D'on ve la sort?

El que un home pensa de si mateix és el que determina el seu destí (Henry David Thoreau)

Fa temps vaig llegir que la bona sort se la fa un mateix, que no ve sola, que no hi ha cops de sort. Aleshores, no ho vaig entendre. Només calia interpretar el sentit que els autors del llibre volien donar a les seves paraules. Bona o dolenta, la sort és als ulls de qui mira. Els fets passen i són el que són. El temps ens dóna prou perspectiva per veure, sovint, que el que semblava una cosa n’acaba sent una altra.

—Bon cap de setmana! —he proferit als meus companys de feina, mentre deixava el lloc de treball—. Fins la setmana vinent, que serà millor que aquesta.

Ho he dit ben convençut. Un desig que ha vingut de ben endins. Tot d’una, algú ha espetat:

—I per què ha de ser millor?

—No ho sé —he afegit—, m’agrada pensar-ho i, ben mirat, per què no podria ser-ho?

Pensar en positiu no vol dir viure en un món irreal. Pensar en positiu és mirar de veure el millor de cada situació i així poder-ne treure el màxim profit. Pensar en positiu t’ensenya a no encallar-te quan alguna cosa no surt com tu vols, que no té res a veure amb el comformisme sinó amb la idea que res passa perquè si o que tot té una raó de ser. En definitiva, que cal seguir caminant fins a trobar allò que hom busca. Qui no s’atura acaba fent sort.