Das experiment

Mentre es publica aquest missatge de forma automàtica, no sóc a casa amb les comoditats bàsiques. No sóc a casa. No tinc davant la finestra que em brinda vistes a un pati de llums de quatre metres d'ample i que no em canso de maleïr quan puja la pesta a sardina fregida o d'olis vegetals recremats dels veïns de baix. Tampoc disposo d'un llit que pugui dir "meu".

Avui, dormo en un llit aliè. Sento noves olors. Vistes? Per molt que ho intenti, difícilment veuré la lluna. I si la veig, no serà de perla; serà darrere d'uns barrots. A la presó. Una nit. Només una nit que m'ensumo llarga. Demà m'explicaré: un experiment periodístic.

Una muda, un llibre i solitud

M'envaeix una estranya sensació de desassossec, impaciència i curiositat que va en augment igual que el nen que ha de passar una nit fora de casa, que se'n va d'excursió amb l'esplai, només que, aquest cop, es tracta d'una nit més fosca, experimental. Així m'agrada referir-m'hi: l'experiment periodístic.

Quan l'editora m'ho va proposar, divendres passat, vaig fer un "sí" obert, llarg, ple d'un convenciment que no ha minvat per a res, sinó ben al contrari. "Voldries anar a...", va preguntar-me i gairebé ni la vaig deixar acabar. "Però a passar-hi la nit", va clarificar. Sí, sí, seguia tan entusiasmat. Veurem que dóna de sí, miraré de fer un treball d'abstracció i d'imaginar-me el nou recinte ple, en funcionament, i de saber-me un de tants.

No hi ha llibre d'instruccions, només una indicació: una muda i un llibre, res més. La solitud va per compte de la casa.

L'administrador (4)

Espero que algun dia pugui posar el punt final a la saga d'entrades sobre els administradors de finques, però diria que va per llarg: trobar un pis de lloguer a Barcelona, en condicions i al preu que toca sembla utòpic. Si no sobrepasses els 700 euros només hi ha misèries: interiors sense llum, zulos a lo terrorista, colomars de terrat... I els propietaris i administradors encara tenen la barra d'ensenyar-los i dir-te que els mobles els pots desmuntar i llençar i que caldria pintar el pis, reformar el bany i la cuina!

A la llarga n'aprens i mires de fer la criba per telèfon. Fa una estona, parlava amb un administrador que semblava idiota. "Mira està com està, vull dir, s'ha de refer el bany, i la cuina, una mica, vull dir, els fogons, vull dir..." Una altra m'explicava que "reformar el bany" volia dir fer-lo tot nou i que per això rebaixaven el lloguer als 600 euros. Si vols una cosa digna te'n vas als mil i això ja és un sou!

Espero que algun il·lusionista m'expliqui com manegar els bitllets per poder pagar el lloguer i subsistir, no perquè m'enredi sinó perquè m'aporti una mica de la seva il·lusió.

De baixada

Hi ha dies en què ho mires tot amb els millors ulls, fas el cor fort, poses bona cara al mal temps, tens tots els gots de casa mig plens i no perds aquell somriure i aquella brillantor a les pupil·les d'un esperit vibrant, convençut que les coses no són tan fumudes i poden millorar.

Avui no és cap d'aquests dies. Miro les persones i veig intranquil·litat, preocupació, desídia i desànim. El meu cor batega inusualment a poc a poc. Fa sol, però, al meu voltant, només veig boira. Una boira plúmbia, densa, pesada, que s'entortolliga entre les passes del caminant i miren de fer-lo caure, a més d'enfosquir-li el camí. A casa, no hi ha prou gots mig buits per silenciar la set.

Em pregunto si tenir una feina estable i ben pagada no és una utopia, si no és de somiadors esperar trobar un habitatge de lloguer a un preu digne. Potser fóra més realista si comencés a qüestionar-me quan durarà la feina i fins quan tindré un sostre que em doni aixopluc.

Xifres en temps de crisi

1680. 500 a 750. 280. 1000. Ho deixem així, ho hem de seguir? A la vista, només són xifres. Però si parem atenció i revisem els titulars de la premsa d'aquests darrers dies, ens adonarem que es tracta de persones, encara que els empresaris només hi veuen xifres.

1680 són les persones que Nissan planteja fer fora escudant-se en un "pla de transformació a Barcelona". Per ajustar-se, diuen, a les exigències de la demanda del mercat i poder fabricar un nou model de cotxe compacte i més ecològic. No entenc què hi té a veure una cosa amb l'altra. Fins i tot, penso que per a fabricar un nou model caldria contractar més gent!

500 són les persones que Seat pensava acomiadar temporalment, però, ara, els directius han apujat la retallada a 750 persones. També 280 treballadors podrien perdre la feina si Pirelli tira endavant l'expedient de regulació d'ocupació per a la planta de Manresa, que pensa presentar dijous. I Spanair, per no desentonar, avui anuncia que vol acomiadar 1000 empleats.

Davant d'aquest ball de xifres, m'imagino que els governs d'aquí i d'allà es lamentaran per la situació crítica, per l'increment de l'atur, anunciaran que estudiaran amb lupa tots aquests experdients de regulació, que a la llarga tiraran endavant, i afegiran que potenciaran l'ocupació amb personal orientador, en lloc de preocupar-se i batallar per la marxa de talents, d'empreses i de capital a casa nostra.

Badajoz 112

Cinc operaris de Fecsa es disposen a tallar la llum d'un antiga fàbrica del Poblenou barceloní, situat al número 112 del carrer de Badajoz. El recinte està mig abandonat, però hi viu gent. Entre quaranta i cinquanta persones, la majoria immigrants, van ocupar i repartir-se les diverses estances fa un parell d'anys aproximadament. Des d'aleshores, consumeixen llum sense pagar-la i la companyia elèctrica vol acabar amb el frau. Els residents van i venen. En canvi, la brutícia i la pudor persisteixen i creixen dia rere dia.

En aquestes condicions insalubres, viuen la Tània i l'Amina, dues russes que van deixar la misèria de la terra freda pel caliu de l'esperança. No l'han trobat i la frustració continguda és molt gran, a jutjar pels crits i els insults que etziben als operaris de Fecsa, als periodistes, però sobretot als Mossos d'Esquadra, que han vingut perquè els treballadors de l'elèctrica puguin fer la feina en pau. L'Amina és qui més els brama i, tot seguit, ens n'explica els motius: la policia se li va endur el marit que "ha acabat morint a la presó de Barcelona". Ho comenta amb veu rogallosa i els ulls humits, mentre ens mostra fotografies tremoloses del seu passat: ella de jove, la mare, el marit, el marit força més jove, el fill...

Sota les mirades estupefactes dels operaris, inicialment impertinents i agressius, entrem al recinte. La Tània ens hi ha convidat per mostrar-nos on dorm, on cuina, on sobreviu. Abans d'arribar-hi, sortim al pati intern que comparteixen tots els que ocupen la vella fàbrica. Aquí tenen una de les poques sortides d'aigua --si no l'única--, una mànega encarada cap amunt, a la manera d'un sortidor. Un noi, d'uns vint anys i escaig s'hi renta la cara i escup un parell de cops. Però més enllà del que veiem, la fortor revela aquest punt com un orinari compartit.

La Tània i un senegalès amistós amb gorra de Bob Marley ens condueixen per escales i passarel·les metàl·liques fins al primer pis. Els ocupants s'han repartit l'espai i l'han dividit amb cortines improvisades de mantes i llençols. La Tània ens ensenya la seva parcel·la, limitada per dues parets, una prestatgeria de fusta i les teles. "Aquí cuino", ens diu mentre destapa dues cassoles plenes de llegums i potatge. Acte seguit, ens mostra dos calaixos que fan de rebost, on el que més abunda és la pasta. A la nevera, que fa uns minuts ha deixat de refrigerar, hi ha ous, llaunes i verdura mústia. "No és robat, jo no robo", es justifica la Tània amb un castellà força limitat.

L'Amina dorm al costat, rere la cortina, en una cambra amb vistes al club esportiu Alfa5. L'habitació és plena de trastos, un ordinador mig desmuntat, una pantalla i capses. A la intersecció entre els dos espais, hi tenen un televisor, un petit equip de música, un transistor i diversos discs compactes.

Tota tensa, l'Amina explica que és l'únic que té, que sense papers no li queda altre remei que viure així. Els ulls de la Tània brillen com dues meragdes sobre paper arrugat, mentre ens ensenya una de les seves nines. Estic segur que és més jove del que aparenta, però li faria seixanta anys. En canvi, la miro, i veig una criatura perduda i gens de malesa.

Quan els preguntem per les festes nocturnes que s'organitzen al recinte fabril --celebracions que, segons l'època de l'any, duren setmanes--, comenten que la majoria no hi té res a veure i expliquen que un tal Fernando i un altre home convoquen aquestes "raves" per a unes dues-centes persones i fan negoci venent-los llaunes. Segons la seva versió, en aquest espai, hi ha dos grups de gent: els que volen viure sense fer soroll, que són la majoria, i una minoria festiva que, en ocasions, busca brega: increpen la gent del carrer i fan les necessitats a l'espai públic.

La situació genera, sens dubte, un focus de malalties i és, per tant, un problema de salut pública. No només per les condicions insalubres en què viu el col·lectiu d'ocupes, sinó també per les malalties associades, a més del soroll que fan algunes nits. Però ni les autoritats sanitàries competents ni el propietàri de l'antiga fàbrica ho han denunciat perquè el jutge emeti l'ordre de desallotjament sense la qual la situació, la brutícia i el soroll acaben enquistant-se.

En Bernard i la Masili-Selima-Limosna

Sempre m'he considerat una persona educada. Al poble, tots ens saludem, ens coneguem o no. Suposo que ho fa que, a la llarga, provenim de la mateixa ramificació llunyana de l'arbre genealògic. Per això, mai no sobra el "bon dia", el "passi-ho bé" o el "com anem, què fa la família".

Aquesta reflexió ha aflorit dins del meu cap després de veure en Bernard. Ell sortia del supermercat de la cantonada del Tercer amb Mercer. Duia dues bosses a cada mà i, al costat, la dona amb la criatura a coll. Ella és bastant sorruda, costa veure-la somriure i, quan ho fa, es nota que força la musculatura per no ser descortès. Mai li he sabut el nom, i mira que en Bernard --i ella mateixa, al principi-- me l'ha repetit mil cops. Masili, Selima, Limosna? Podria ser qualsevol, però no n'és cap. A vegades, en alguna d'aquelles festes regionals que organitzen, quan la música és prou forta, crido un d'aquests tres noms. Masili, Selima, Limosna! Mai no l'encerto perquè mai no és gira. Aleshores, penso que potser sí que respon a un d'aquests tres noms i es fa la sorda, perquè és sorruda, o simplement és sorda, la pobra. Amb tanta festa regional i el volum tan alt, no m'estranyaria pas.

En Bernard és més sociable, un bon pare de família, encara que fa tota la fila d'home atrapat i dissortat des del mateix dia que va deixar prenyada la dona del nom estrany que mai no recordo. Malauradament, en Bernard és d'aquelles persones que, per infelicitat pròpia i amargor vital, esguerren les il·lusions de qualsevol. Vaja, que és un esgarriacries. Falta que li expliquis un nou projecte perquè t'hi busqui totes les pegues. Encara recordo el dia que, sent banquer, li vaig dir que deixava el càrrec, l'oficina i les xifres per convertir-me en patró de vaixell i crear la meva empresa de nàutica. Li va semblar la mar de bé, però de seguit hi va trobar ets i uts, que si era massa gran per tornar a començar, que era un risc per a la família, que el mercat n'està ple, tant a l'East River com al Hudson i un llarg etcètera que m'estalviaré d'explicar.

Com deia, sempre m'he considerat una persona educada. No em costa saludar. Bé, tret que m'ensumi una situació incòmoda. Aquest era el cas. Havent-los vist a ell --en Bernard--, la dona, la criatura i les bosses farcides de menjar envasat en monodosis, no he dubtat a girar el cap i desviar-me un xic del meu trajecte rectilini, no fos que m'esguerressin el dia. Per una vegada, m'he estalviat la salutació.

Qui és la banca?

Recordo que, de petit, tothom volia ser la banca quan jugàvem al Monopoli. No per rampinyar calerons (sempre hem estat gent honesta, els de casa), sinó per tenir el plaer de donar-los o treure'ls, segons dictessin les cartes de cadascú. Suposo que els treballadors de bancs i caixes gaudeixen d'una sensació similar quan aconsegueixen endossar un pla de pensions o un dipòsit a terminis al client.

Aquests dies, però, viuen una situació inusual que els té ben contrariats. Els clients entren a l'oficina, no pas per dipositar-hi diners i confiança. La confiança en la liquidesa de les entitats financeres és efímera en temps de crisi i rumors que creixen dia rere dia. La confiança tremolosa s'esvaeix com un miratge entre dunes. Els clients volent sentir que les xifres d'un compte corrent són reals, tangibles, manipulables, en definitiva, seves.

Amb aquesta voluntat, la veïna R ha baixat a la modesta caixa, que també jo vaig visitar fa un parell de dies. Volia cancel·lar un compte i així ho ha manifestat. La caixera (no de supermercat, s'entèn, tot i que a vegades, pel deler de vendre, ho semblen) s'ha posat tota tensa, els mateixos ulls com unes taronges que relatava a l'article anterior, i s'ha excusat amb què no podia atendre-la, que ho faria la seva companya. El mateix joc que fa dos dies.

L'altra caixera ha fet seure la veïna R, li ha demanat què volia, com si no ho sabés ja. La veïna R ha repetit el seu propòsit i, aleshores, la caixera li ha espetat:

--Però, què passa que, darrerament, tots voleu cancel·lar llibretes? Què us passa amb la crisi?

Li faltava dir "dels nassos". Pel to impertinent que gasta hauria pogut anomenar-la "crisi dels nassos". La veïna R ha insistit i la caixera, tota excitada, li ha demanat que s'ho repensés dos dies.

--I si d'aquí dos dies segueixo volent treure els diners, podré treure'ls tots?

--Sí, estigui tranquil·la --ha fet la caixera una mica més eixorivida.

Novament, s'han sortit amb la seva. El client continua en el paper de client. No l'han perdut, per ara. Però aquesta actitud defensiva, amb ungles i dents, de les entitats financeres fa que em pregunti qui és la banca real d'aquest joc. Qui té el poder, la banca o l'usuari?

Finances que trontollen

A grans mals, grans remeis. És el que sempre s'ha dit. Així que a grans mals financers, grans bancs, oi? Amb la idea al cap i, havent vist que qui s'ha reunit amb el Govern central, són els grans bancs i caixes de l'Estat espanyol, opto per tancar un compte d'una caixa modesta, que a penes em dóna beneficis.

--Bon dia, voldria cancel·lar un compte --he dit a la noia de la peixera, que ha obert els ulls com unes taronges.

--Com és, que no està content amb nosaltres --ha fet, tota amoïnada.

Després de dir-li que no i explicar-li els motius, m'ha convidat a seure per parlar amb la seva companya, diria que d'un càrrec superior. He tornat a explicar què volia i he tornat a veure uns ulls com unes taronges i aquest posat dubitatiu, poruc, amoïnat, de "mare meva!". La càrrec-superior m'ha fet esperar un moment i ha entrat en un despatx, possiblement per fer una consulta a un càrrec més superior.

Quan ha tornat, m'oferia la targeta gratuïta i el manteniment gratuït si vinculava la nòmina amb l'entitat. "Em sembla que no m'has entès, maca, jo el que vull és treure els diners de l'entitat, que no són gaires, però no hi fan res", li hauria volgut dir, però ho he deixat amb un "no m'interessa".

--Un moment, sisplau --. I torna a marxar cap el mateix despatxet per parlar novament, crec, amb aquell el càrrec més superior a qui mai no veiem la cara.

Aquesta vegada ha tornat amb una oferta més bona, que no he pogut rebutjar. Deixes els diners en una llibreta, els pots treure quan vols, sense terminis ni penalitzacions, amb un rendiment del 4,5% a revisar el desembre. Ella s'ha sortit amb la seva, però jo també hi he guanyat alguna cosa, perquè, fins ara, aquests quartos tenien un rendiment nul. Està clar, però, que les entitats financeres faran tot el que calgui, ja no per guanyar nous clients, sinó per no perdre'ls.

La Sally s'ha perdut

Cada cap de setmana, sobretot els diumenges, els jardins Mossèn Cinto Verdaguer s'omplen a vessar de nens i nenes, pares i mares, jubilats i persones amb ganes de tranquil·litat, natura o diversió a l'aire lliure. La majoria anhelen, no sempre conscients, poder trencar la rutina i desfer-se una estona del soroll de la civilització. No només hi ha persones. També hi ha gossos. I diria que tots tornaran a casa tret d'un: la Sally.

Relaxar-se és bo. Aclucar els ulls, també. Sempre que no perdis de vista les pertinences, els fills o la mascota, que és justament el que els ha passat a la Sílvia i al seu marit. Estaven massa ensimismats, cadascun amb les seves cabòries, per adonar-se que un dels tres animalons s'havia allunyat massa. Quan se n'han adonat, a la Sílvia se li ha esquinçat la pau i amb veu trencada ha espetat: "¡Sally! ¿Sally? ¿Dónde estás? Ay, Dios mío, pobrecita."

La cridòria de l'ama, farcida de culpabilitat, ha entendrit un parell o tres de persones i han començat a voltar per l'indret. La mobilització ha tingut resultats prou satisfactoris: la gossa ha aparegut. Tota sola ha tornat al tros de gespa on dona i home descansaven. Potser, el proper cop, recordaran que els gossos han d'anar lligats.

Aigües remogudes

El canvi ja s'ha produït: A per B. És talment com si algú hagués obert la comporta d'un gran embassament i, tot d'una, aboqués tota l'aigua en un rierol gairebé eixut. Les aigües tranquiles, a penes inexistents, estan més remogudes que mai i jo me les miro, dira rere dia, des del pont d'en Simon i en Garfunkel.

Tothom anhela saber què passarà, qui substituirà C, si D marxarà, o si E rebrà el càrrec de la seva vida. De sobte, tothom resta a l'aguait, demostrant una paciència difícil de portar i amb un posat de falsa indiferència. Les mirades s'han tornat silencioses, distants, analítiques. Qualsevol relaciona amb fils imaginaris les possibles trames d'una història que tot just s'està reescrivint.

Ara, més que mai, t'adones del gran teatre de Shakespeare: els "progres" desvelen el seu comformisme quan veuen trontollar la seva estabilitat, qui pot grimpar localitza mentalment aquells que li poden fer ombra, alguns busquen aliats en converses somortes mentre amaguen el punxó rera la mitja lluna opaca.

Quan les aigües es remouen, el millor que pots fer és pujar fins al pont d'en Simon i en Garfunkel. Allà m'estic jo. Me les miraré des de la llunyania, fins que els remolins s'esvaeixin i el torrent torni a ser un riu mig eixut, calmós, flonjo.