Benvolguda noia de vainilla,
Tu, que vas irrompre a les nostres vides amb aquell entusiasme desbordant, aquella alegria imparable i aquelles rialles enjogassades, què ha estat de tu i del teu aroma? Pregonaves la teva santa filosofia vital de València a Catalunya i de Catalunya a València. Tenies un credo per a tothom, el teu. Als teus ulls, tot semblava meravellós i et desfeies en benaurances i bones accions.
Recordo el dia que la teva fragància floral va envair l’estança. Amb el primer corrent d’aire, tots sabíem que la noia de vainilla acabava d’entrar. Amb la teva intel·ligència de vainilla sabies recitar-nos tots els autors dels temes que sonaven a la ràdio, amb les teves mans de vainilla revisaves les factures que, havent-les tocat tu, prenien el qualificatiu “de vainilla”. Gràcies a tu, tots nosaltres vam passar a ser “de vainilla”. La teva bici també era de vainilla, com el teu cotxe o aquella casa de la qual volies marxar tot i viure en un barri més vainilla que el mateix flam de la Danone. Aclucaves els teus ulls caiguts amb la cadència fragant de la vainilla i vinclaves la testa amb la suavitat del seu sabor.
De sobte, com l'aroma del te de vainilla, et vas esvair sense deixar rastre. Igual d’efímeres han resultat ser la teva amistat, les teves rialles, les teves bones accions i qui sap si el teu entusiasme. Esperem que a la teva nova vida de vainilla sigui més persistent que el teu pas per les nostres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada