Ho he sentit dir sempre: pols iguals es repelen i dues càrregues de signe contrari s’atrauen. Són lleis de la física; de l’electromagnetisme, exactament. Unes lleis que no tenen res a veure amb la conducta humana, per bé que a vegades fóra el més desitjable. Amb tres setmanes de guix al braç he descobert que la hipòtesi es comfirma a la tercera edat i he entès perquè la majoria d’avis només parlen de mals i maten el temps en un banc o a l’ambulatori a l’espera que el temps acabi amb ells.
De camí cap al supermercat, m’he hagut d’aturar tres vegades. Tres veïns curiosos de saber què m’havia passat al braç no s’han estat de renegar dels ciclistes per més que volgués justificar la meva bona conducció sobre dues rodes. Això, molt de passada, perquè, acte seguit, iniciaven un discurs de medicina popular vinculat al cercle d’amics i familiars. Que si “jo tinc la cadera fotuda i m’han de posar una pròtesi. Que si “a la veïna de l’àtic li’n van posar una, d’aquestes pròtesis, i va quedar tocada”. Que si “el fill d’un amic va xocar amb la moto, porta sis mesos de rehabilitació i va per llarg”. En definitiva, que falta que tinguis mal perquè et parlin de mals, quan el que més desitges és una bona copa d’optimisme i resulta que qui acava donant explicacions i mira d’arreglar el món (el seu món) ets tu.
Tenen temps per pensar, els avis, i el silenci i la quietud d’estar amb si mateixos fa que s’adonin que “el genoll fa un clec-clec quan el moc així” i “em sembla que m’han surtit unes taques marrons a la cara que abans no tenia” i “aquestes dents se’m separen” i “diria que no camino bé i potser això em perjudiqui l’esquena”. De mals, doncs, en tenim sempre, però ens falta temps per pensar-hi i quan en tenim sembla que arriben en família.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada