Al parc de Joan Miró hi ha una lloca esverada que en lloc de riure escaïna com si anés a pondre un ou. No li sé la cara, però el seu accent llatí m'ajuda a construir-me'n un retrat. Pell morena, cabellera fosca i mirada ombrívola, d'aquelles que cultiven la desconfiança mútua. L'edat incerta podria abastar un marge més que raonable entre la trentena i la cinquantena d'anys.
La lloca torna a escaïnar sorollosament. Per la freqüència i la intensitat de la cridòria no em queda cap dubte que té un enteniment força modest. No és pas bleda —també s'evidencien com a lloques, les bledes— sinó curta de gambals. Torna a riure sense restriccions i aquesta vegada em fa perdre el fil de la lectura. "Ha, ha, ha, ha!"
Ja no m'interessen les especulacions difoses. No me'n puc estar: l'he de veure amb els meus ulls. Necessito posar una cara real a la rialla de pèrfida malvada. Riu, li demano mentalment. Riu de nou, exigeixo. Complau-me amb el teu escataineg de lloca sonada. I de sobte, com si la meva transmissió mental hagués estat efectiva, sorgeix del bardissar de darrere meu un altre esclat d'histèria: "Ha, ha, ha, ha!"
M'aixeco amb dissimul i miro enrere, cap al camp de voleibol. L'han ocupat tot de llatins i això em fa sentir més foraster que mai. No m'hauria de sorprendre però ho faig. Les mirades escrutadores em punxen. I és que aquest deu ser el seu punt de trobada, un territori marcat per gestos i crits amb segell de procedència.
Torno a sentir la cridòria. Són tres dones més aviat rodones i lleugeres de roba que s'estan sobre la gespa a gust. Una bona mostra de carn (potser de la Pampa) per a la degustació visual. La més lloca emet un riure burlesc tan fictici com el color del seu cabell tenyit de vermell per deixar ben amagades les seves arrels. A desgrat seu, qualsevol perruquer li dirà que les arrels, no les podrà foragitar mai; per més capes que hi doni, sempre tornen a despuntar.
Mira-te-la, com riu, exagerada i vulgar en gestos, a l'espera de la rèplica exacta per part de les seves companyes. No sempre la troba, la rèplica, però tan li és. Se la veu prou cofoia de sentir-se a si mateixa. Potser per això aixeca tant el to de veu, per eclipsar la resta de sons i extasiar-se en la seva pròpia bogeria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada