Camarles no ha estat mai un punt de parada obligada a les guies de viatges del Delta de L'Ebre. Com altres pobles de la zona, havia crescut amb mesura i senzillesa, integrat en el medi que l'alimenta, fins el dia que va deixar escapar una part de la seva història en substituir el nom dels carrers per dígits. L'histrionisme d'un alcalde amb somnis de magnat novayorquès va precipitar el canvi. L'eslògan "Camarles: Balcó del Delta" no li va servir per vendre el producte, que havia perdut la poca singularitat que li quedava. El balcó s'obria de bat a bat i deixava pas a l'estrèpit de les motos a tothora, un polígon industrial enlloc de camps i pineda, i uns micos molt mediàtics envoltats de polèmica.
Caminant entre arrossars, m'arriba la flaire humida i calenta d'algues macerades, tant característica de l'indret. És el que queda d'una estampa antiga i bucòlica, perquè el canal ja fa temps que va decidir estar a l'última moda i canviar el vestit de fang i el collaret de pollancres i canyissars per un uniforme de ciment gris sense complements. El cant de les granotes (indicadors biològics del canvi climàtic) no marca el tempo de la feina del pagès perquè ja no n'hi ha. Tampoc les roselles li alegren la vista amb un estucat vermell entre tanta verdor. Només n'he trobat una i m'ha fet pensar en la rosa del Petit Príncep. Podrem preservar l'ababol i tot el que ens envolta amb la mateixa cura?
Hola Aleix,
ResponEliminaacabo de veure el comentari que vas deixar al meu blog... Si, sóc una Lostmaniaca. Què Charlie no estigui mort és una il.lusió meva... La veritat és que seria una mica irònic, si després d' uns quants capítols amenaçant la mort d' en Charlie, més endavant veiem que està viu... No tindria sentit. Però com m' agrada mooooolt aquest personatge, encara tinc l' esperança... jejeje...
Per cert, tens un blog molt xulo.
Una abraçada!
Gràcies Marta! Celebro que t'agradi el bloc. Ha costat però he trobat un servidor que no falla i m'he fet un disseny que m'agrada. Veurem que passa amb Lost, però ja era hora que es resolguessin alguns misteris. Hem hagut d'esperar tres temporades!
ResponEliminaaquell alcalde que va posar els carrers amb nom de números, encara es alcalde?.. quina poca imaginació! es per anar a fer una visita i tot
ResponEliminaJa no. Però el mal ja està fet, tot i que Pitàgores n'estaria orgullós. Reduir una part de la història a números!
ResponEliminaBones;
ResponEliminaBuscant per l'univers he trobat aquest blog que m'ha "llamat l'atenció" quan he vist la menció que es fa al meu poble.
He de dir que si Camarles fa record a Nova York, Bonavista li fa un homenatge (ja que ja fa molts anys que els noms dels carrers són números). Pel que fa al polígon, en cap moment ha fet que el poble envellís, ni es fés lleig, al contrari, amb el pas del temps Camarles es torna més atractiva, encantadora. No sé d'on vens i ni on ets, però si sé que no saps apreciar la realitat.
Benvolgut anònim, dius que no sé apreciar la realitat i em pregunto si tu l'aprecies millor que qualsevol altre. La realitat hi és, però sempre diferent segons els ulls que se la miren. Pel que fa als canvis, em sembla que no has entès la imatge. És un apunt nostàlgic d'una època que no tornarà. Diferent, ni millor ni pitjor, que quedi clar. I deixa'm que et digui que dista moooolt de ser Nova York. Això dels carrers amb nom de número no deixa de ser una anècdota curiosa que cridava la publicitat als quatre vents.
ResponElimina