La zona morta

Ja no queda res. Ni les il·lusions de tornar a ser capital mundial, ni els diners que va costar matrialitzar-les. Encara pitjor: ara el deute s'ha duplicat i ascendeix a més de 700.000 euros.* Què t'ho digui en pessetes? No puc. Per més que intento fer la conversió amb la calculadora m'indica «error» i això vol dir que parlem de moooolts calerons.

Quina inversió més mal feta i, a sobre, la zona del voltant segueix desolada a l'espera d'una nova especulació urbanística. En Víctor ho va comprovar amb els seus ulls dissabte al vespre, quan s'hi va arribar. Al final de la Rambla Prim, on creua amb la Diagonal, allà on els cotxes xoquen amb el tramvia per no respectar els senyals de trànsit; allà començava el Fòrum. La zona encerclada per tanques i guixetes vigilades, ja no és fronterera amb res.

Per més Fòrum que hi hagués, la ciutat acaba on s'alça el supositori gegant que alguns anomenen Torre Agbar. Més enllà —entre la plaça de les Glòries i el centre Diagonal mar— el paisatge és desolador. Amb solars a cada banda, les quatre palmeres fan de la Diagonal l'oasi que el Parlament de Catalunya va deixar perdre. Passejar-s'hi un dissabte a les vuit del vespre, fa por; el Víctor ho va assegurar. «Feia por encara que la patrulla dels mossos circulés per la zona i advertís a una colla d'amants del tunning que abaixessin el volum de l'equip d'alta fidelitat instal·lat al cotxe.»

Entre l'hotel Princess i l'edifici Fòrum ja no hi havia revisors ni guàrdies de seguretat al control d'entrada. L'entrada s'havia esvaït i només quedava ciment. En Víctor, entre ingenu i valent, s'hi aventurà per saber en què s'havia convertit el paratge temporal dels guerrers de Xi'an, de l'home dels set mars o de les marionetes xineses. Ja no hi havia parterres florits, ni gespa, ni pudents lavabos provisionals, ni paradetes de menjar ràpid per a una societat consumista, ni atraccions. Només quedava la pedra amb què van cobrir el terreny per fer-lo avançar fins el mar.

Era massa fosc per veure la pèrgola fotovoltaica («qui n'aprofita l'energia?», es va preguntar el noi) i massa tard per seguir en un lloc tan desolat quan podria ser a casa, bevent una tassa de xocolata calenta. Així que va agafar la bici i es va posar a pedalejar tant ràpid com va poder per arribar al port vell i deixar enrere aquella zona morta.

(*) Al cap d'unes hores, l'Agència EFE anuncia que, finalment, el Fòrum ha tancat amb un superàvit de 100.000 euros. Consulta la notícia a laMalla.net.

Tres colors

Verd. Encara és verd. Espera! Ara canvia a taronja. El brogit d'un motor que s'acosta. És una moto kawa... Fiuuu! Corre a una velocitat vertiginosa. Encara és taronja. La moto ja hi és i no alenteix la marxa. Vermell. Ja s'ha tornat vermell! Passa de llarg. Cop sec i frenada.

Lluny de semblar la Nova York que mai no dorm, Barcelona somia. La nit l'embolcalla amb cautela i l'activitat diürna s'atura. L'Aina passeja amb el cap cot de camí cap a casa, després d'haver llençat els diners en una pel·lícula de sèrie B que li sembla que es titulava Creep. Només li sembla, perquè tampoc l'havia triat ella, així que ni s'ha fixat en el nom. Ha estat idea d'en Llorenç que volia veure la Franka "en potència", encara que tampoc ho ha precisat. Però l'Aina no és burra i ho sap. De Frankes, n'hi ha una a cada cantonada, a cada bar, a la feina o al gimnàs, i dir una és poc. N'hi ha a grapats i sempre hi ha de competir per superar-les en algun aspecte i mantenir el primer lloc al podi. Mentre camina, sent l'eco de les seves passes i no li agrada. L'atemoreix el silenci i la foscor, perquè s'hi sent desprotegida, enmig de tots dos. Un miol de gat la fa estar més alerta encara.

A l'àtic on viu, en Pol acaba un article que ha de lliurar a l'endemà. Encara que li han segrestat una hora que no li tornaran fins d'aquí a uns mesos, no la troba a faltar. Se sent despert i predisposat a la feina. La nit l'acompanya amb la seva calma i la fosca que tant li agraden. No se sent res, llevat de l'oratge que mormola en passar pels forats de la persiana. També, a vegades, el soroll d'un vehicle motoritzat trenca l'harmonia del moment, però són faves comptades. «Als mecànics que treuen el silenciador de les motos, una bona multa, i als propietaris, també!», exclama el noi en comptar una de les faves. Els dits saltironegen amb gràcia sobre el teclat fins al punt final que tanca l'article. El periodista somriu satisfet mentre es vincla enrere i estira els braços fent cruixir els ossos.

«Per què està tan estranya», es pregunta en Llorenç a qui encara sobta la resposta de la noia quan li ha dit d'acompanyar-la. L'ha mirat temorosa i ha fet que no sense donar cap altra justificació que la de «vull passejar». Per què? Si només havia pres un parell de copes. Ha estat per això que ha preferit marxar sola? «Molt bé noia, doncs fes la teva, que jo em quedo una estona més», s'ha dit a si mateix havent clissat una paia que tenia aires tropicals. Dos bons aires tropicals i tota la carn als llavis. L'advocada ha marxat, ell ha demanat la darrera copa i la mulateta ja havia trobat pretendent. Així que vint minuts més tard ha engegat la moto per abandonar el port olímpic.

L'Aina fa dos quarts d'hora que camina perquè les dues primeres opcions per tornar a casa li han fallat. Primer, ha rebutjat l'oferta d'en Llorenç d'acompanyar-la en moto; una decisió que ha aixecat polseguera i portarà cua. Després, ha perdut l'autobús nocturn. Els peus li fan mal i les plantes se li han tornat insensibles; ni tant sols sent el pessigolleix de fa una estona. La possibilitat de comprar-se un nou calçat o unes bones plantilles per al descans l'abstreu completament i ni s'adona de l'ambulància que gairebé l'atropella quan creua la via Laietana.

Abans no tanqui l'ordinador, el periodista revisa els missatges de correu electrònic. En té quatre... (Sona una sirena al carrer.) Cinc, sis, set. Llegeix els encapçalaments en diagonal i para atenció en un, escrit en francès. Hi posa «visa pour la image» i això l'omple d'alegria. Ai, quan li ho expliqui al seu germà i sàpiga que tornarà a tenir la casa per ell sol...

Però en Llorenç ara mateix només espera una cosa. La sent distant mentre nota l'asfalt humit i fred sota les seves mans. Les galtes li bullen i li arriba una olor ferruginosa molesta. La reverberació sonora es materialitza en un joc de llums ataronjades que es projecten, fent pampallugues, en totes les direccions. Ell és l'únic que sent l'ambulància. La veu com s'apropa, d'esbiaixada perquè té el cap de cantó sobre la cara del noi que, per sort, respira. Li arriben unes veus somortes...

(Què ha passat? No el toqui. Hi ha més ferits?)

...i percep dues figures blanques que se li atansen de pressa i l'aparten del ciclista.

Veus

Acompanyat d'unes olives i un Vermut blanc, en Toni es refà d'un dia esgotador ara que té un petit buit a la seva agenda. Fa divuit anys que es dedica activament a la psicoanàlisi, en un gabinet allunyat de l'eixordador centre madrileny, a Móstoles. L'ha compartit amb en Julián, el seu germà gran, fins no fa massa (després d'anys d'insistència, li van concedir, per fi, una plaça hospitalària com a cap de psiquiatria). Durant aquest període laboral de feina conjunta al gabinet, ha diagnosticat i tractat casos de tota mena (esquizofrènies, psicosis lleus, manies, depressions, fòbies i estats d'ansietat), però mai, fins fa un parell de mesos, l'havia visitat un pacient amb una història similar a la que recorda.

Aquell matí de dissabte ja era força inusual per si mateix, perquè la consulta estava tancada. En Toni havia cancel·lat totes les visites programades i les havia posposat per a dilluns al tard. Prendre una decisió com aquella, no va ser fàcil perquè ell és un home abocat a la labor, tant que, quan en Julián va anunciar-li que marxava, va decidir que assimilava el gruix dels seus pacients sense desatendre els que ja tenia. La feina es va multiplicar i, al pas de les estacions, el seu cos va començar a manifestar l'esgotament físic i mental (cara cèria amb bosses que es desfeien sota els ulls, mal caràcter, susceptibilitat exacerbada i neuràlgies pregones) fins que li va cridar «prou». Com diria amb l'argot que li és propi, «el jo [la consciència] va haver de sucumbir davant del mi [el cos físic]».

Es va llevar aviat, sense haver descansat massa. D'una revolada va baixar fins al quiosc de la cantonada on sempre compra el diari. Feia un fred de mil dimonis. Una ponentada antipàtica espetegava amb violència a cada cruïlla, d'aquella que et els llavis. Al trespol glaçat s'hi emmirallava un tapís de núvols tintats i rabiosos. Amenaçaven tempesta i, en veure-ho, va girar cua d'immediat i va retornar cap a l'apartament. Quan tancava la porta d'entrada, una ombra va barrar-li el pas i se li va plantar al davant. Se'n va separar espantat, abans que les neurones poguessin processar les dades oculars. Es tractava d'un home grassonet, no gaire alt, amb una coroneta monacal que anunciava la seva calvície incipient.

—¡No se asuste! —va advertir-lo mentre alçava una mà en gest tranquil·litzador. Després va prosseguir—: Necesito su ayuda. Roberta, la mujer de su hermano me dio esta dirección. Me aseguró que podría atenderme, que es, usted, uno de los mejores. Y debo contárselo a alguién, alguien que me entienda. Debo contárselo antes de que olvide lo sucedido y empieze a du-dudar de mi. Estoy comenzando a olvidar, ¿sabe? Y si no lo cuento ya... Alguien que me garantize que no estoy loco, que... Cada vez recu-cuerdo menso detalles, fue fugaz y me estoy dando cuenta de que-que...

El bon home —això li va semblar almenys, a en Toni— va començar a caquejar com un fredolic a Sibèria en cos de camisa, així que el psiquiatra li va demanar que es calmés. Li va prometre que l'escoltaria i el va convidar a entrar.

—Siéntese, por favor —va indicar-li el divan de la consulta—. Túmbese si lo cree necesario. ¿Le apetece tomar algo caliente? ¿Un café, un té...?—No gracias —va respondre nerviós—. Sólo quiero que preste atención a lo que voy a contarle. Alguien debe escucharme, alguien que pueda negar o reafirmar mi locura.

En Toni va assentir serè, però, abans que el Senyor Lucientes —així es va presentar a l'estona d'haver entrat— comencés a explicar el que li havia succeït, li va demanar novament que es relaxés, que deixés el seu cos distès, que foragités les preocupacions i que traslladés la seva ment als moments precedents a allò que tant el turmentava.

—Eran cerca de las tres y media, la tarde del jueves. Tras la copiosa comida del mediodía mi mujer me aconsejó que echase una siesta. Siempre se ha preocupado mucho por mí; es encantadora. La amo pero se queja de que a penas se lo digo, pero así es. Toda una vida da para mucho, ¿sabe? Le hice caso y me dirigí hacia el dormitorio. Sentía mi cuerpo excesivamente pesado, así que me desplomé sin más y no tardé mucho en dormirme. No sé decirle con exactitud cuanto tiempo estuve descansando antes de vivir esa experiencia que, aunque pudiese semejarse a una pesadilla, le prometo que no lo sentí así. El horror que me aprisionó por unos minutos que se hicieron eternos, no era ni siquiera comparable al que puede generar la peor de las pesadillas. Tampoco sé cuanto tiempo tardé en ver de nuevo la luz del día.

»Regresé a la consciencia tras la densidad del sueño. Creí haber despertado. Pero me equivoqué; a pesar de tener lucidez mental para pensar, quería abrir los ojos y no podía, intentaba moverme y alguna fuerza inexplicable me lo impedía. En aquel instante no pude entender nada de lo que estaba ocurriendo. Sólo luchaba por gritar, gritar cualquier cosa. Si no me hubiesen sellado los labios, si no me hubiesen silenciado las cuerdas vocales, le aseguro que de mi boca habría surgido un alarido estruendoso y perturbado. Percibí el sol en mi pecho, encendido y ardiente. Luego, mi respiración se aceleró de un modo entrecortado al oír un murmullo de voces detrás de mí. Eran como las voces infantiles —agudas y muy finas— pero pronunciaban, sin interrupción y a gran velocidad, vocablos que no pertenecen a nuestro idioma, ni a ninguno de los que yo conozco. Por eso me parecieron aterradoras. Era absolutamente consciente de la situación. Imagínese, hasta recuerdo haber pensado: «¡Vigila! No pruebes de abrir los ojos porqué podrías ver algo de lo que luego te arrepintieses, algo oscuro y temible que ni te imaginas.» Consideré que lo mejor era no mostrar ningún tipo de resistencia a esa fuerza sobrenatural, ni siquiera debía intentar moverme, ni gritar, pues ellos tenían la sartén por el mango; estaba en su terreno. Lo único que conseguiría con mi inútil plan de desvelo sería acrecentar mi pánico.

—¿Ellos? Ha dicho «ellos», ¿verdad? —va preguntar encuriosit, en Toni, després d'una llarga estona d'escolta—. ¿A quienes se refiere?—No lo sé —prosseguí en Lucientes—. No los llegué a ver. Yo no lo quise, o bien ellos no se mostraron visibles. Sin embargo, me atrevería a afirmar que allá había alguien más a parte de mí. Dejé mis fuerzas para otro momento e intenté relajarme.—Y, ¿qué le contaban las voces?—Ya se lo he dicho: no les entendía en absoluto.
—¿Ni siquiera probó de luchar?—No. Como ya le he contado, de nada hubiera servido y con eso únicamente habría logrado empeorar las cosas. Se habrían enfurecido y... No sé que son capaces de hacer cuando se sienten amenazados.

»Al cabo de un rato, no sé muy bien cuando ni como, me desperté. Fue como haber salido de un sueño, pero había sido real. Los párpados se abrieron solos, de un golpe y me quede inmóvil, sudoroso y sumido en un silencio abismal. No sé que fue lo que me impulsó de nuevo hacia la vigilia. Quizás fue un mecanismo de defensa de mi propio ser ante una posible presencia extraña o, tal vez, algún ente protector intentó avisarme. Sin embargo, yo sentí que era demasiado tarde, ya que el pánico que había perforado mis entrañas, era un indicador evidente de que alguna extraña puerta había sido abierta.

»Me levanté algo tembloroso y salí del cuarto como si quisiera evitar el quedar atrapado nuevamente. Tenía la sensación de que esa experiencia había sucedido horas antes y que después me había dormido. Aunque, paradójicamente, lo recordaba todo con una claridad inexplicable, nada habitual; era capaz de describir con todo detalle las sensaciones que había experimentado a cada instante. Entonces, miré el reloj de pared y no logré salir de mi asombro cuando vi que no había transcurrido más de una hora. La perplejidad me amparó durante un largo rato, pues no podía explicarme como esa situación, percibida como eterna y aterradora, había durado tan poco en el mundo real.

»Al despertar, supe con certidumbre que aquello había ocurrido en realidad, y no quise por nada en el mundo que se volviese a repetir. Sin embargo, ahora todo parece un recuerdo pasajero cubierto por un velo o por una neblina blanca, y desearía, a pesar de la angustia que eso me conllevaría, que se repitiera una vez más para confirmar la veracidad del suceso.

Així acabava el relat d'en Lucientes. Un home d'ulls desorbitats que gesticulava excessivament mentre torçava el cap, i això el convertia en una caricatura angoixant de si mateix. Va insistir al psiquiatra que l'ajudés a viure l'experiència de nou, però en Toni no dominava prou bé les tècniques hipnòtiques i va sortir-se'n com va poder. Després d'aquella trobada inesperada, mai més l'ha tornat a veure. Probablement, l'home necessitava que algú l'escoltés a consciència, algú que no el prengués per un dement. De fet, cada dia ens creuem amb una persona que es troba a les portes de la follia i no creure en ells pot ser el detonant que els projecti cap a l'abisme. En Toni va creure en Lucientes, i res més que això va caldre per tranquil·litzar el neguit que l'abrasava per dins.

Confiança

La porta abatible de la cuina s'obre d'un cop. En surt la Cèlia amb el telèfon a la mà i el desfici a la mirada.

—Marçal —exclama amb un trèmol de veu—, ¡el papa se muere!

—Com que es mor? Però que no s'havia estabilitzat?

S'havia estabilitzat, sí. O li havien fet creure, tant és. La qüestió és que s'està morint. Fa temps que està malalt i aguanta com pot. Es pot dir que l'aguanten, perquè si fos per ell, estant com està, ja hauria creuat el riu per lliurar-se de ple a les excel·lències del Regne del Cel. L'home que duia el somriure als llavis, el savi conseller que tenia una abraçada per a tothom, ara es desfà en laments incomprensibles al seu llit, lluny d'aquí. Pels mitjans, s'ha assabentat del cas de Terri Schiavo i ara comprèn quantes vegades s'ha equivocat en sentenciar segons quines decisions, en prejutjar algunes persones. Té la mirada esbiaixada cap al televisor, mentre la seva ment, a quilòmetres de distància, busca respostes a preguntes eternes. Són les mateixes preguntes que tot ésser humà es fa quan se li fonen els dies. La seva respiració cada vegada és més fatigosa, però els metges n'han descartat l'hospitalització. Igualment, ell prefereix morir al seu llit que no al d'una clínica per poder guaitar la plaça des de la finestra fins el darrer dia.

—Pero Marçal, ¿lo dice usted de verdad? —la Cèlia se'l mira atònita.

—De veritat, t'ho dic. Ves-hi. Agafa l'avió i planta't allà.

—Debo hacerlo, sí. Y quiero hacerlo, tambien.

—I què t'ho impedeix? —l'home la mira de fit a fit, curiós, amb les mans a les seves espatlles.

—No se si me va a alcanzar la plata, pero voy a ver.

—Si aquest és el problema, no t'has d’amoïnar. En tindràs prou amb una bestreta de dos mesos?

—¿Una bes-qué? Ai, Marçal, yo entiendo el catalán, pero hay palabras que se me escapan...

L'amo de «La tertúlia» esclafeix a riure i s'explica:

—Una bestreta, un anticipo. Et va bé si t'avanço el sou dels mesos que venen?

—¡Ai, Señor! Es un milagro de Dios, el haberle encontrado. ¡Vaya pedazo de pan!

—Només faltaria, dona! Al cap i a la fi, és el teu pare. Et voldrà al seu costat, i els teus germans i ta mare, també. Au, dona, no em ploris ara! —en Marçal li eixuga els ulls amb els polses i li pren les galtes amb els palmells.

—Pero, es que es demasiado bueno. ¿Cómo se puede ser tan generoso? ¿Como me deja ir así, sin más?

—Confio en tu, Cèlia. Sé que faràs el que hagis de fer. Pren-te el temps que et calgui, que aquí les portes seguiran obertes.

—No sé que dir —són les primeres paraules de la Cèlia en català. La dona que tenia vergonya de parlar-lo ha trencat una llança al seu favor.

—No diguis res i corre a fer la maleta que ja tens un peu a casa.

Falòrnies

Hi ha dos gots al damunt de la barra. Entre ells, una clapa d'humitat s'instaura sota el vernís que protegia la fusta. Al fons, la màquina de cafè xiula vaporosa com un tren a punt de marxa. El brogit de la gent, com en una andana, sorollós, incomprensible i monòton. Ara, un dels gots és a la mà d'en Llorenç que exclama:

—Només faltaria que hagués de fer tot el que foten els altres!

—Jo no t'he dit això —clarifica l'Aina—. Només t'ho comentava perquè em va sorprendre el teu silenci. Sobretot quan, a la facultat, eres tu qui presidia les assemblees.

—Au, va! Amb què em surts tu, ara? D'això ja fa més de deu anys. Els temps canvien.

—I, pel que veig, les persones també!

En Llorenç desvia la mirada cap a la barra i agafa de nou el got.

—Ho veus?! —profereix la noia—. Ho has tornat a fer!

—El què? Beure?

—No, ja saps què vull dir.

—Doncs, mira, ara mateix no hi caic. Si m'ho expliques, t'ho agrairé. —En Llorenç, quan s'hi posa, pot ser d'allò més punyent. Sovint deixa anar mots lacerants que no pot recloure, n'és conscient i se'n penedeix més tard. Sempre, més tard.

—Saps perfectament què vull dir. És sempre això: el teu silenci, les teves evasives, la facilitat que tens per desentendre't de les coses. Ara mateix, calles i escoltes, però dubto que m'estiguis escoltant. Estàs pensant: «a veure quan calla, aquesta» i segur que esperes l'oportunitat per aixecar el cul del tamboret i marxar.

—Aviat me'n donaràs motius.

—Ara hi has tornat!

—On?

—Ja ho saps!

—Què?

—Ho estàs fent. Em treus de polleguera i t'encanta. Saps que els silencis i les preguntes banals em posen furiosa, però tu tornes a tirar els daus. A veure què passa, oi?

«Estàs ben sonada», li voldria dir en Llorenç ara mateix. Però calla. Sap que el fil no es pot tibar més perquè es podria trencar i busca les paraules apropiades per reconduir la situació. Agafaria amb gust el got per poder-s'hi refugiar uns instants, però s'absté de fer-ho; probablement això encara encendria més la noia. Si li pren la mà, li retraurà que és un gest frívol per fer-la callar. Ja fa massa estona que pensa en silenci i això tampoc li deu agradar.

—Perdona —murmura, indecís de què aquest sigui el mot encertat—. No volia fer-ho.

—El què?

—Fer-te enrabiar.

—Doncs semblava que t'ho passaves bé i tot. —No va gens desencaminada. En Llorenç s'ha de mossegar la llengua per no dir el que li vindria en gana, per no posar més llenya a les brases.

—No, no. És per la tensió de la feina, que peto amb qui no toca.

—Avui potser sí, però el dissabte... On eres dissabte? —En Llorenç voldria preguntar-li: «dissabte, a quina hora? Perquè el dia és molt llarg.» Du el sarcasme a la sang i ha de fer un esforç per estar-se'n. Sap molt bé a què es refereix l'Aina quan li menciona el dissabte. Els va dir, a ella i als altres, que els acompanyaria a la manifestació. Però s'estava tant bé a El Masnou, en aquella terrassa, amb el sol que queia. Per què molestar-se a fúmer quatre crits i onejar pancartes de pa sucat amb oli quan ningú en farà cas? «De protestes com aquesta —pensava— n'hi ha cada dia, a totes les ciutats. Potser en parlaran breument en algun mitjà, però l'endemà tot tornarà a ser com ahir. És massa difícil canviar una societat conformada o les idees dels que legislen. Per què molestar-se?» Però no podia explicar-li això a l'Aina, ella que el creia home de llei i paraula. Així que es va empescar una resposta que podia fer el pes:

—Al final em van dissuadir uns amics d'El Masnou. Vam estar xerrant sobre el tema i tenien raó en què totes les manifestacions estan massa polititzades. No hi ha cap acte promogut pels ciutadans en massa on no traspuï una bandera o una insígnia. A més, que al món no només hi ha els conflictes d'Iraq i de Palestina. N'hi ha molts més. I quan se'n parla?

L'Aina sap que té raó i accepta la seva disculpa. Amb tot, li demana que el proper cop els avisi amb temps i no els deixi plantats com va fer. Abandona el got buit a la barra i li demana la nota al Marçal.

Imbècils i hipòcrites

Mentre desenes de milers de persones es manifestaven a Europa i altres llocs del món contra la guerra de l'Iraq, el president dels EUA, George Bush, va commemorar el segon aniversari de l'inici de l'operació Llibertat Iraquiana —la campanya militar contra Saddam Hussein—, que es compleix avui, en un to triomfal i sense admetre errors. No va parlar del nombre de morts, de les falsedats sobre les quals va construir la invasió o d'atrocitats com les comeses a Abu Graib. En el seu discurs radiat setmanal, Bush va reiterar que la guerra ha servit per estendre la democràcia al Pròxim Orient i va repetir la seva aposta per la política de l'atac preventiu.

—Arrrg! Quin fàstic! —esclata l'Ernest furiós que llença el diari sobre la taula. Es frega els ulls amb totes dues mans, com si no pogués creure's les paraules de Idoya Noain i Ramón Abarca a la seva crònica d'El Periódico de Catalunya. Sobretot, quan ell i uns quants més van passejar-se ahir pel centre de la Ciutat Comtal amb pancartes i xiulets, per fer saber que no estan satisfets amb la situació de l'Iraq o de Palestina.

El sol pica de valent al terrat on s'està. La seva àvia, la Gertu —així la coneixen els veïns del barri de Sant Pere—, va oferir-li les golfes del bloc per viure-hi quan, l'any 2000, va saber que entrava a la facultat de biologia de la Universitat de Barcelona. Calia, però, reformar-les de dalt a baix perquè adoptessin l'aparença d'estudi que tenen ara. L'Ernest no s'ho va pensar dues vegades, va fer la maleta i va abandonar la ciutat que el va veure néixer, Tortosa. Un cop aquí, ell i tres amics es van ocupar de les obres; hi tenien traça.

A sota viu la iaia Gertu, que també va experimentar un canvi de vida amb l'arribada del nét. Va passar d'estar sola a estar acompanyada, de cuinar per a ella a cuinar per a dos i, algunes vegades, per a tres o més persones. Ara cus la vora d'una faldilla, asseguda al balancí, mentre a TV3 passen les notícies del migdia. Ella va per feina i a penes les escolta, però quan passen les imatges de la cremà no pot estar-se de parar i mirar-s'ho amb deteniment. Quan vivia a Sant Carles de la Ràpita —d'això ja fa més de quaranta anys—, ella i la seva colla agafaven el tren cap a València un cop l'any, per Sant Josep. Aleshores no hi havia discrepàncies pel nom de la llengua comuna, sobretot quan un feixisme emergent en prohibia l'ús. Amb tot, les famílies, els amics, parlaven el català d'amagatotis i salvaguardaven, com podien, diaris, llibres i cartes de les flames de la censura o de l'espoli, parlant clar. Ara es mira les falles amb uns altres ulls, a vessar de nostàlgia, i una espina d'enyorança al cor.

Durant la crema de ninots i també després, els bombers no han parat de ruixar els carrers amb aigua. Al matí, els serveis de neteja han hagut de retirar la brossa (llaunes, papers, embolcalls) que la població llardosa deixa al seu darrera i, com els bombers, han fet ús de l'aigua. Aigua potable en tots dos casos. L'aigua que bevem, l'aigua amb què rentem els plats, l'aigua amb què ens hauríem de dutxar i no banyar, l'aigua que al segle XXI —l'actual— farà patir, per la seva escassetat, a tres quartes parts de la població de la Terra. Ho recordava la notícia anterior a la de la cremà, que la Gertu ha passat per alt. Un contrast sorprenent, veure com la sequera creix a tot el planeta i, acte seguit, com els humans malgastem els recursos hídrics per apaivagar unes flames provocades i del tot innecessàries.

Més pancartes

La cafeteria és oberta, però no hi ha cap client a part d'una parella i tres turistes. Els treballadors afortunats que han pogut reduir l'horari de divendres o convertir-lo en festiu, ja són fora. Comença la setmana santa i famílies senceres marxen per visitar uns parents, a casa els avis i, les que s'ho poden permetre, de viatge o a segones residències. En Pol, l'Ernest, en Neal i la Núria també són al local d'en Marçal i la Cati, però per altres motius. Aquesta vegada s'han reunit per preparar les pancartes que aixecaran tant amunt com puguin a la manifestació de demà. Barcelona vol tornar a cridar el «no a la guerra», com també faran altres ciutats del món. Una inciativa que neix de plataformes ciutadanes i ONG, com va passar després del desastre del Prestige a les costes gallegues o quan el govern d'Aznar va accedir a les peticions de Bush, a canvi d'uns favors que potser mai arribarem a conèixer. Nunca Mais, d'una banda, i la Fundació per la Pau, de l'altra, van contribuir a cohesionar una societat que, fins aleshores, semblava impassible i acrítica, acomodada en una enganyosa «societat del benestar».

—Com ho tenim això? —inquireix en Marçal que surt de la cuina.

—La de roba ja està llesta. —La Núria assenyala el centre de la rotllana. A terra han estès les tres pancartes i les pintures.

—Només ens queda enganxar les dues cartolines als pals i haurem enllestit la feina —comenta en Pol sense deixar de perfilar el signe d'admiració que tanca la frase «Fora totes les tropes!»—. Ho saben l'Ernest i l'Aina?

—Sí, però no crec que s'hi apunti cap dels dos. A l'Ernest ja el coneixes: molta boca però res de res alhora de la veritat i, a més, que si no hi ha pasta pel mig tampoc el convenceràs. I l'Aina... Pobra nana! Amb la moguda del seu barri, ja té prou maldecaps! Ho sabies que ha de deixar el pis perquè l'enderroquen?

—Ah, sí? —En Neal i la Nuri aturen la seva feina i qüestionen amb la mirada el darrer comentari d'en Marçal.

—M'ho va comentar el diumenge passat, al menjador de pobres. Li vaig dir que no hauria hagut de venir, que prou coses té al cap com per dedicar el seu temps als altres, però em va contestar ben convençuda que això, precisament, és el que vol fer. Que el sotrac del Carmel li ha obert els ulls. Segons deia, quan et quedes sense casa i no saps que serà de tu, penses molt en els que viuen al carrer cada dia.

—Perdone, usted —els talla un dels tres turistes que prenien un refresc a la barra—. What is it for? Why are you drawing those posters?

—Què ha dit? —La Nuri es mira en Neal esperant que faci d'intèrpret, ell que és natiu d'Escòcia.

—Pregunta per les pancartes. Vol saber què fem. —L'anglès es gira cap als estrangers i els explica que demà fa dos anys que els Estats Units, secundats per Espanya i Regne Unit entre d'altres països, van atacar l'Iraq sota el pretext d'unes armes de destrucció massiva que mai han aparegut. Per desgràcia, els països bel·ligerants no van adonar-se que la seva decisió acabaria per destruir una gran massa de la població.

—No oblidem! Digue'ls-ho! —crida la Nuri—. Per la manipulació informativa, per la ocultació d'imatges, per les tortures i les morts causades!

En Neal fa cas a la noia i, de forma més suau, els comenta que la població vol recordar als governs i a les organitzacions internacionals que fa dos anys van fer sentir la seva veu a tot el món i que no es cansarà de fer-ho; que els conflictes armats com els d'Iraq o Israel-Palestina poden aturar-se si hi posen prou interès, i que si volen poden afegir-se al clam, demà dissabte, a les 17:30, a la Plaça Catalunya.

Carmel agredolç

Copes que van i venen, crits a dues bandes i una densa capa de fum que no deixa veure el sostre. En Marçal ja hi està acostumat (el seu pare també era amo d'un bar a Camprodon i aleshores no es coneixien tant a fons els efectes perjudicials del tabac i del soroll) però l'Aina, que no sol freqüentar «La tertúlia» a l'horabaixa, ha de fer un esforç per fer sentir-se a si mateixa cada vegada que crida en Marçal. Malgrat l'enrenou de persones, la seva tauleta —la de la finestra del racó— encara era buida quan han entrat, ella i l'home de mitjana edat que l'acompanya. L'ha fet seure amb delicadesa, la mà a l'espatlla i un somriure planyívol als llavis, i s'ha atansat a la barra.

—Aina, bonica! —exclama en Marçal en veure-la. Du un drap blanc a l'espatlla, la camisa arromangada i mig davantal ben tacat. Els cabells embullats, el front perlat de suor i una respiració impròpia d'un home de trenta-sis anys.

—Hola, maco. —rebufa la noia. En realitat totes les parts del seu cos es posen d'acord per gesticular un altre missatge: «per fi m'atén algú».

—Disculpa'm, però no t'havia vist. No sé que cony passa avui. No són les nou i mira com està el pati. Només ens queda un barril de cervesa i el repartidor sense arribar, la Cèlia se'ns ha cremat...

—Com ha passat? S'ha fet mal? —L'Aina es balanceja cap a la barra fent un gest de preocupació.

—No, no res. Cuinava tres o quatre plats alhora, que és el que solem fer aquí. De veritat t'ho dic, xata, som tres i pararem bojos. He enviat en Miguel a la farmàcia perquè teníem la farmaciola buida. —En Marçal desvia la mirada cap a la taula del fons.— Digues, què us poso?

—Tens entrepans vegetals? —L'home fa que sí amb el cap i ella afegeix—: Doncs, dos d'aquests, una tònica i una cervesa ben freda.

L'amo del local fa una revolada cap a la cuina. Mentre espera, la jove advocada escodrinya bé la cafeteria. És tant diferent de com la veu cada matí. Es pot dir que, gairebé, és ella qui posa el cartell d'obert. La primera clienta del dia, ben puntual, sota l'arcada de pedra. Esmorza un croissant, del qual en deixa les banyes («tenen gust a recremat», va comentar un dia), i el fa passar coll avall amb un cafè americà. A la tarda, el local es manté força quiet fins a les vuit, quarts de nou, quan s'omple d'avis que venen a jugar a cartes, a comentar el darrer fitxatge del Barça o a fer un parell de copetes abans de pujar a casa i trobar-se la taula parada i el sopar llest (les seves dones i ells encara constitueixen famílies del segle passat).

—Escolta, noia —li murmura en Marçal que feia uns minuts que l'observava—. El teu amic fa la cara d'haver vist un fantasma. Què està bé?

—Has vist mai un fantasma? —L'Aina aixeca la mirada, però no el cap, com faria una presa davant del seu depredador. L'home fa que no en silenci—. Jo tampoc, però a ell li ha anat de ben poc de no convertir-s'hi.

La dona explica que el seu acompanyant és un «desplaçat», un individu sense casa pròpia, que ha de viure en un hotel amb la seva dona i els seus dos fills. Cada matí obre els ulls sense saber massa bé on és, desvinculat de tot espai i temps. L'aclapara la incertesa profunda de no saber-se enlloc. Els sons li arriben completament distorsionats, filtrats per la sordina de l'abatiment. Aleshores, comença a estirar-se, a poc a poc. La mà que es desplaça sota el llençol topa contra una cuixa, que acaricia amb tendresa. El sentit del tacte és el primer en enviar senyals coherents que, un cop processats, li permeten configurar la seva realitat. Triga cinc minuts a sortir de l'estat hipnagògic, però sembla que en siguin més. Sap que ha de portar els nens a l'escola i anar a treballar com sempre, però una part de sí mateix vol abandonar la vigília per tornar a enfonsar-se en la son.

Ja dempeus, repassa la cambra d'hotel que mai sentiran com a seva, a pesar d'haver-li donat un aire particular. A les parets, algunes fotos i dibuixos dels nens. Sobre la calaixera, rellotges, braçalets, arracades i una planta que van comprar als dos dies d'estar-s'hi. A les dues mudes de roba amb les quals van arribar, ja se n'hi ha afegit tres més. I com ells, més de mil persones. És el que passa al Carmel, quan s'enfonsa la casa del costat, et fan fora de la teva i et diuen que no hi pots tornar, fins que t'avisin per anar a buscar els trastos. Els veïns que no hi porten massa temps, deixaran una casa per una altra; però els que hi han nascut, han creat família i han deixat dues generacions al barri després de la seva, s'acomiaden de la llar. Però el pitjor ho han viscut els que saben que no podran tornar a casa ni per recollir les seves pertinences. Aquests sí que ho han perdut tot: roba, llibres, records, fotos...

—Ah, les fotos! —sospira l'Aina pensarosa—. Jo em moriria si desapareguessin els meus àlbums de fotos! Necessito saber que en qualsevol moment puc agafar-los i, amb ells a les mans, tornar a reviure la meva història. No és que deixi de tenir un passat sense ells, però em calen per mantenir els records més presents, per tornar a saber que la mare tenia la pell clara i les galtes pigades, o que el pare duia el barret de cantó i la pipa sempre a sobre. L'esvoranc s'ha engolit un edifici però ha desencadenat una pluja de sentiments.

—Però això els polítics no ho veuen.

—No ho volen veure. Qualsevol pot fer l'esforç de posar-se a les sabates d'un altre, encara que li vagin quatre números més grans o més petites. Falta que estiguin disposats a fer-ho. Però sovint semblen més preocupats pel que diran d'ells els mitjans o els altres partits, que pel miler de persones afectades. Si veiessin la mirada del Claudi... Mira-te'l! Ulls esbatanats, perduts i tristos, que busquen més enllà de la finestra sense trobar-hi res.

—El coneixes molt bé a aquest Claudi...

—Vivim al mateix replà.

En Marçal es queda sense paraules. Coneix l'Aina de fa uns mesos, però no en sabia res que visqués al Carmel (s'hi ha estat dos anys i escaig, des que va morir la meva iaia). Per això portaven tants dies sense saber-ne res i en Llorenç preguntava per ella cada dos per tres.

—I llavors —prossegueix en Marçal—, que us han dit?

—Avui m'han confirmat que no hi puc tornar, que l'enderroc és definitiu, però que encara m'he d'estar uns dies més a l'hotel fins que no m'adjudiquin un nou emplaçament.

Riquesa d'esperit

Si puges per l'avinguda de Pedralbes, tombes a mà esquerra per la carretera d'Esplugues, trobaràs una benzinera i, just al costat, la parròquia Maria Reina. Una gran portalada de ferro, que deu fer uns tres metres alçària, obre el pas cap als jardins de l'església. Lloc de culte i pregària que no amaga la seva opulència. Els seus parterres més fornits que la majoria de parcs públics i la seva situació a la part alta de la ciutat converteixen a Maria Reina en un temple per a rics que, ben mirat, són els qui la mantenen en peu. Cada dia hi ha un casament. Un, com a mínim. Amb nombrosos assistents, tots uniformats d'etiqueta, perquè això és el que els diferencia de la població restant. Necessiten lluir certes marques i saber que en qualsevol moment poden demostrar qui els vesteix. Luis Vuiton, Chanel o Dior només són noms, però ells insisteixen en què són noms que atorguen la classe i la distinció. Qualitats que, lluny de ser materials com creuen, es porten a l'ànima.

El casori del matí ja s'ha acabat. L'aplec de convidats ha seguit la limusina dels nuvis per celebrar el convit i mentre els Mercedes i BMW eren engolits per la ronda de dalt, el capellà i els seus ajudants ja preparaven una segona cerimònia. En Pol camina de pressa escales amunt i enlloc d'entrar a la parròquia, segueix pel camí de pedretes de l'esquerra fins a la part del darrera. Allà hi ha uns barracons que un cop al dia —a les sis de la tarda— es converteixen en uns menjadors per als desemparats. No fa massa un veí de la zona va finançar-ne l'ampliació i les reformes. Ara la cuina és més gran i s'hi accedeix per unes escales que donen al carrer Miret i Sans. Persones desinteressades s'ocupen de què el servei rutlli cada dia de l'any, festius inclosos. Uns ofereixen aliments, electrodomèstics o estris de cuina, d'altres s'hi desplacen per cuinar, servir plats i netejar. En Pol és un d'aquests que, de tant en tant, quan té el dia lliure, va a donar un cop de mà. No espera res a canvi, només hi va i prou. Que cal fregar plats, doncs en frega. Que s'han de parar les taules, doncs les para. I com ell, la resta.

A dos quarts de sis de la tarda ja hi ha una filera de vagabunds a l'espera que algú els obri la porta. En Pol acaba d'enllestir l'última taula. Una gerra d'aigua, una panera amb pa tallat i quatre jocs de coberts als quals s'ha tret el ganivet per seguretat. A la cuina, una dona acaba d'escórrer els espaguetis mentre un noi remena la salsa de tomàquet i vigila que les salsitxes no es fregeixin massa. Quan falten deu minuts per a les sis, comencen a entrar les persones sense recursos que cada dia esperen trobar un plat calent a taula. S'asseuen en ordre i s'esperen pacients —porten vint-i-quatre hores sense menjar, així que ja no els ve de cinc minuts. Abans de començar a servir-los la pasta, un home de mitjana edat els dóna la benvinguda i demana silenci per fer una pregària al Senyor. Però, per dins, cadascú dóna gràcies al seu déu, al seu àngel o a la vida, perquè quan hi ha fam no hi ha religió que valgui.

—...el nostre pa de cada dia, doneu-nos-el, Senyor, en el dia d'avui —resa l'home en veu alta.

—Em passeu dos plats? —demana en Pol als de la cuina quan ja arriba l'«amén».

—Escolta, Pol —li murmura amb estranyesa l'Aina que és el primer cop que ve—, n'hi ha cinc que tenen telèfon mòbil...

—Sí. Pensa que molts tenen una carrera o uns estudis, venen de països de l'est i allà treballaven en hospitals, en escoles o als jutjats, com tu. És quan arriben aquí, que es troben que el seu títol universitari no serveix per a res i es posen a treballar on poden, on els deixem.

L'Aina se'ls mira dolguda amb la recança de no poder fer-hi res, ella que és dona de lleis. Com els mirarà a la cara quan els acosti el plat o l'aigua? La Maria li passa dos racions de pasta fumejant i les agafa temorosa. Camina cap a la taula més propera, com si corregués algun perill per allunyar-se de la cuina. Quatre homes barbuts amb la pell assaonada pel sol i les inclemències del temps se la miren amb gratitud. Tres d'ells no perden de vista el plat, però el quart li regala un somriure. El gel ja és trencat. Als entrants, els segueixen les salsitxes i l'advocada ja no pensa en res més que en aquella gent. Ha foragitat les seves pors infoses, ha soterrat els prejudicis que tant mal fan a la humanitat, i es lliura de ple a la tasca de voluntària. Aquelles persones —la majoria homes— ho van deixar tot el dia que van creuar la frontera que delimita el seu país. La llar i els amics quedaven enrera, sense saber si es tornarien a veure.

En Pol es mira la filera d'indigents que encara fa cua al carrer. «Dues tongades més i pleguem», pensa i sospira perquè cap d'ells arribi a veure la quantitat d'arròs que llencen més enllà, d'on ve la cridòria de «visca els nuvis».

Un any

El cel torna a lluir la seva cara amable, del mateix blau elèctric que fa dos dies. Ahir, però, es va llevar boirós i plumbi. L'aire emanava una tristesa estranya quan feia un any de la barbàrie de Madrid. Un any de les bombes ferroviàries d'Al Qaida. Un any de la mentida propagada pel Govern d'Aznar —o de la veritat a mitges, que és el mateix.

En Pol, que aleshores treballava com a documentalista a la capital de l'Estat, va viure els dies més intensos que recorda en la seva trajectòria professional i també en el terreny personal. La beca al departament de documentació d'El Periódico l'obligava a treballar vuit hores diàries tot i que, com la majoria de periodistes, les sobrepassava de llarg. «Quan fas la feina que t'agrada —recordava en Pol ahir—, no controles el rellotge; a vegades t'oblidaries de menjar si no fos perquè el teu cos t'ho reclama.» Però l'11 de març de 2004, ni en Pol ni la majoria dels seus companys van aturar-se a fer un mos. El cap de nacional els va demanar, a ell i als del seu departament, tota la informació relacionada amb atemptats terroristes a gran escala. Van rescatar imatges de la caiguda de les torres bessones de Nova York i dades sobre el terrorisme internacional. El telèfon no va parar de sonar i van rebre trucades de més enllà de les nostres fronteres, en anglès, francès, rus i xinès. Tothom volia documents d'arxiu, però sobretot, imatges.

En quatre dies el Partit Popular va viure la primera premissa de la llei de Murphy i la torrada els va caure pel cantó de la melmelada. Ells, com l'oposició, van intentar passar per víctimes. Llavors, perquè consideraven que les eleccions s'havien manipulat d'una manera flagrant amb els missatges de telefonia mòbil; durant la comissió d'investigació, perquè se'ls havia acusat de mentiders. Un ignominiós joc de pilota que Pilar Manjón va donar per acabat, en retreure als parlamentaris que feien una «política de pati de col·legi» i recordar-nos qui eren les veritables víctimes del terrorisme. Les víctimes van patir l'atemptat i les conseqüències d'un trauma físic o psicològic. Les víctimes són les persones que van morir i els familiars o amics que no van poder acomiadar-se'n.

En Pol va ser víctima indirecta de l'horror de l'11M perquè hi va perdre dos companys: el pintor amb qui compartia pis de forma temporal i una redactora amb qui havia treballat uns mesos abans. Porta un any intentant esborrar aquells dies de la seva ment, però no pot. I no pot perquè engega el televisor i no paren d'emetre documentals de llàgrima fàcil i debats monogràfics que no esclareixen res de nou. No pot oblidar perquè sempre se li acosta algú pregunta-li per aquella dolorosa experiència. No pot oblidar perquè tot plegat és massa gros i no pot passar pàgina. Malgrat que no ha parat massa atenció als mitjans de comunicació, ahir tot li recordava Madrid, la Lara i en Julián. La pluja que xipollejava incessant contra el paviment, el so de la sirena d'una ambulància, el murmuri de la gent que esperava creuar al semàfor, les campanades de la catedral.