e m p r e m t e s

13 de juny 2008

Avui, ja es pot!

3 en seguici

Probablement, ningú més que jo i algú del meu entorn familiar podrà entendre el títol de l'escrit. Deixem-ho en què fa molts anys que quatre temes dels Electric Light Orchestra formen part de la meva discografia predilecta i "Livin' thing" n'és el primer. I que molts anys després de escoltar-los (i taral·lejar-los) al radiocasset d'un Renault 5, primer, un Citröen LNA, després, un Citröen Saxo, de curta vida, i un Volkwagen Polo, finalment (que consti que cap dels cotxes m'ha pertangut), després de tot això, va i se'm presenta l'oportunitat de conèixer-los. Bé, de conèixer la banda regenerada amb només tres integrants de l'ELO original. És un dels avantatges del periodisme, que, si et deixen, et fiques per arreu.

De totes maneres, la idea que m'havia fet inicialment va anar amotllant-se a les exigències del guió dels representants, que no dels representats: no hi haurà entrevista i només et deixem gravar els dos primers temes. D'acord. Com a persona, m'està bé; almenys, tastaré l'aire d'una nit dels 70. Però, com a periodista, ho trobo nefast, encara que, no et queixes, fas la teva feina, tan bé com saps, amb el material del qual disposes i llestos (perquè, de material, ni informació de la banda actual ni del repertori, amb els noms escrits a la invitació se suposa que m'havia de conformar).

Això fins que algú digui "fins aquí hem arribat", com ja comença a passar. Internet és una eina excel·lent per a l'opinió, la denúncia, la lloança o la reflexió. Hi descobreixo cròniques cada cop més personalitzades, que ratllen el diari personal, i m'està bé, perquè són planeres i pròximes. Però no només la veritat subtil i respectuosa salta als webs; els mitjans tradicionals també canten. Un exemple, amb els Radiohead. Primer, van dir que no deixaven enregistrar res del concert de Barcelona, l'únic de l'Estat espanyol, i avui, de cop i volta, diuen que sí, però que només dos temes. Sinnead O'Connor, una de les "únicas" del Palau de la Música, va fer el mateix, va limitar els temes, però com a mínim va fer una roda de premsa.

07 de juny 2008

El dia dels feliços

0 en seguici

En contra de tot pronòstic, el sol peta de ple i projecta les ombres del grapat d'homes i nens, majoritàriament pakistanesos, que s'agombolen entorn el temple. Els brilla la curiositat als ulls. Ara plouen pètals de flors i arròs, però ells ja no fan esclatar coets i petards. Fa una estona, sí que en feien petar, tot i que encara no és Sant Joan, i encara falta per la revetlla.

Si paressin mitja hora més... Els ho he dit però no n'han fet cas, encara s'envalentonaven, així que he trucat a la Guàrdia Urbana, i dubto que faci res en aquests casos. El Raval ha canviat de mans i sembla vedat a la llei i a l'ordre. Les putes, els proxenetes, la droga i els pocs vells genuïns del barri hi campen com si res, entre locutoris i botiguetes. La imatge supera amb escreix l'exotisme perseguit pels parcs temàtics.

Els petards ressonen a dins de l'església, però la veu de la soprano, delicada i límpida, no s'esquerda. Els cors s'han desbocat de joia i les dents suren com barques blanques en forma de mitja lluna per la penombra de la nau central. El mossèn sermoneja la parella davant l'assistència (ara que en té, ho aprofita) i s'allarga, es repeteix i s'escolta. El missatge em fa pensar en una escola antiga, del franquisme, una escola de monges; està ple de negacions i de "hauríeu de fer això i allò altre" i, evidentment, Déu és la raó de ser de tot plegat, no la condició humana.

A mi tant m'és què digui l'home. En tinc prou amb la felicitat de la parella, del projecte d'expansió d'aquella altra i d'aquell doble batec dins d'un mateix cos. Aquí hi ha molta vida!

06 de juny 2008

Anares i tornares (viva)

0 en seguici

Abans d'emprendre el viatge, no les tenies totes i de papallones a la panxa, en canvi, en tenies un munt. "És un repte, una experiència, val la pena provar-ho", vaig encoratjar-te. Només va ser un dia. Has anat i has tornat; sana i estàlvia, com se sol dir.

Els de Madrid no tenen mala jeia, però són com són. Vas demanar-los sisplau que t'enviessin els bitllets del TGV amb prou antelació perquè, com a mi, t'agrada tenir-ho tot ben lligat i relligat, per tranquil·litat teva. Doncs, a un dels individus de l'editorial no li van faltar ocasions per recordar, sempre davant d'altres, allò de "la catalana, que no suporta els retards". Una manera descortès d'exagerar un fet, portar-lo a la repel·lència per amagar un defecte nacional: la impuntualitat.

Després, vas coincidir amb aquella dona, també madrilenya, també de l'editorial, que amb veu d'amoïnada et va dir que "cal fer alguna cosa amb els nens de Madrid, perquè no creixin amb aquest odi contra Catalunya, que això del Barça i del Madrid fa molt mal". Tallant una possible disputa de falsos contraris, vas i li dius que l'esport només és un joc i que justament els nens són els primers en entendre-ho.

La dona de Madrid i riure imposat (galtes tibades i dents serrades, a l'estil Renée Zellweger) prossegueix pel mateix camí. Uix, i els valencians són pitjors que els catalans, fa i s'explica: "El meu marit i jo, tenim una casa a València, on estiuejem, et pots creure que valencians i madrilenys hem de viure separats, que ni ens barregem per evitar la discòrdia?" Era per tallar-la amb un "esto no viene a cuento" (tot i que de contes no n'hi faltaven a la sala). Però tu, educada i reflexiva de mena, li vas fer veure que les diferències no són motiu per sembrar l'odi, que al teu bloc viviu gent d'arreu de l'Estat, de nord a sud, i hi ha una excel·lent entesa.

Qüestions de protocol, comentes. Potser sí. Avui he vist imatges d'en Montilla en un parc de bombers i feia aquella cara d'incomoditat, de saber que has de ser-hi sense tenir-ne ganes i de parlar perquè toca. Tot i això, hi ha qui sap defugir convencionalismes, que no s'està de ser un mateix, d'equivocar-se i riure-se'n, de dir el què pensa amb respecte, de saber dir no o "no vindré a dinar, prefereixo visitar el Reina Sofia, abans que surti el tren", mentre altres continuen amb la farsa: "Ay, nos hubiera encantado invitarte a comer".

05 de juny 2008

Verd perdut, verd somiat

0 en seguici

Sempre que surto del país no puc evitar fer comparacions i com més viatjo més m'adono que Catalunya ha castigat la flora i la fauna a favor de l'urbanisme descontrolat, sobretot a l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

La Ciutat Comtal pràcticament no deixa espais amb els municipis que l'envolten i això em fa pensar que l'Àrea Metropolitana només és un eufemisme per no iniciar cap debat entorn l'annexió d'aquests municipis enganxats que bé podrien ser nous barris d'una gran ciutat. Hospitalet, Cornellà, Sant Just o Esplugues, a l'oest; Sant Adrià, Badalona o Santa Coloma, a l'est. Són exemples que la grisor cimentada s'estén des de l'antiga Barcino romana fins tan enllà com el terreny ha permès construir.

La verdor, gairebé inexistent, la trobem al parc de la Ciutadella, a Montjuïc i al parc de Collserola, tot i que algunes obres anunciades la posen de nou en perill. Per exemple, la futura ampliació del Parlament, que envairà les dependències del Zoo, o la construcció d'una muntanya russa per a l'oci humà al Tibidabo que l'Ajuntament considera imparable i que suposa arrencar alzines centenàries. Podríem seguir amb el litoral català, una llarga línia continua de carreteres, autopistes, eixos i blocs d'edificis, urbanitzacions i polígons industrials tan lletjots que fan avergonyir.

Aleshores, et preguntes què hem fet malament o com hem estat tan enzes o cecs o vanitosos. Per què, més enllà, a Cantàbria, al País Basc o Navarra, o, encara més enllà, al nord de França, als Països Baixos o al Regne Unit han sabut respectar mínimament la natura i nosaltres no.

Related Posts with Thumbnails