e m p r e m t e s

26 d’abril 2009

La síndrome del dilluns

4 en seguici

Cada vespre de diumenge, la melangia creix fins a transformar-se en malestar i un humor agredolç. És la síndrome del dilluns? Són aquests els símptomes a què fa referència tanta gent? Per què els noto tant ara, ja fa un mes, i no abans? No és ben bé la síndrome "retorn a l'escola" de finals de setembre, bé, crec que no, encara que allò queda tan lluny que tampoc podria assegurar-ho amb una certesa absoluta. Crec que és per falta de motivació. Sí, deu ser això. Ja fa dies que hi dono voltes. La nova feina, la nova manera de treballar, el nou horari... segur que hi té alguna cosa a veure. Tornem a ser en un punt d'inflexió, suposo; en aquella estació, envoltat d'andanes, per decidir quin és el millor tren. Deu ser això. "Dos colores: blanco y negro", de Moska, o "Mad world" de la banda sonora de Donnie Darko no hi ajuden gaire, a sortir de la síndrome del dilluns, però són grans temes que s'escauen d'allò més bé en un diumenge plujós quan el cel enfosqueig. Cada cop m'agrada més Moska, hauré d'escoltar-ne més discos.

12 d’abril 2009

Sous vitalicis en temps de crisi

0 en seguici

Per Setmana Santa, no tothom fa vacances; el Govern espanyol tampoc. És la imatge que vol vendre Zapatero amb el seguit de reunions dels últims dies amb els ministres-relleu --deixa'm que els anomeni així, que la categoria de ministre a seques, un se la de guanyar. També és la imatge que potencien els mitjans de comunicació que fan la gara-gara a l'executiu socialista, com El Periódico amb l'editorial d'avui.

No és massa d'hora per a lloances? Potser hauríem de ser un xic més reticents a proclamar bons auguris i exercir un paper més crític, que el moment històric no s'addiu amb frivolitats ni cortines de fum. En aquest país, el nostre, i el de més enllà, hi ha massa feina a fer, massa deures pendents que s'han arxivat com els casos policials sense resoldre i, ara, ens faran creure que s'hi posaran i enllestiran tota la feina en els dos darrers anys de mandat socialista?

Zapatero ens ha sorprès repetides vegades amb aquests jocs de cartes --o de cares-- al Govern i sembla que mai no l'encerta. On vol anar a parar amb tot això? I, una darrera qüestió, és lícit que hàgim de seguir pagant el sou vitalici d'aquest ramat de ministres sortints?

10 d’abril 2009

Padrí d'arbres

0 en seguici

Apadrinar un mandariner? Amb quina em surts, tu, ara? A penes ens veiem un parell de cops l'any i quan ens trobem, després de l'encaixada de mans de rigor, amb la calidesa justa pel parentiu que ens enllaça i la fredor exacta per no agafar-nos més confiança de la necessària, em preguntes per les vacances i la feina; em fas la mateixa proposta de sempre ("avisa'm quan s'emeti un reportatge dels teus"), tot i conèixer la meva resposta, també la de sempre ("només cal que engeguis el televisor i sintonitzis la cadena"). Tots dos sabem que ni tu tens cap mena d'interès a veure cap d'aquests reportatges ni jo a avisar-te el dia que se n'emeti cap.

Aquest cop, l'encontre tradicional ve seguit d'una curiosa petició. Em demanes o, més aviat, demanes a la meva família que et regali un arbre de l'horta, "un arbret petit, diguem-ne que per apadrinar-lo al meu jardí, com qui apadrina un indiet". Valga'm Déu! Quina comparació més bèstia! I tu, com si res, insisteixes en l'apadrinament, per deixar clar que no contemples l'opció de compra i això que, de diners, no te'n falten. De fet, tot seguit, fas un d'aquells comentaris tan teus perquè no ens quedi cap dubte del teu poder adquisitiu i dels cercles de poder pels quals transites.

09 d’abril 2009

El dia de la farigola

0 en seguici

Amb una setmana d'antel·lació sabia que la borrasca ens concediria una treva el dijous, així que l'hem aprofitada per fer la ruta del Priorat. De Tortosa amunt fins l'Assut, el mur de contenció que ja els àrabs feien servir per enviar aigua del riu Ebre cap als canals de regadiu de la dreta i l'esquerra. Deixem enrere Xerta, Tivenys, Benifallet i Rasquera, creuem el riu amb una de les poques barcasses que queden (certament, una llàstima) i embadalits contemplem la lenta aproximació a Miravet sobre les aigües. El poble neix ben bé a la riba de l'Ebre i s'enfila de forma abrubta fins el castell.

Seguim la N-420 fins a Falset, capital de comarca, per desviar-nos cap a Porrera. La terra, encara humida de les darreres pluges tan maleïdes per la raça humana benestant, és d'un verd insòlit amb esquitxos grocs i morats. Les argelagues són ben tupides, del color dels canaris, com les carolines. El romaní hi creix robust i la farigola sorprèn per la quantitat de flors i la olor que confereix a l'indret. Els camps, llaurats; la vinya, que ja verdeja, i Porrera al fons, amb aquelles cases seves, que semblen les d'un pessebre, amb arcades a les golfes que servien per airejar i assecar les avellanes que donaven nom a la sala.

Dinem a Can Carlets, restaurant molt familiar, potser massa: el so de la ràdio acompanya les aromes de la cuina tradicional, casolana, saborosa, i a un preu raonable. Canelons i mig conill a la brasa coll avall, prosseguim amb el trajecte cap a la cartoixa d'Escaladei, sota l'afilada fulla del Montsant, i Siurana, pintoresca vila al capdamunt d'un cingle, inundat de turistes, que em fan pensar en La Rambla barcelonina.

La ruta acaba a Prades, en aquella plaça, amb la coneguda font del cava, per bé que avui només hi rajava aigua... Però tornem satisfets i florits: romaní, espígol, heura i farigola, que avui n'era el dia!

08 d’abril 2009

Als pares

2 en seguici

Quan no tens els pares a prop, t'adones de com n'arriben a ser d'importants, no pel suport material, que mai no manca, sinó pels intangibles concedits sense condicions: la comprensió inexhaurible, les muntanyes de paciència, el saber escoltar i aquells consells, sovint qüestionats d'entrada, que el temps acaba ficant a la cistella dels encerts.

A vegades són foteses, petits fets insubstancials, com fer una bugada a banda per a la roba vermella o fosca (hi vaig pensar en treure una samarreta rosa de la rentadora, que abans era blanca), eixugar les aixetes havent rentat els plats (així m'estalvio el viakal i n'allargo la vida útil) o deixar-ho tot endreçat perquè mai se sap quan  tindràs visita.

En pujar les escales del pis, que el lloguer és barat justament per falta d'un ascensor, em ve al cap aquella clau "màgica" que m'allargava el pare. No era altra cosa que la clau de casa, ell agafava la del portal amb una mà i jo la del pis amb l'altra, i era com si em donés força, energia extra, per poder tirar endavant, amunt, sempre amunt.

I com que de pares només en tenim dos --la gran majoria-- i el temps és finit, que millor que gaudir tots plegats mentre poguem? 

07 d’abril 2009

Qui mata el missatger ataca la democràcia

0 en seguici

Mentre el tren solca un dia rúfol cap a les terres de l’Ebre, escolto una conversa que qüestiona la manera de fer dels polítics catalans i espanyols. Un dels titulars que ha encès la polèmica és aquest interès del tripartit a dir quines imatges haurien de fer servir els mitjans de comunicació i quines haurien d’obviar.

No és un cas aïllat estar de rodatge i sentir-te dir, per part de l’entrevistat, quins plans has d'enregistrar i des d'on, o encara pitjor el que espeta "espera, que ara et donaré la decla" o "aquí acaba la decla que hauries de posar". És el que feia, si no fa encara, un cap de llista d’Esquerra, amb to sorneguer que amagava un clar interès manipulador.

Ben mirat, els nostres polítics no fan res que no faci la mateixa societat; així que, no sé de què ens queixem. En el periodisme, sembla que tothom hi pot fúmer cullerada, encara que no se’n tinguin coneixements, perquè t’entrevisten i vols decidir el resultat final que, sens dubte, defineix la teva imatge pública, o bé perquè ets un ciutadà o ciutadana més i et creus amb el dret de fer i desfer en tant que pagues aquella televisió o ràdio pública.

Ara, em venen al cap les manifestacions contràries a la instal·lació de les mal anomenades "narcosales" a Barcelona. No hi havia dia que no et vingués un grapat de veïns a increpar-te. Pretenien que difonguéssim el seu missatge, però només el seu. Les altres realitats no importaven, havies de ser el seu altaveu i, ai de tu, si se t’acudia fer el seguiment dels talls de la ronda… “¡Que te rompo la cámara!”

Tornant a la conversa, dalt del tren, s’acusa l’oposició espanyola de fer una oposició pèsima, de fer l’oposició més dolenta dels països en democràcia. Desconec com treballen els partits de l’oposició d’altres governs, però sí que és cert que tan els uns com els altres incorren al joc del descrèdit recíproc, un reducte de la infància menys constructiva, i cobren per fer-ho! 

Encara, així, els sorprèn la davallada d’interès per la política? Potser ja és hora que s’hi escarrassin una mica més i que comencin a pensar en l’avenç econòmic, tecnològic, educatiu i moral d’un país, que no pas en els seu melic.

06 d’abril 2009

El cine no em deixa morir

1 en seguici

No puc fer-ho. Encara no m'ha arribat l'hora perquè, segons publica avui el canal de notícies de Yahoo, hi ha 100 pel·lícules que hem de veure abans de morir i me'n falten més de la meitat!

Haig de descobrir què van fer dotze homes sense pietat, dos dels quals tenien un destí; un, John Connor, lliurar-nos dels terminators, l'altre, Luke Skywalker, d'una guerra encara més gran, la de les galàxies. Per això, retornaria a les estrelles en una odissea espacial amb un vuitè passatger, un caçador de replicants anomenat Rick Deckard i un tercer homé. Faria ombres xineses amb la lluna com a projector damunt d'una bicicleta, després de volar sobre el niu del cucut i matar, sense voler, un rossinyol al cel de Berlín que mai no arribarà a França.

Això, després de deixar Chinatown i travessar el riu Kwai per arribar a l'Àfrica, desitjant estimar, i conèixer-ne la reina, aquella fera de nena, potser en un sopar a Casablanca mentre en Sam la torna a tocar, la cançó, no la fera. Hauríem d'esquivar les bales, també les d'un bo, un lleig i un dolent, o el que és el mateix l'agent 007, Goldfinger i el Padrí; tots tres, sospitosos habituals. Les dones patirien un atac de nervis i, entre somriures i llàgrimes, m'obligarien a fugir per trobar un mag, a Oz, i recuperar l'anell del Senyor, que guarda l'arca perduda.

Pel camí, cantaria sota la pluja i em creuaria amb set nans i una dona de pell molt blanca, un gorila descomunal que sopa tauró assassí a la brasa i sopa d'oca. Volaria amb el drac, que dona nom a tota l'operació, fins a moscú. Trucaria amb un telèfon vermell al millor exorcista per aplacar la bèstia humana i recuperar un dels nostres. Succeïria aquella nit. Les tres següents les deixem per a Eva.

Amb un tramvia anomenat Desig recorreria viaranys de glòria i esquivaria set samurais, els centaures del desert, un brau salvatge i un ramat d'anyells molt silenciosos. Quan en Harry trovés la Sally, de vacances a Roma, tot degustant unes maduixes salvatges, recordaria que el Titanic ja es va enfonsar una vegada, a principis de segle vint, i que tot això està passant a Matrix, la matriu del cinema. La llista no és més llarga que la de Schindler, però encara hi ha temps. El cine no em deixarà morir.

05 d’abril 2009

Sorolla, que bé que et venen!

0 en seguici

Impulsat per la propaganda a diaris i televisió, he decidit fer un cop d'ull a l'exposició itinerant de Sorolla, abans que abandoni el MNAC. Per sort, he aprofitat l'entrada gratuïta de diumenge a la tarda, perquè m'hauria sabut greu pagar-ne l'entrada.

El Sorolla que hi he trobat no és per a res el millor d'ell, sinó un conjunt de quadres de grans dimensions que escenifiquen els costums de diverses regions de l'Estat espanyol; un encàrrec que li van fer, vaja, i això ho explica tot. Només en salvo un, de quadre, el dels pescadors, el de la llum mediterrània que va enaltir el nom de l'artista i per la qual sel coneix arreu.

Related Posts with Thumbnails