El cafè de nit

[Proposta de Relats Conjunts]

El cafè de nit, de Vincent Van Gogh (1888)

Què té la taula de billar, que sempre la deixen sola? No està pas en mal estat, disposa de totes les boles i prou pals per a colpejar-les, està correctament il·luminada i no cal fer cua per a fer-ne ús. Així i tot, segueix sola. Rodolfo L. se la mira, mentre fa baixar el mojito coll avall com si fos orxata.

–Haig d'aprendre a fer mojitos o acabaré escurat –exclama en veu alta després de l'últim xarrup, però ningú no el sent.

La saleta del fons, la del futbolín, és plena a vessar de gent. Dos homes es mantenen al podi i sembla que ningú els fa ni una mica d'ombra.

--Cap tàctica no és prou bona per a usurpar-los la victòria! --fa una de les dues noies que comencen el joc.
--Sempre podeu abaixar-vos l'escot i mostrar pitram --suggereix Rodolfo L., però no li fan cas.
--Fa molt temps que no hi jugo.
--Ah, però en saps?!
--Una mica.
--Molt bé!
--Sí, però mai no he fet de portera.
--Jugueu amb les distraccions i remeneu malucs --suggereix Rodolfo L., però ningú no li fa cas.

Tothom concentra la mirada en el terreny de joc, tret de la parella d'advocats que clava dards amb desencert a la diana, els tres adolescents que s'inicien en el món de la dansa i el banquer que esforça a buidar l'intestí gruixut al wàter que hi ha al fons del passadís a mà dreta. La dona que serveix a la barra ja no té més menta per a més mojitos.

--Demà mateix en compraré i faré els meus propis mojitos, que no deu ser pas tan complicat --comenta Rodolfo L. a la taula de billar.