Amb aquestes mans

Amb aquestes mans..., en Tom Jones tancava la pel·lícula “Eduard Manstisores” (“Edward Scissorhands) del psicodèlic Tim Burton. I amb aquestes mans (totes dues!) escric novament, perquè fa set dies que em van desenguixar i avui (perquè sóc bona peça) he demanat l’alta mèdica. I això que la metgessa m’ha preguntat si la volia per demà!

Tot i així, de les quatre visites que he fet a metges varis (les dues de capçalera i el traumatòleg) cap d’ells m’ha tocat el braç, ni tant sols m’hi ha fet una ullada, per allò de comprovar el grau de tumefacció, la mobilitat reduïda havent sortit del motlle blanc, etc. En definitiva, que passen de puntetes per la fase de l’anamnesi i se salten l’exploració física. El traumatòleg em va estendre una altra recepta d’antiinflamatori (d’extensions, en saben més que els perruquers) i una fotocòpia de pèssima qualitat amb exercicis per al colze: flexions! Tota una bogeria després d’haver-me’l immobilitzat un mes i que, de sobte, pretengui que el meu braç convalescent suporti la meitat de la meva massa corporal.

El diccionari va ser de gran ajut. Aquest cop, tancat. El vaig agafar amb la mà dreta i, malgrat el dolor, el movia amunt i avall religiosament (com se sol dir). La voluntat va mitigar les fiblades i em va portar fins a la vella màquina d’escriure Olivetti. No vaig escriure res (ara tot ho faig amb ordinador per allò dels temps que corren i del “copy and paste”). Només la vaig alçar, amb tots dos braços, i vaig sentir-me com en Paul Sheldon a “Misery” (el llibre de Stephen King). Ara bé, a mi no em calia recuperar la força per fer front a la bogeria d’una lectora malaltissa que em tingués segrestat. Per sort!