(Sobre)Visca Barcelona!

És un acte de precampanya? Un robatori encobert d'1,7 milions d'euros? Una burla al ciutadà? Totes tres! L'Ajuntament de Barcelona s'ha lluït de ple amb el darrer espot. A la televisió i al carrer, hem d'aguantar com un seguit de cares benevolents i suposadament felices (perquè és una felicitat comprada a cop de talonari) espeten als quatre vents i amb orgull un "Visca Barcelona!" de doble cara.

La primera cara ens diu que tots els qui llencen la proclama han aconseguit viure a Barcelona. Tota una proesa, tal com està el sector immobiliari i el panorama econòmic. Diuen que viuen a Barcelona, però no ens diuen com, si ho fan sota un pont, a casa els sogres, amb els pares, amb vuit companys de pis o en un llit calent (pagant per hores la flaçada i el coixí).

L'altra és la cara de l'orgull. Aquí és on veig més que la felicitat és fictícia i el sobresou, real. Enarboren la Barcelona de marca, "la millor botiga del món", la Barcelona "cool" i "fashion" alhora, la Barcelona de façana "posa't neta", rere la qual hi ha els treballadors que amb resignació llencem una altra proclama: (sobre)visc a Barcelona! Doncs, això, una façana. Ara, digues, on queda l'ànima?

L'administrador (3)

No perdo l'esperança en topar-me amb un administrador de finques decent. Per ara, no ha estat el cas. Fa uns dies, vaig trepitjar una delícia de pis, en un barri tranquil, assolellat i ple de comerços. Hauria signat si no fos perquè no hi havia cuina ni conducció de gas ciutat. Li faltava, doncs, una cuina elèctrica, tapar totes les esquerdes dels marcs de les portes amb guix i una bona pintada.

Tanmateix, vaig optar per visitar la seu de Finques Vaca, per negociar l'estalvi d'alguns mesos si jo m'havia d'encarregar de les reformes. Quan els ho vaig comentar, a sobre, van tenir la gosadia, d'assegurar que desconeixien l'estat de l'immoble que tenien a catàleg, que parlarien amb la propietària i que em dirien alguna cosa aquella mateixa tarda.

No hi va haver cap més trucada. Ni aquella tarda, ni els dies següents. Suposo que algú de la desena d'interessats s'avindria a quedar-se la casa tal com estava, sense exigir condicions. Començo a entendre de que va el negoci. Començo a entendre perquè la gent, quan deixa un pis de lloguer, s'emporta les canonades...

L'administrador (2)

Pues sí, claro que tenemos algo. Mira, ¿qué te parece esto: 25 metros cuadrados, exterior, con ascensor, reformado, para entrar a vivir, por sólo 625 euros al mes? Ah, ¿que lo encuentras exagerado? [Per dir alguna cosa abans que insultant, lamentable, vergonyós, irrisori o demolidor.]

L'administrador (1)

Hola, ets tu qui ve a veure el pis? Molt bé, som-hi, doncs. Està força bé.

[Soroll de reparacions.]

No, no fan obres al bloc, és aquí al davant. Té una cuina menjador i és exterior.

[Més soroll de reparacions.]

Obres? Sí, bé, aquí al costat, sembla que sí, bé, però deu ser momentani. La pressió de l'aigua? No, haig d'obrir la clau de pas, ja va. Però funciona. I, la caldera [atrotinada, fa tot l'especte d'estar a prop de la jubilació], també. Ah, no, no hi ha gas, tot va amb bombones de butà, però això no és problema [ho diu l'administrador que és qui no hi ha de viure].

[A l'armariet de la cambra de bany hi ha un tub de pomada regalimós i llardós, que fa fàstic.]

Quanta gent hi ha de viure? Ah, doncs, ja n'hi ha prou, no? No cal demanar més! [cras error, el de jutjar, quan el que ha de fer és vendre].

Nit de cultura i ratpenats

La nit de la cultura a Barcelona ha estat un èxit. Només calia veure les riuades de gent d'una banda a l'altra de la muntanya de Montjuïc, els autobusos llençadora plens a vessar i nombrosos usuaris del bicing exasperats davant la manca d'aparcaments, sense saber què fer amb el vehicle de l'Ajuntament. És un aspecte a millorar, però no tinc cap mena de dubte que una nit com aquesta cal repetir-la. Si els museus públics no poden ser gratuïts com a Londres, o "a la voluntat" com a Nova York, si més no (sobretot quan ens escanya la crisi econòmica) que tinguem una nit cultural al mes.

Cultura a banda, també ha estat la nit de la rata-pinyada. Bacardi ha organitzat una festassa sense escatimar-hi gens. La sala gegant era l'Estadi Lluís Companys; els showmans, Comediants i Fura; la beguda, mojitos (tot i que no han encertat la fórmula) i la música, discjòqueis diversos. De fet, cap a la mitjanit, després que el ratpenat de la Fura ha desplegat les ales (per una vegada, l'han encertat), ha començat a sonar aquest tumba-tumba que tan agrada a la majoria.

Aleshores, he pensat que l'Ajuntament de Barcelona no ha de gastar-se els diners en nous parcs zoològics (ara que estem en crisi, en vol fer un de marítim) ni molt menys en muntanyes russes (salvem les alzines centenàries de Collserola!), quan disposa d'una fauna tan embogida a les nits. Des d'una Paulina rossa poca-cosa amb acompanyant VIP mira-aquí-estic-jo, fins als reductes humans que ha deixat el festival de la moda urbana "Pa i Mantega". Ulleres de sol per quan no hi ha sol, faldilles tipus cinturó i talons altíssims per acabar amb lumbàlgia (és el sacrifici que fan algunes).

Ahir m'explicaven que en aquests esdeveniments les veritables festes es munten a la cambra de bany, però quan he descobert les desenes de cabines polyclean, he arribat a la conclusió que de festa secundària, avui, ben poca. Així que aquest capítol queda per a futures ocasions.