Bury St. Edmunds

Avui no hi ha despertadors que valguin. Darrere de la cortina i dels dos peixos de vidre tintat descobreixo un dia més assolellat que l'anterior. És hora d'esmorzar. Agraeixo el te (que n'és de bo) i els cereals amb iogurt, i les torrades amb mel de Bury, però m'estic de prendre més làctics (aquí en prenen molts de làctics!).

Em meravella la pau del "countryside" anglès, aquesta tranquil·litat, aquesta parsimònia, l'absència de motos, la presència de tantes bicicletes, l'absència de gent fumant al carrer i als locals, la presència de gestos gràcils i educats... aquí la gent sembla tan cívica, respectuosa i considerada!

De l'antiga abadia de Bury Saint Edmunds, en queda ben poc. Algunes pedres donen fe que va existir i recorden les grans dimensions que tenia. Ara és un parc, un parc anglès, i això vol dir que cada dos per tres, expliquen els d'aquí, canvia de color. La cura que els anglesos tenen per la vegetació, ornamental o boscosa, és digne d'admirar. La catedral de Bury fa una olor inusual en comparació a d'altres interiors d'església. És una olor seca i no humida, amarada d'essència de glicina, la planta que recobreix els murs i la façana de la part del darrere. També és més lluminosa i en pengen banderes vàries que recorden els caiguts en guerra.

Malgrat que ja és l'una de la tarda, l'hora de dinar d'aquí, nosaltres ens acomodem a la Harriet's Café Tearooms, el lloc predilecte de la S, d'ambient molt "anglès" amb personatges molt "anglesos", com les dues dones de la taula del costat. Grosses, tocades i posades, les dues fèmines han demanat l'Afternoon Tea que és com un "brunch" americà, igual de calòric, però més dolç: sandwich, scones, pastís i te.

Nosaltres som més prudents. Em deixo assessorar per en P. i trio el Harriets Special Tea ("the most popular tea, a specially selected blend of high grown teas from East Africa and Assam, a bright, colorful and full-bodied tea, best served with milk at anytime of the day") i l'acompanyo amb un Harriets Large Scone with Sultana "served with butter and marmalade". També tasto les torrades d'en P., fragants de clau i... bergamota? Tot plegat mentres un pianista molt "anglès", sec i engalanat, ens condimenta amb notes suaus.

Londres

Harry Potter. Poesia. Magnificència. Tub. Majestuositat. Modernitat. Columna vertebral. Skyline. Absència d'esquerdes. Woody Allen. Alice in Wonderland. Postal. Poder. Reialesa. Verd. Un altre cop, verd. Més verdor. Cançó japonesa. Esquirol. Molts memorials. Flashback. Tub, de nou. Picada anglesa. La plaça de la confusió. Xina. Circ al mercat. Això és un resum.

El trajecte passa bé, perquè les vistes s'ho valen i la conversa també. Passem per Newmarket, terra de cavalls i de l'arbre-logotip d'una companyia d'assegurançes, el nom de la qual no ens ve al cap. El tren ens porta a Cambridge i allà n'agafem un altre cap a la capital. Ens hi estem una hora llarga perquè la interconnexió no és immediata i, com a Catalunya, també hi ha retards (la puntualitat anglesa trontolla en l'àmbit ferroviari).

A l'estació de King's Cross estem a un trist d'entrar a l'andana 9 i tres quarts per agafar el Hogwart's Express, però a l'últim segon saltem cap a l'estació de Sant Pancraç, una meravella arquitectònica que un poeta londinenc va aconseguir que salvessin. El metro en forma tub, d'aquí que se'l conegui com a "tube", ens porta fins a la catedral de Sant Paul, on comença el nostre passeig de quilòmetres i més quilòmetres per una ciutat que no te l'acabes, encara que no hi viuria. Sort que el verd dels parcs, el color de les jardineres, les xemeneies retallades i edificis emblemàtics del passat i del futur trenquen la monotonia gris.

Han passat deu anys, però els museus londinencs segueixen sent gratuïts! A la Tate Modern ja no hi ha la famosa esquerda amb què més d'un despistat havia arribat a ensopegar, que d'altres van creure que era un defecte de fàbrica i que no es va lliurar dels retrats. Digne de fotografia és la vista que ens ofereixen els darrers pisos de la Tate: l'skyline més modern de la capital britànica.

Deixant enrere el Queen's Walk, on Woody Allen va rodar l'escena clau de la pel·lícula "Match Point", sorgeix el debat de si el London Eye, aquella nòria gegantina és completament vertical o no, ja que només se sosté per una banda, a l'altra hi deixa l'aire i les aigües calmades del Tàmesi.

A la cantonada de Parliament Square, un grup d'escola fa el pícnic en plena vorera, fora d'hores (són les tres i els anglesos dinen de migdia a una de la tarda). Una nena s'embruta les morrandes de tomàquet quan engoleix amb desfici els macarrons de la carmanyola. La bandera britànica oneja al palau de Buckingham i dos homes, que es fan passar per profetes, intercanvien el torn de paraula al speaker's corner de Marble Arch. Els envolten quatre persones més, carregades de falsa curiositat perquè, com passa amb els "trileros" a la Rambla de Barcelona, tots formen part de la mateixa troupe.

Davant l'estany de Hyde Park, mentre degusto un suc lleugerament gasificat d'alguna berry anglesa (blackberry, blueberry, strawberry...), penso en l'obsessió reial de posar a tort i a dret memorials als caiguts en guerra. N'hi ha a tots els parcs i a diferents punts de la ciutat. Tot és tan verd i relaxant, si no fos pels càntics inesperats de la japonesa de la taula del costat...

Una hora menys

A les set sona l'alarma del mòbil. Faig una mica el ronso al llit.

Una mica més.

Encara una estona més.

Bé, ja deu passar un quart de les set, potser que em llevi, no?

M'alço. Pujo la cortina i obro la finestra. Inflo els pulmons de natura fresca. Davant meu, el bosc desperta. No els veig, però els ocells refilen. Ahir, a fora, hi havia merles i un pit-roig. Feia anys que no dormia a prop d'un bosc, bressolat pel brogit dolç de la nit salvatge. Un record em porta fins a Llinars del Vallès, però ara, amb l'autopista, el polígon industrial i l'escola, ja no és el mateix. Res tornarà a ser el que era. Tampoc hi són els qui solien ser-hi. Ja no tornaran.

Un quart d'hora més tard, sento el despertador d'en P. Entenc que m'he confós. No havia endarrerit l'hora i això vol dir que només són dos quarts de set. Torno al llit, però no aconsegueixo conciliar de nou el son.

De camí cap a l'estació, la S. i en P. em fa veure (sic) les olors de Bury St. Edmunds. Segons com bufa el vent, l'aire porta l'aroma de la fàbrica de cervesa Greene King, o bé la fragància dolça de l'extracció de sucre (una fàbrica pròxima a l'A14 duu a terme el procés a partir d'una planta similar a la remolatxa).

Gallega al telèfon

Sí, estoy bien.

En Cambridge.

¡En una calle!

Voy hacia la casa. Me ha dejado las llaves por ahí, tiradas.

Sí, estoy comiendo.

Un bocadillo.

De atún.

Sí, tambien bebo.

¿¡Pues qué va a ser, mamá?! ¡Agua!

En un parque, sentada en un banco.

No, sola.

Cambridge

Tot surt com estava previst. L'avió aterra, agafo el vagó llençadora, arribo a la terminal, la meva maleta surt la primera (això no estava previst), baixo dos pisos, compro el bitllet de tren i surto a l'andana exterior. L'aire és fresc, eixut, cristal·lí. Sota el sol, començo a treure'm capes: l'abric, el jersei, fins que em quedo amb mànigues de camisa (arromangades).

Més enllà, una noia d'uns vint-i-cinc anys m'observa. Jo també l'observo a ella. Diria que tots dos estem pensant el mateix, que som dos forasters, que probablement parlem la mateixa llengua i que estaria bé assegurar si el proper tren para a Cambridge. No ho fem.

Ara, arriben dos homes i una dona, que passen de la cinquantena. Miren la pantalla i es pregunten en veu alta alguna frase que inclou "Cambridge". Parlen amb la noia. Tots quatre es pregunten si el tren va a la ciutat dels "colleges" i jo, que dono per fet que venen de la meva terra, els faig la pregunta en català.

Tret errat. Els granadets són de València i la noia és de Santiago de Compostela i tots anem al mateix lloc. Els primers, per veure la filla/neboda, que viu a Cambridge. La gallega, per trobar-se amb una amiga que, després de llicenciar-se en filologia anglesa i fer-hi les pràctiques, va decidir que s'hi quedava a viure. Com que l'amiga treballa fins les deu de la nit i no es veuran fins aleshores, li ha deixat les claus sota l'estora. La gallega vol estar-se uns dies amb ella i després visitarà una altra amiga a Londres. No tornarà a Santiago fins l'altre diumenge.

Tot això m'ho explica més tard, un cop som a Cambridge, arrossegant les respectives maletes amb rodes (quin gran invent!) i mossegant un entrepà que hem comprat en un paquistanès de Regent Street. Abans, hem viatjat en tren, en silenci, valencians, gallega i català, cadascú per la seva banda. A l'estació, els valencians ens han presentat la filla i el nét, que té sis mesos (o eren vuit?). La noia ens indica com arribar al centre: "Tombeu a l'esquerre fins a la Station Road i quan trobeu la Hills Road seguiu fins el final".

Abans, però, hem fet l'entrepà. Decidim menjar-nos-el en un banc solitari enmig de la verdor del Downing College. Descobrim les edats, els estudis, el propòsit del viatge, fem alguna trucada, enviem algun SMS, tot sense haver-nos dit els noms. Això serà més tard, abans de trepitjar el King's College, d'escoltar una trucada mare-filla i de desitjar-nos bon viatge. "¡Que vaya bien, Marta!", profereixo.

Pels aires

El cel i la terra semblen, avui, més a prop l'un de l'altre, darrere d'una cortina de grisos. Les pistes, arrossars inundats de finals d'hivern, amb avions suspesos, com de paper.

Un anglès no gaire gros, amb més cabells blancs que anys a l'esquena, se m'asseu al davant. Per més estrany que sembli, calça sandàlies sense mitjons. També engoleix sense parar fruits secs i magdalenes, que fa baixar amb un glop de llet. La dona bressola la criatura al cotxet d'una banda a l'altra mentre l'altre fill recorre neguitós les fileres de seients, mentre exclama sons eixordadors que se'm fan difícils d'entendre. Entenc, però, el neguit de l'espera que, crec, compartim tots els viatgers.

Més enllà, un noi d'entre vint-i-cinc a trenta anys, abandona l'avió que l'havia de dur a Berlín. Travessa les portes d'embarcament en sentit contrari, mentre una hostessa li crida que no passi. Ell no en fa cas. Parla pel mòbil. Tot d'una, apareix una altra hostessa i un home també uniformat. La primera dona parla amb el jove prim, d'aspecte estudiantil i esportiu. Gesticula molt. S'allunya el telèfon de l'orella i fa que no amb el cap. Ara, començo a entendre la conversa: "Segur que no vol pujar? Va, intenti-ho!". Té una crisi de pànic. Li demanen si ha facturat alguna maleta i fa que sí amb el cap, sense deixar l'interlocutor telefònic. Cinc minuts més tard, les hostesses el convencen de volar amb l'incentiu de seure davant de tot. Al cap de ben poc, torna a sortir; diu que no pot. S'asseu compungit i amaga el cap entre els braços.

El meu vol no es retarda més que el de Berlín. Sobre les illes britàniques hi ha un mar de núvols que s'esvaeix sobre el comptat de Suffolk. L'ombra de l'avió enfila el camp anglès, que brilla amb intensitat.

Parèntesi

Després de gairebé dos anys sense parar, ha arribat l'hora de fer una pausa. Deixar enrere la feina, els companys de cada dia, la família, la ciutat, els cotxes, el soroll, el metro atapeït amb la música d'aquell qui la vol compartir amb tu i el fum d'aquell qui fuma a l'andana (també per excés de generositat), deixar tot allò a què estic tan avesat, les coses que gairebé faig sense pensar, tot. Una setmana.

Una setmana, en llocs nous, on s'hi parlen llengües diferents, on s'hi menja d'una altra manera. Requerirà un esforç, sí, però també serà un plaer poder deixar de pensar en feina, deixar de veure les mateixes cares de l'endemà i desconnectar-me de les tecnologies. ;-)

Empremtes Travel Agency

Es per pensar-s'ho. Després de buscar i rebuscar vols i hotels per internet, un es converteix en tot un expert. La clau per evitar ensarronades i sortir-te amb el millor producte és obrir múltiples finestres al navegador i comparar força estona (hores, si s'escau). I aquí van les conclusions.

1. Les agències virtuals, més cares. És més barat el bitllet comprat al web de l'operadora de vol que a les famoses pàgines Atrapalo, LastMinute, Rumbo, MuchoViaje o eDreams.

2. El fals preu d'entrada. No et pots fiar del preu d'entrada, perquè cada companyia hi afegeix les taxes a mesura que avances en el procediment de compra. Així que, segueix endavant amb les opcions triades, sense arribar a pagar, i compara el preu final.

3. Triar la targeta. De totes maneres, el preu final només se sap quan fas el pagament. Si ho fas amb targeta de dèbit no hi ha taxes de més, a crèdit sí: 7,5 euros o més.

4. Taxes evitables. Hi ha un munt de taxes que encareixen el preu inicial, que sovint venen preseleccionades i podem rebutjar, però cal fixar-s'hi. Per exemple, l'assegurança del viatge, la facturació de maletes o l'equipatge especial (esquis, armament, etc.).

5. Taxes inevitables. Hi ha taxes que no es poden rebutjar, així que... Compte amb les despeses de gestió (tu fas els tràmits i un altre els cobra) i les despeses d'emissió (encara que siguis tu qui paga la connexió a internet, la llum i l'equip informàtic).

En mans de la policia

M'han tingut dues hores a les dependències policials. En espera, mentre veia com el policia uniformat de l'entrada arreglava un bolígraf, dos atansaven la mà a la sortida de l'aire condicionat i es deien que no funciona bé, un altre premia el botó dels torns cada quart d'hora i quatre treballaven. Sí. Almenys quatre, que ja és molt demanar, treballaven! Havia de renovar-me el DNI, que finalment no he renovat. En dues hores no han transcorregut ni deu números i jo tenia més coses a fer.

Reclamacions a Renfe

Encara no en sé res d'aquella gent i sé que tinc un mes de marge per a reclamar, per a denunciar-los, si cal, així que la setmana que ve, ja veig que em tocarà anar fins a l'estació de Sants i posar-los una taca al llibre de reclamacions.

Transcric aquí el paperet que em van donar per si a algú li pot fer cap servei, però ja us dic ara que són lents o no en saben més.

Reclamaciones Venta Por Internet
venta-internet@renfe.es
902 15 75 07 (de 7 a 23 horas)

Reclamaciones Cercanías
clientebarcelona@renfe.es

Reclamaciones Media Distancia
cprbarcelona@renfe.es

Reclamaciones Alta Velocidad
postventa@renfe.es

Reclamaciones Larga Distancia
avldposventa@renfe.es

5 hores segrestats al tren

M’imagino que la gran bèstia ferroviària s’ha volgut venjar de la nostra incursió informativa d’ahir a les seves tripes, perquè avui Renfe torna a fer de les seves. Quan passen cinc minuts de les onze, un Catalunya Exprés deixa enrere l’Estació de Sants. Tres quarts d’hora més tard redueix considerablement el ritme de la marxa per aturar-se definitivament, això sembla, al nus ferroviari de Sant Vicenç de Calders. Passen molts minuts fins que la companyia, amb tota la ironia del món, informa els passatgers: “Señores pasajeros, les informamos que estamos parados por una caída de tensión entre Sant Vicenç y Torredembarra. Próximamente les daremos más información.”

Aquesta és la megafonia d’en Víctor Morlán i d’aquell CECOF que dirigia? Perquè, clar, el sistema ja el tenim, però cal que a darrere hi hagi professionals capaços de tranquil·litzar els viatgers i anar més enllà de l'evidència.

Molt bé, és hora d’avisar els mitjans. Truco els companys de redacció de cap de setmana per si volen esbrinar que coi ha passat. Més tard, ells mateixos m’expliquen més coses que no pas Renfe als viatgers. Resulta que no hi ha electricitat en el tram afectat pel temporal de vent (en aquest país les coses són així: només cal una mica de vent, neu o pluja per alterar l’ordre de les coses); la companyia ha decidit desviar els trens i enviar autocars.

Una noia que sent la conversa no té vergonya a preguntar-me què m’han dit. Li ho explico i la veu corre de boca en boca. És trist i ridícul que el vagó s’hagi d’assabentar de tot plegat per una trucada.

El revisor passa i no es lliura d’una bona escridassada i, fins i tot, d’una amenaça d’arribar a les mans. Ja se sap, de gallets fatxendes amb ganes de sarau el món n’és ple.

A la una tocada, el tren segueix al mateix lloc però l’empipamenta col·lectiva discorre per vies i catenàries; almenys ara sabem que els qui van a Torredembarra ho faran en autocar i la resta en tren, si arrenca, per Valls, Picamoixons, Reus i Tarragona.

La porta automàtica s’obre i entren dos homes amb americanes grises, corbata i camisa clara. Una noia rossa els pregunta per la ruta a seguir, abans de llegir la filigrana “evangelista” a la butxaca de la jaqueta. Un dels homes respon amb calma el que ja sabíem i continua avançant. Quan desapareix, no només la noia rossa esclafeix a riure, ho fa mig vagó!

A quarts de quatre el tren, que ja ha deixat enrere Roda de Barà i Valls, s’atura en una cingladura frondosa i humida a l’altura de Picamoixons. Tot d’una entren dos revisors i no un. Com sempre, cridòria i protestes. El de rang superior exclama: “això és el que passa quan algú estira l’anella de l’alarma”. Unànimement: “el que faltava!”

El periple acaba a les quatre a Tarragona, cinc hores després de deixar Barcelona i tres hores més tard de l’hora prevista d’arribada a Tortosa. Però a la capital del Baix Ebre me n’hi vaig en cotxe, perquè tinc aquesta sort, que em venen a buscar, perquè tinc gana i Renfe no s’ha dignat ni a convidar el passatge a entrepans (ni tant sols han preguntat si algú s’havia trobat malament) i perquè ja en tinc prou de txu-cu-txu. La setmana vinent, ja reclamarem i denunciarem el que toca.

Per què costa tant parlar amb Renfe?

De nou, el personal de Renfe no s'està de posar pals a les rodes de l’engranatge informatiu. Els guardes de seguretat semblen divertir-se d’allò més quan toquen el xiulet i ens ordenen que deixem de gravar, fins que veuen el permís signat per la companyia, és clar.

Però per fatxenda, el tros de quòniam de revisor que no vol que parlem amb cap treballador. Insisteix que no podem fer-ho, malgrat llegir-li diverses vegades què diu el permís de rodatge: podem entrevistar passatgers i personal sempre que s'hi adiguin. Per tant, ell no és qui per coartar la llibertat de paraula dels companys.

El que m'exespera de debó és un tercer individu, també revisor, que es queixa de què l'hàgim gravat, tot i ser un més de l’escenari (estació amb gent i rètols lluminosos) i estar d’esquena. La nostra paraula li serveix de ben poc; més aviat, busca brega. No li'n donem el gust. Per professionalitat, no per ganes. No vull malmetre la imatge de la professió, a banda de què mai no sobra el temps quan et dediques a això.

Com els de Valldaura

Plou. És una delícia quan plou. Sempre m’ho ha semblat. Deu ser que va amb el caràcter; a mi la pluja sol posar-me de bon humor, per la nostalgia a la qual ens aboca i la poesia que comporta. L’escena plujosa és d’una bellesa subtil i delicada que cal saber trobar. Darrera l’aparent grisor del paisatge s’hi amaga una gamma cromàtica d’una tonalitat accentuada i d’una brillantor pròpia dels cabarets. L’escena emmiralla objectes i en desdibuixa els traços que els definien. El moviment es torna lent, mentre que la immobilitat sembla que s’accelera.

L’ascensor s’atura, de baixada, al segon pis i hi puja una veïna i el gos. No para de ploure, murmura, la pluja ens esguerrarà el cap de setmana. Dona, li dic, ja tocava. Però ella torna a insistir amb el paper de víctima. M’explica que el cap de setmana havien organitzat un campionat amb els nens de l’escola i que l’hauran de suspendre a causa de la pluja per segona vegada. Aleshores, proposa que plogui a les nits i de dilluns a divendres. Està clar que mai no plou al gust de tothom, faig, però, per a mi, ja pot seguir-ho fent. A veure si ens hauran de donar una lliçó els de Valldaura que, com fa la dita, sempre la deixen caure.

Renovar-se o morir

Sap greu trencar una relació de gairebé quinze anys i deixar al calaix de l'oblit una inseparable companya de viatge. Però el temps no es detura i el canvi ens revoluciona gairebé de forma exponencial. La prenc entre les meves mans i me la miro bé. És tan perfecta i es manté tan bé! Perquè l'hem de relegar a les vitrines de museu? Doncs perquè ara gairebé tothom treballa en formats digitals i els preus els donen la raó. És així.

La vaig estrenar a les Terres de l'Ebre i, al cap de ben poc, va fer el gran salt cap Atenes i el Peloponès. Tots dos, la réflex Canon EOS 1000FN i jo, fosos en un de sol, vam rendir-nos als peus de l'Oracle, vam captar l'essència de milers d'anys d'Olimpíada, les roselles esdevenien el contrapunt d'un temple desfet i al mar que envoltava les illes Aegina, Idra i Poros s'hi perfilaven diamants.

Vam seguir cap a la Madrid desconeguda, ciutat renovada i d'història adolescent, al costat de la vetusta Toledo. La va seguir Londres i, uns estius més enllà, hi tornàvem. A més, vam transportar-nos a temps remots, a la prehistòria a Stonhenge i a l'auge de l'Imperi Romà a Bath. Gal·les, Oxford, Cambridge... Un nou salt, aquest cop cap al renaixement italià des de Venècia fins a Capri i Pompeia, després de torçar-nos a Pissa, torrar-nos de Siena, caure en l'embruix de Florència i perdre'ns a Roma. El 1999, vam arribar at the Top of the World, dues torres que dos anys més tard deixarien de ser-hi.

Potser Nova York va ser el darrer viatge d'una càmera a qui ja pesen els anys, tot i que es manté intacta. La seva germana compacta digital Powershot-no-sé-què-més li va robar l'oportunitat d'estar-se a l'Alhambra, recórrer els carrers de Santa Cruz a Sevilla i abeurar-se a la tasseta platejada. Tampoc va grimpar fins a l'Aguille du Midi, a tocar del Montblanc, ni va seguir les marees cícliques a la Concha donostiarra. Arriba l'hora de tornar al món reflex, aquest cop digital, i debatre'm en el dubte hamletià de si Nikon o Canon?. El que tinc molt clar és que, megapíxels a banda, vull un factor de conversió d'un 1,6 com a màxim i com més a prop de l'1 estigui millor. El debat està obert.