e m p r e m t e s

26 d’abril 2008

Una nit a l'imperi Roures

4 en seguici

M'agraden els dies que no saps com acabaran, aquells en què algú et sorprèn i canvia la teva rutina, sempre que el final, la sorpresa i el canvi siguin del meu agrat, és clar. I el dia d'avui ha acabat en un dels nous gratacels de la ciutat: el nou edifici de la factoria Imagina, que lidera Jaume Roures.

La sala de festes, que tenia tota la pinta de ser un magatzem, era un bullici de gent amb més tirada a la cinquantena que a generacions posteriors. Mentre la vocal d'El sueño de Morfeo feia mans i mànigues perquè el públic català bellugués l'esquelet (ho aconseguiria amb prou feines amb el darrer), una autoritat ha fet la passejada protocolària, ha saludat a qui havia de saludar i ha marxat per on havia entrat, seguit de l'escorta i, una mica més enllà, la dona, de morros.

Ara, la vocal del grup de música arrencava algun esgarip prescindible de més d'un gallet del públic que s'ha animat a pujar a l'escenari (per allò de "porque yo lo valgo") i als seus peus, una colla de postissos i postisses, cridant i rient, amb una copa a la mà, fent contactes per interès i falses amistats. Si hagués hagut de trucar algú, tenia molt clar a qui: els Caçafantasmes.

Però a la terrassa de la quinzena planta, la fauna no tenia res a envejar als de baix. Cinc lloques de la quinta de mons pares, totes repintades i repentinades, tocades i posades, escatainaven perquè ningú ocupés la meitat nord de la terrassa, que s'anaven a fer una foto amb les lletres de "mediapro" a darrera seu. I abans que s'obrís l'obturador, les cinc alhora han cantat amb afinació mediocre un "condeciiiiito" que volia passar per un "lluís" o un "patata" d'allò més "fashion".

Tot seguit, han vist en Roures que passava per allà com qui no vol la cosa i li han cridat: "Jaume, vine!". I ell, amb un posat falsament modest, ha fet: "No, no, que a mi se'm té per un home seriós i perdria la meva reputació". Al final, s'hi ha acabat posant i elles, sense cap mena d'afinació, han acabat per donar la nota.

Fugint d'aquell vodevil, he deixat que els meus ulls es perdessin entre milers de pampallugues. Les vistes s'ho mereixen. Això i els mojitos ha estat el millor de la vetllada. No he trigat a marxar. Després de fotografiar mentalment quatre postals nocturnes per a cada punt cardinal, he agafat la bicicleta i he recorregut mitja ciutat, mentre deixava enrere les prostitutes de l'estació del Nord, persones amb la mona sobre, parcs franquejats per intrèpids i aromes de mimosa.

23 d’abril 2008

Un dia de llibres!

8 en seguici

Sant Jordi hauria de ser un dia festiu. Cada any arribo a la mateixa conclusió i, per més que ho comento amb els del voltant, tot segueix igual. M'atreveixo a dir que és més festiva la Diada de Sant Jordi que la mateixa Diada. I, ara, que ningú se m'ofengui, les coses com siguin. Per començar, l'11 de setembre no tothom sap per què se celebra, en canvi, la majoria sap que avui és el dia dels enamorats a Catalunya i que per això es regalen roses i que també és el dia del llibre i que per això es regalen llibres. Així que, si els qui trien el calendari festiu dels catalans em llegeixen, sisplau, pensin-s'ho una altra vegada de cara a l'any vinent i pemetin que tots gaudim del mateix privilegi que alguns oficinistes que avui disposaven de la tarda lliure.

No compraré cap més llibre al quiosc. Perquè quan m'han regalat El niño del pijama a rayas, m'he dit, demanaré que me'l canviïn en català, però no el tenien perquè són així, són un quiosc i un negoci petit i familiar com el seu no es pot permetre la despesa d'aquirir els exemplars en dues llengües (i també perquè són més del castellà que del català). No m'han ofert canviar-lo per algun altre ni molt menys retornar-me l'import o fer-me un val com es fa a les grans llibreries. Dissabte i diumenge que ve hauré de buscar un altre quiosc on comprar el diari.

Compraré en aquella llibreria. Una vegada al centre, he anat a buscar La néta del senyor Linh de Phillippe Claudel, L'últim patriarca de Najat El Hachmi i La lladre de llibres de Markus Zusak. A més, coneixent la història del noi del pijama de ratlles del quiosc, me l'han canviat per l'edició catalana. Encara queden persones al món!

S'hauria de tallar el passeig de Gràcia al trànsit rodat. No es fa per la Mercè, quan organitzen el passeig de les persones? I, doncs, que no és Sant Jordi un dia perquè les persones passegin? Vist l'eixam que brunzia pels laterals de l'esmentat passeig, he optat pel del costat. La Rambla Catalunya sí que gaudia d'un dia sense cotxes. Malgrat l'aglomeració, tots disposàvem de més espai per tafanejar parades. Però entre les parades de llibres...

Poca presència del llibre infantil. Està clar que els editors van a la venda segura. Tots els mediàtics estaven estratègicament col·locats, ben a la vista, incitant al consum fàcil. Hi vaig caure un cop, amb un llibre del Saramago que ha acabat florint-se a la lleixa, i des d'aleshores que no he ensopegat més amb aquella pedra. Ara, em faig la meva llista durant tot l'any, a partir de les recomanacions d'amics i companys, i quan arriben les dates senyalades, sé el que vull.

Najat, encantadora. Poc em pensava que cap al final del dia, a quarts d'onze, coneixeria la Najat El Hachmi, entre bambolines per entendre'ns. Com havia fet durant tot el dia, l'escriptora sortia d'un lloc per anar cap un altra banda on ja l'esperaven. No tenia gaire temps, però sí un parell de minuts per signar-me el llibre i intercanviar algunes paraules (ets d'Olot?, no, el teu parlar m'ho recorda, tu sí?, sí, hi he viscut molts anys de la meva vida, com ha anat el dia, aquest primer Sant Jordi?, molt bé, i això de signar llibres?, em sorprèn veure que hi ha gent que s'espera i fa cua perquè li signi...).

Related Posts with Thumbnails