Quan no tens temps a perdre ni temps a guanyar, quan el pots deixar escapar perquè ja l'has invertit durant tota una vida, pots fer com fa la Gertrudis cada matí. Camina un xic, s'atura davant d'un aparador, fa una ullada a les sabates i prova de memoritzar-ne el preu de quatre o cinc. En acabat, segueix fins al primer banc. Descansa un instant i continua amb la mateixa tònica fins a la placeta. Allà s'asseu una bona estona sota un bany de sol i contempla tothom qui passa pel seu davant. Veure desfilar la gent és la distracció amb què més gaudeix, perquè no hi ha ningú igual, ni en caràcter, ni en aparença, ni en comportament.
Ja fa dies que s'ha adonat d'una cosa. Els dissabtes, les persones que freqüenten la plaça no són les mateixes que hi venen de dilluns a divendres. Els caps de setmana s'omple de pares i mares i fills, però a més a més fan coses que normalment no fan. N'hi ha molts que es preparen per una sortida: els moters, els esquiadors, els ciclistes, els que deixen l'esport per als anteriors i opten per un dinar al camp...
També hi ha els que es pesen a la farmàcia. La majoria hi van sols, llevat d'una parella d'homes de mitjana edat que la Gertu ha batejat com a Epi i Blas. Entren, pugen a la plataforma, introdueixen les monedes i es miren els peus a l'espera del resultat.
Ara ha entrat una dona per fer la pesada oficial. La Gertu se la mira de fit a fit des desde la seva posició privilegiada. Somriu. És clavadeta a una d'aquelles mosses xerils que surten als programes roses de la televisió, una d'aquelles amb tan bon frontis. Ara no recorda com es diu però ja sap en què s'assemblen. Els llavis. Aquests llavis molsuts i juganers sorgits del quiròfan. Xeril i bleda, així és la mossa.
La Gertu torna a somriure perquè quan ella era jove no n'hi havia de dones així. Alguna cosa ha canviat en més de mig segle perquè sorgís aquesta subespècie. I és que són tan tocades i posades. On han après a caminar així, com si fossin nines de porcellana que a la mínima es trenquen? I parlen com si fossin beneites, amb aquesta veu gangosa, unes massa fina i d'altres massa pregona, serà de tan fumar? I aquestes cadències de to en consonància amb la cadència d'ulls.
L'àvia en desconeix l'orígen, però si no hi fossin les trobaria a faltar perquè, ben mirat, semblen creades expressament per distreure-la els darrers anys de la seva vida. Endavant, pensa, que circuli la fauna ciutadana!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada