Tocada del bolet

A la línia A del metro que va de Manhattan a Brooklyn, hi ha una dona que podria haver-se fugat ben bé d'un manicomi. D'entrada, entra al vagó espitosa, amb un posat que ja crida l'atenció, tota tensa, ella, tibada i amb una ganyota d'enuig a la cara que no se li'n va. Camina de pressa fins al final del vagó i s'asseu. Calla. Rumia. Alguna neurona dins del seu cap barrina. Tot d'una, exclama alguna cosa incomprensible (haig de dir que tal com parlen aquí, amb la patata a la boca, tot em costa d'entendre) a la jove afroamericana que tinc davant. La noia ni se n'adona perquè porta l'iPod connectat. O es fa la sorda, que també pot ser. Li indico amb el braç que la demanen. Aleshores, l'altra li crida més fort, que vol saber alguna cosa d'una parada. Ningú dels que som allà sabem la resposta. Ella que sí, s'aixeca, branda el paraigua i alça la veu per dir "fuckin". També fa un gest de ràbia amb el puny apretat mentre mou el braç, replegat, cap avall. Se'n va.

La gran poma

Nou anys després de trepitjar-la per primera vegada, em pregunto què tenia aquesta ciutat que tant em va encisar i que ara no trobo. Era més jove, la tenia mitificada. Era (i és) tot un referent cultural, un pilar de l'economia i les finances, i ja està? Tret d'imatges singulars que per primer cop deixes de veure a la pantalla gran per veure-les per tu mateix, què més té que no tingui qualsevol altra gran ciutat com Madrid, Barcelona o París?

Des de la finestra de casa, he vist ploure "cats and dogs". L'anomenat manetes del bloc d'estudiants va venir fa un parell de dies; deia que hi havia una fuga d'aigua uns pisos més amunt i que havia de fer no sé què. Com que, de la missa, no n'entenia més de la meitat, el vaig deixar fer.

La ciutat està plagada de turistes (molts catalans i espanyols, també alguns francesos i italians). Te'ls trobes a les zones més turístiques: als peus de l'Empire State, al Madison Square Garden, al Battery Park... Però deixes de veure'ls quan surts d'aquí i t'endinses als barris més genuïns. Al final, aquests barris, acaben sent tots iguals: grans avingudes o carrers de voreres prou amples perquè hi circulin persones i bicis i patinadors, tot i que les bicis i els patinadors van per la calçada, amb els cotxes i en contra sentit, i la gent parla sola, als semàfors fan exercici i coses estranyes, i les cases, tret de les de ferro forjat i les senyorials, són més aviat lletjotes. Al final tot és ciment i gent. Quin aclaparament!

Pèrdua de fe

Per què dir "adéu" quan pots dir "fins després" i posar data a aquest "després"? Això és el que vam pensar tots sis quan, fa dos anys, haguérem d'acomiadar-nos als controls de passatgers d'un aeroport llunyà. Separats per l'oceà Atlàntic no volíem deixar que el temps passés en va i refredés la bona sintonia. Per això vam fer un pacte: cada dos estius ens trobaríem en algun racó de món.

No en vam tornar a parlar, fins fa un any. Semblava que la idea ens engrescava a tots per igual, però després d'un llarg procés per tramitar visats, aconseguir bitllets i altres qüestions que no vénen al cas, la situació va capgirar-se. Cadascú va muntar-se el seu viatge particular i una maleta on no faltava res més que el diàleg o l'esforç per dialogar.

Mires de ser comprensiu, de justificar els motius del silenci però, al final, quan tots els intents han resultat infructuosos, et vénen al cap paraules com "desídia" i "desinterès". Perquè et sents tan malament quan t'adones que comences a perdre la fe en les persones?