiat i emmanillat. Una situació en què, pel que vaig veure, tot s'hi val. Els bancs de justícia es convertiren en les millors talaies per captar la imatge.

Passes per l'arc detector de metalls, fora cinturó, fora rellotge, fora telèfon cel·lular, fora claus... L'etern etcètera dels aeroports i, tot i això, la màquina pita. Les sabates?! Res, et deixen passar, un mossos amables, gràcies, dic, ve pel jurat, em pregunten, sí, faig jo, molt bé, responen, passi cap al vestíbul, a la dreta, i allà ens comencem a acumular les trenta-sis persones candidates a jurat, citades pel judici que començarà en poc més de dues hores. Abans, un nou sorteig. Tots els nostres noms van a parar dins d'una urna, n'extreuen nou (la xifra d'integrants del jurat).

(L'u, el dos, el tres...) Mentalment, no deixo de repetir el meu nom (...el quatre, el cinc...) perquè seria tota una experiència fer de jurat i una responsabilitat (...el sis...) i un deure, és clar, i l'opció d'integrar el poder judicial per uns dies, també la democràcia ha arribat aquí (...el set!) espera, ho he sentit bé?, és el meu nom, han dit "set" i després el meu nom!

"Això no vol dir que ens agafin", comenta un dels nou elegits, que no vol formar part del jurat i afirma tenir molt clar què ha de dir a l'entrevista que ens faran individualment fiscal, acusació particular i defensa. I així ho fem, passem un per un de la sala de vistes número 2 a la sala de vistes número 1. La porta es tanca darrere meu i retruny. La sala és gegantesca, el sostre altíssim, tant com el d'una església, el rellotge aturat en una hora llunyana, a l'estrat hi ha cinc persones, el jutge al qual haig d'anomenar "su señoría", segons m'informen, la fiscal, les dues advocades de l'acusació particular i el defensor. La fiscal pregunta per la meva feina i la dels pares, l'opinió que em mereix la justícia (lenta) i la violència de gènere (una xacra, ara, dita masclista perquè es veu que només hi ha homes que maltracten dones o almenys són els casos que surten a la llum) i em pregunta si tinc alguna vinculació amb el sistema (cap ni una, gràcies). Per a les parts restants, "no hay más preguntas", una frase que es repetirà durant tot el judici.

A la sala del jurat ens acabem trobant tots. Dels nou, en recusen dos, és a dir que no els accepten, un dels quals era l'home que no volia formar-ne part. L'estratègia de carregar contra la justícia i criticar la discriminació positiva de la dona vers l'home en la violència masclista li ha funcionat. S'escullen dos membres més i els dos suplents. Jurem o prometem. Ja en som onze, esperem que amb pietat. Sis homes i cinc dones haurem de decidir si han quedat demostrats els fets que s'exposaran i la culpabilitat d'un home per un cas d'assassinat. Per sort, l'acusat ens ho posa fàcil el primer dia i s'inculpa ell mateix dels fets que els dies següents explicaran testimonis i pèrits.