e m p r e m t e s

23 de març 2008

Íncipits

8 en seguici

Hi ha molts tipus d'esquer. Tants com peixos al mar.

«Les plantes, per exemple, no veuen cafè amb llet. No els agrada el cafè amb llet, a les plantes, o a les flors, o als arbres. Als ocells tampoc. A mi sí. Jo de vegades em prenc el cafè amb llet sense respirar. Tota la tassa. Aquest és un rècord que jo tinc. Potser sóc l'únic al món que té aquest rècord.» (Vredaman, d'Unai Elorriaga.)

M'encanta aquest íncipit, per la simplicitat i l'aire de confiança. M'imagino el nen protagonista explicant-me les seves impressions amb un to de confidència. Al cantó oposat, dos començaments sorpresius, que no volen deixar-nos indiferents.

«No us ho creureu, ningú que tingui dos dits de front no s'ho podria creure, però és ben cert, absolutament cert! Aquest matí, quan m'he despertat, m'he trobat que m'havia convertit en ma mare.» (Quin dia tan bèstia!, de Mary Rodgers.)

«Als contes de fades, les bruixes sempre duen uns barrets negres ridículs i capes negres, i van muntades sobre el pal d'una escombra. Però aquest no és un conte de fades. Aquest tracta de bruixes de veritat.» (Les bruixes, de Roal Dahl.)

També Salinger es dirigeix directament al lector, a un possible lector que llegeix les anotacions del protagonista, un personatge que d'entrada percebem rebel.

«Si de veritat els interessa el que em disposo a explicar-los, el primer que voldran saber és on vaig néixer, com va discórrer la meva infància, què feien mons pares abans de tenir-me a mi, i altres punyetes de l'estil David Copperfield, però no tinc ganes d'explicar-los res d'això.» (El guardià dels camps de sègol, de J. D. Salinger.)

Hi ha qui prefereix situar el receptor al lloc dels fets. Descriure el moment i les persones. Un cop presentada l'escena, és el torn de l'acció.

«Als límits d'un remot i apartadíssim poble del sud-oest de Missouri vivia un pagès que es deia John Gray. El nom del poble era Deer Lick. Era un llogarret escampat, ensopit, de sis o set-cents habitants. Aquesta gent sabia, vagament, que al món exterior hi havia coses anomenades ferrocarrils, vaixells de vapor, telègrafs i diaris, però no en tenien coneixença directa, i tot plegat els interessava tan poc com el que fes o deixés de fer la lluna.» (Un assassinat, un misteri i un casament, de Mark Twain.)

«L'avinguda Cours-la-Reine estava deserta. El silenci profund dels dies d'estiu impregnava les verdes ribes del Sena, els vells faigs podats que començaven a allargar les ombres cap a orient, i el blau encalmat d'un cel sense núvols, sense un alè d'aire, sense amenaces ni somriures. Un vianant que venia de les Tulleries dirigia lentament els seus passos cap als turonets de Chaillot.» (Els altars de la por, d'Anatole France.)

«Mai no se sap quan caurà el cop. Quan vaig veure per primera vegada en Rollo Martins vaig escriure aquesta nota per als meus arxius policials de seguretat: "En circumstàncies normals, un beneit jovial. Beu massa i pot causar conflictes. Quan passa una dona pel seu costat, alça la vista i fa algun comentari, però em fa la impressió que l'assumpte no li interessa".» (El tercer home, de Graham Greene.)

«Era un dia d'abril fred i lluminós i els rellotges estaven tocant les tretze. Winston Smith, amb la barbeta clavada al pit en un esforç per resguardar-se del vent molest, va travessar a corre-cuita les portes de vidre de les Mansions Victòria. Amb tot, no va ser prou ràpid per evitar que una ràfega de pols sorrenca també hi entrés amb ell.» (1984, de George Orwell.)

«Un nen molt petit, dret sobre una pila de grava, defensava l'honor de Rum Alley. Tirava pedres contre tot de marrecs cridaners de Devil's Row, que corrien embogits al voltant del piló i l'apedregaven. La seva corona infantil estava lívida per la ràbia. El seu cosset es contorsionava quan proferia gruixuts i sanguinaris renecs.» (Maggie, una noia del carrer, de Stephen Crane.)

«En temps remots, remots, quan els homes parlaven encara moltes altres llengües, ja hi havia, als països, ciutats grans i sumptuoses. S'hi alçaven els palaus de reis i emperadors, hi havia carrers amples, carrers estrets i carrerons intricats, temples magnífics amb estàtues d'or i marbre dedicades als déus...» (Momo, de Michael Ende.)

12 de març 2008

Interferències subterrànies

2 en seguici

El jove del Segrià està ben eufòric després d'un partit que intueixo que ha estat gloriós. "Aquell moment en què tu has caigut i allavontes t'has aginollat i has mirat a l'àrbitro...", comenta al seu interlocutor amb un to ascendent que capta l'atenció de mig vagó. L'altre, al seu davant, fa un posat mig mermat quan el primer se li abalança tot eixelebrat per comentar-li, sense abaixar el to, que "allà a la dreta n'hi ha dues que estan per sucar-hi pa".

El segon manté el posat tòtil i respon amb monosílabs mentre el del Segrià prossegueix amb estratègies alimentades per la testosterona dels divuit anys. "Tu te'n quedes una i jo l'altra, m'és igual quina vulgues, mos les enduem a casa", i segueix: "T'has fixat en aquella altra, més feeta. Per l'aspecte de les mans, així finetes, podria ser un home convertit o d'aquelles que no saps bé què és".

Ara el lleidetà esmenta un concert que es va fer a Agramunt. Les seves frases s'intercal·len entre les les línies de "Los calígrafos", de Sergi Gros, i també enmig de l'estrofa que Amy Winehouse em canta a cau d'orella.

"Los túneles de lavado..."

"Ec, que si jo tinc festa i porto algú a casa, no vol dir que tu haigues de dormir amb algú altre..."

"...eran mundos subacuáticos donde nuestro Renault..."

"Ni tampoc que no pugues dormir, m'explico?"

"...se transformaba cada viernes en un batiscafo amarillo."

Lluny d'assemblar-se al submarí groc dels Beatles, el vagó de metro s'atura al centre de la ciutat. Les dues noies de llargues cames i d'una finor exquisida, una d'elles oriental, s'aixequen i en baixen. En aquell instant el del Segrià s'emvalentona, ara que el vidre el protegeix de les noies, i crida: "Tengo sitio en casa!" Elles ni el senten. Ell canvia de conversa com qui res i segueix omplint el silenci que guarda el seu company. Al conte de Gros, un pare escup sang, una mare plora, el món s'atura per moments i reapareixen les bèsties marines.

10 de març 2008

Els dos grans escombren els petits

16 en seguici

La bipolarització en la política estatal és la gran victoriosa de la nit electoral del 9 de març. Zapatero ha estat reelegit amb 169 escons, cinc més en comparació als comicis anteriors. El mateix nombre de diputats ha guanyat el principal partit de l'oposició. Ras i clar: els populars, amb 153 escons, també han guanyat, ja que a més han escurçat distàncies amb els socialistes. Això deixa només 28 escons dels 350 del Congrés dels Diputats a la resta de partits: un trist 8%!

Això denota que la política espanyola s'acosta al model americà on impera el bipartidisme a les urnes i també als debats televisats, en detriment dels grups minoritaris i de les minories ciutadanes que els donen suport. Alhora, aquests partits solen tenir unes arques més modestes, de manera que no poden finançar-se grans campanyes de màrqueting a base de fragàncies exclusives ni cerimònies xamàniques al ritme d'un tabal.

Els partits petits hi surten perdent. Uns més que d'altres. ERC perd un 62,5% de pes polític a la Cambra Baixa, en passar de 8 a 3 diputats, a més de grup parlamentari propi (no arriba als 5); mentre que Izquierda Unida (o ICV, que ve a ser el mateix) decreix un 60%, ja que passa de 5 a 3 diputats. Per la seva banda, CiU guanya un diputat i se situa, amb 11, com una força catalanista de contrapes, a no ser que PSC faci un cop de cap i decideixi escindir els seus 25 escons del PSOE i constituir un grup parlamentari propi, el socialisme català de veritat.

Tot i l'1,78% de vots nuls i en blanc, la democràcia ha triomfat per damunt de qualsevol eslògan o bandera. Almenys, així ho avala l'elevada participació, d'un 75,3%, que es manté respecte els polèmics comicis de fa quatre anys, quan fou d'un 75,6%. Aquesta és la millor victòria; la bipolarització, una derrota.

02 de març 2008

El plagi de l'Avui

8 en seguici

No me'n sé avenir i alhora estic que no cabo en mi mateix: l'Avui m'ha publicat una notícia! Resulta que he decidit mirar-me els diaris digitals abans d'anar a dormir i això que llegeixo un titular de l'Avui i em dic "ves per on que és quasi clavat al teu".

Aleshores, començo a llegir l'entradeta i, calla, no és igual a la meva? Així que vaig i comparo les dues notícies i, sí, són exactament iguals. Llavors, em dic, clar, aquests de l'Avui s'han degut pensar que un copia els teletips d'agència tal com arriben i no, un se'ls llegeix i mira d'explicar-ho d'una manera clara, entenedora, sense voler atapeïr amb palla ni paraules sobreres la informació que vol donar; i com que les notícies no van signades, doncs, suposo que tant els és fer un "copiar i enganxar".

Han signat la informació com "agències", però l'evidència em diu que d'agències res, que d'un "menda" sense nom, sí. De totes maneres, per soprenent i còmic que sembli, és alhora lamentable. Sobretot, quan l'Avui és el diari que has vist a casa de ben petit.

Related Posts with Thumbnails