Reflexos televisius

La televisió, per bé o per mal, crea ídols. Tothom busca algú amb qui reflectir-se, però si la televisió dóna a conèixer persones de baixa talla moral o humana, el reflex social és molt pobre. La reflexió no és meva, sinó de l’actor Joan Pera. Així va cloure el programa “Telemonegal” d’aquest dimarts, encara que no ben bé amb les mateixes paraules. Una reflexió que arribava el mateix dia que s’anunciava l’adéu de l’espai “Aquí hay tomate”. Tant de bo sigui un precedent de la neteja que requereix el mitjà i els programadors comencin a pensar en els continguts i no només en la forma, l’aparença i la frivolitat amb que es vesteixen a la feina.

El paper de la Becky

Corda fluixa, tensió mental i un parell de llagrimes: la Becky ha perdut els papers o s'ha perdut a sí mateixa enmig d'una interpretació fallida? De caràcter inestable i voluble, tant aviat la descobreixes somrient, agosarada, optimista i emprenedora, com te la trobes en un racó, pusilànime, voluble i derrotada.

Fa un parell o tres de dies, em va confessar que no li agradava la feina que feia, però que era la millor opció de les que li havien ofert, perquè de tant en tant podria escampar la boira. Fou poc sensata. Ara, diu que es cansa d'anar amunt i avall, que se sent una mula de càrrega i que ha deixat d'aprendre res, o encara més, que ha deixat de sorprendre's.

Perdre la capacitat de sorprendre't, de meravellar-te o d'entusiasmar-te, és de les pitjors coses que et poden passar a la vida. És com si se t'hagués aturat el motor que et propulsa, la curiositat que et pica a descobrir nous móns. "Quan vaig arribar, vaig decidir ser submissa, acceptar el que em vingués i punt", va explicar-me amb to pesarós, "Ja sabia quin era el meu paper".

Vaig mirar de fer-li entendre que no hi ha cap paper establert, que el paper se'l fa cadascú, que abans de llençar la tovallola i enfonsar-se en l'autocomplaença i l'etern lament, podia verbalitzar què la feia sentir malament i provar de posar-hi remei. "És igual" fou la seva resposta reiterada a cadascun dels meus intents. Desarmat, vaig decidir allunyar-me d'aquest camp de batalla on tot sembla perdut.

Fotògrafs i càmeres

Sempre hi ha hagut certa pica-baralla entre càmeres i fotògrafs. És així, no s'hi pot fer més. Jo sóc dels primers, per qüestions laborals, tot i que, als segons, m'hi sumo per afició. És una llàstima, doncs, que hi hagi d'haver friccions entre aquests dos móns tan apassionants, el dia que diversos mitjans coincidim al mateix lloc dels fets.

Avui m'ha tornat a passar, però aquest cop ha estat diferent. Normalment els fotògrafs es creuen els reis del mambo, i això que no tots saben ballar-lo. Pero com a bons amos de la pista, han d'estar sempre pel mig. Jo els diria, mira, ja que només voleu la instantània, enllestiu-la ràpid i deixeu via lliure als que hem d'enregistrar declaracions. Però no; ells s'estan durant tota la xerrameca del polític de torn, fument cops de colze, fumen-te el pla de gairell...

Fa uns dies, enmig d'una panoràmica, d'una bona panoràmica --que, segons el capçal del trípode, no sempre surten bé-- un fotògraf va alçar-se i va tapar-me la cara d'un conseller. Doncs, bé, cap problema. Es volia retratar i el vaig fer sortir per pantalla i, a partir d'ara, ho faré més sovint.

Avui, m'ha passat a l'inrevés. Era en un acte i un fotògraf va i m'ordena "aparta't, que em surts a l'enquadrament". No m'he estat de remugar i recordar-li que aquesta és la seva pràctica habitual. Amb això ens ho hem dit tot. L'home ha deixat de donar ordres i ha seguit fent la seva feina en silenci. Jo també.

ARTICLES RELACIONATS: Concentració de mitjans | Aquell 'corrillo'...

Salvada per la intuïció

Havia enfosquit. Era tard. X no sabria dir ben bé quina hora era, però era tard. D’això no en tenia cap dubte. Als accessos per a vianants de l’aparcament de cotxes del Passeig de Gràcia, comprès entre els carrers de Diputació i Consell de Cent, hi havia dos homes. L’un a tocar de l’ascensor i l’altre a peu d’escala, amb el telèfon mòbil a la mà. Tots dos amb vestit —un fins i tot amb mocador al coll, com un dandi— i el cabell curt, ben arreglat. Prou polits i elegants per no aixecar sospites. De totes maneres, X no les va tenir totes i no va deturar el pas mentre avançava escales avall. Aleshores, va adonar-se que l’home que tenia el mòbil enganxat a l’orella parlava amb un deix àrab —«halamahà», va imitar-lo— i que, probablement, comentava la propera jugada amb l’interlocutor del costat.

X va notar que algú la seguia i en lloc de seguir fins a la tercera planta del soterrani, va quedar-se a la primera, mig amagada darrera d’un cotxe. L’home que l’havia seguida, el del mocador al coll, va fer una ullada als vehicles, però no la va veure i va seguir avall. Aleshores, X va atansar-se a un treballador de l’aparcament i, sorprenentment, no va exposar-li les seves pors, ni tant sols li va demanar ajut. Només, li va preguntar on era la màquina per efectuar el pagament i alguna altra fotesa, que no recordo, per fer temps i deixar que l’home de pell bruna que l’havia seguida marxés.

Uns minuts més tard, X era dins del cotxe, aturada en un dels semàfors del Passeig de Gràcia, just al costat dels accessos a l’aparcament. Va girar el cap i els va veure. Al costat dels dos homes, un tercer que no hi devia tenir cap relació, també amb pintes d’executiu, xerrava animosament per telèfon. Una avinentesa que els dos sospitosos van aprofitar per agafar l’ordinador portàtil que tenia a terra, al costat. Tot va anar molt de pressa. Ordinador sota l’abric, just quan el semàfor de vianants es posa en vermell, i els dos homes surten esperitats cap a l’altra banda. En un obrir i tancar d’ulls, no n’hi havia ni rastre. Encara sorpresa, X pot admetre que les seves sospites no eren infoses. Qui sap de què l’havia salvada la intuïció.

La UOC es queda curta

No pel nom, sinó pel que ofereix als estudiants, la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) es queda curta. A primera vista, és encoratjador saber que pots cursar títols universitaris homologats a distància i compaginar l’estudi amb feina, família o altres obligacions. Un punt en què la Universitat Pompeu Fabra (UPF) falla de ple: «Demanem dedicació plena, de matí a vespre, i amb això no impedim que treballeu; ara bé, si voleu treballareu, haurà de ser a les nits o els caps de setmana», va precisar el degà d’una de les facultats de la UPF, fa cinc anys.

En aquests casos, la UOC és l’alternativa, l’opció, però pel preu del crèdit i les despeses extraordinàries, trobo que haurien de treballar més la qualitat de l’ensenyament i oferir als estudiants un ensenyament complet. No pot ser que dins d’un programa curricular hi hagi quatre assignatures que canvien de nom però a penes ho fan de contingut, quan es podrien comprimir en dues i oferir-ne dues més de ben diferents.

Oferta de pràctiques insuficient

Tampoc pot ser que una universitat —virtual o presencial— no disposi d’una oferta de pràctiques reals per a l’alumnat. La UOC ha de començar a potenciar les relacions universitat-empresa si de veres vol fer volar el seu nom per arreu, perquè, a la llarga, la feina real, l’entorn laboral, és el que ens forma com a treballadors qualificats, no la universitat. Però arribar a una feina i no saber qüestions bàsiques per la titulació que duus a l’esquena és trist i vergonyós.

Un alumne que va demanar de fer pràctiques al seu tutor, va trobar-se amb al següent resposta: «Tu, primer, et poses en contacte amb l’empresa on vols fer les pràctiques, ho parles amb qui sigui, i si hi estan d’acord, ens ho dius i la UOC acabarà de fer els tràmits.» La pregunta que l’estudiant es fa és per què les altres universitats disposen d’un plafó al vestíbul amb anuncis de feina i beques, i aquesta no.

Això no vol dir que a la UOC no hi hagi grans professionals, que n’hi ha i també grans persones. Però la institució en si és una paradoxa: tan moderna que sembla per fora i tan encarcarada, en alguns aspectes, per dins. Entre tanta virtualitat, tràmits que es resoldrien amb una trucada a la secretaria es fan eterns de mail en mail, la participació a les tutories és força fluixa i anar al bar, en aquesta casa, vol dir connectar-se a un servei de missatgeria instantània que fa més de cinc anys que no rutlla en la majoria de casos.

Així que, mentre la rectora escriu al seu blog i enarbora la modernitat del centre, la majoria d'alumnes es queden a mig camí de fer un cafè virtual. Sempre els quedarà la presencialitat, la calidesa d'una rialla real i pròxima en una terrasseta. Probablement, només els qui gosin abandonar aquesta societat xarxa, que tant apassiona Manel Castells, podran reconèixer-se quan es creuin al món tangible.

Tu em caus molt bé; vostè és un fill de puta

Quan em toca entrevistar algú, mai no em qüestiono d’avançada si el tracte serà de tu o de vostè. És el que surt i prou. Fins i tot, amb persones grans —això vol dir jubilats— el clima que s’ha arribat a crear a vegades és de tanta proximitat i confiança que el «tu» ve sol i no els ha suposat cap problema. Però ahir... Ahir se’m van trencar els esquemes amb un entrevistat força egòlatra que ja m’havia olorat peculiar, dies abans, quan el vaig conèixer.

Abans que comencés l’entrevista, el senyor Gali Fardeu —l’anomenaré així per preservar-ne la identitat— va voler condicionar la feina periodística amb un comentari on la intenció era evident. «Hem de parlar d’això i d’allò, però no cal parlar de l’adquisició. És la típica pregunta que fan els tarambanes, que volen saber-ho tot de l’adquisició.» Amb això, volia dir «si no vols ser un tarambana, no em facis aquesta pregunta.»

Però jo, que no tinc la pell tan fina, vaig i li contesto: «Aleshores, jo dec ser un tarambana més perquè aquesta és una de les preguntes que pensava fer-li i li faré.» En Gali va mostrar-se una mica dubitatiu, però de seguida va afegir que a ell li agradaria parlar d’això i d’allò, que ell ja m’aniria dient de què explicar i què no, perquè les entrevistes personalitzades —gran redundància, ja que una cosa implica l’altra— no són del seu gust. A ell, li agraden més els reportatges divulgatius, però, com ràpidament vaig precisar, no es tractava de fer cap gran dissertació, perquè el receptor és molt heterogeni i familiar.

Vist el terreny, va arribar l’hora de l’entrevista. Ens asseiem i arrenco: «Gali, expliqui’m com va introduir-se al món de...» Tot d’una, salta: «Com és que em tuteges?» Vaig aturar-me a pensar un instant i em vaig explicar. No l’havia pas tutejat, a l’home, sinó que li havia dit «Gali, expliqui’m». Però l’havia anomenat pel nom de pila, em va indicar. Aleshores, com volia que el tractés, de senyor Fardeu, de Gali Fardeu?

Va dir que tant li era, que l’havia sobtat i l’entrevista va tirar endavant, jo tractant-lo de vostè i ell tractant-me de tu —un fet que els companys no van passar per alt i em van renyar per no haver-lo advertit a ell també o, directament, haver-lo plantat. Suposo que l’assumpte li va arribar ben endins perquè en acomiadar-nos em va preguntar: «Això de tractar de tu els entrevistats és cosa de la casa, directrius de l’empresa, o surt de vosaltres perquè... sou joves?»

En aquest cas, havia sortit de mi. Si no hagués representat cap empresa li hauria deixat anar aquella dita que pregonava una companya de la facultat: «Tu em caus molt bé; vostè és un fill de puta», referint-se a què el tracte implica respecte. Però, la història no acabava allà. El reportatge encara havia de ser escrit i, si volia un tracte d’eminència, el tindria.

Espanya ja té himne

Espanya ja té himne, segons informen el diari Abc i l'agència de notícies Efe, i ni res penja de cap canya ni fa referència al color i a les tincions vàries de cap dictador. La lletra de l'himne, que fins ara només tenia música, és el resultat d'una tria entre més de dues mil propostes. El president del jurat encarregat de l'elecció, Emilio Casares, catedràtic en musicologia a la Universitat Complutense de Madrid, l'ha presentat al Comité Olímpic Espanyol, que hi està al darrera juntament amb la Societat General d'Autors i Editors.

Perquè les Corts aprovin el text cal un mínim de 500.000 signatures, una xifra fàcilment assolible en tot el territori espanyol. Si finalment és escollit, Plácido Domingo el cantarà per primera vegada en la història d'un país que, pel que s'infereix de la lletra, tem per la seva unitat.

¡Viva España! // Cantemos todos juntos // con distinta voz // y un solo corazón.

Ama a la Patria // pues sabe abrazar, // bajo su cielo azul, // pueblos en libertad.

¡Viva España! // Desde los verdes valles // al inmenso mar, // un himno de hermandad.

Gloria a los hijos // que a la Historia dan // justicia y grandeza, // democracia y paz.

A partir d'ara s'obre el debat social entorn un himne que, com molts altres, enalteix la força i unitat d'un país, però d'una qualitat literària ínfima. El text ens recorda per la seva simplicitat que Espanya és a la cua d'Europa en molts aspectes, l'ensenyament és un d'ells.

La primera estrofa arrenca amb un crit militar. El mateix que va oblidar el president Rodríguez Zapatero, en una visita recent a l'Orient Mitjà (crec que era l'Afganistan) i el que seguia aquell tret errat de l'exministre de Defensa, Federico Trillo, quan va proclamar "Viva Honduras" en lloc de "Viva El Salvador".

L'himne també invoca grans xàfecs, suposo que davant la preocupant sequera, quan crida tots els habitants a cantar en una mena d'Operació Triomf d'àmbit nacional, efectivament amb veus diferents (els qui afinen, els qui desafinen, veus blanques, veus ronques...) i un sol cor. Això ho recorden per si vam fer campana a la classe de Naturals, no fos cas que suspenguèssim en ciències.

A la segona estrofa, un imperatiu: ama a la patria, però no alerta de les conseqüències de la desafecció o de si en realitat tu tens una altra pàtria no reconeguda. Això sí, la patria del text només sap abraçar els pobles en llibertat quan el cel és ras; no diu res de quan plou o neva, però dedueixo que a Catalunya hi ha tempesta de fa molt temps.

Sis portuguesos atrapats a l'ascensor

Ni la millor literatura m'ha regalat mai una situació tan sucosa. La Nit de Reis, els sis portuguesos rellogats al segon segona es quedaren atrapats a l’ascensor i pica que picaràs l’alarma. Aquell “ti-ru-ri-ru” eixordador no deixava de sonar i em va fer pujar la mosca al nas.

Pensava que es tractava d'algun nen que havia obert el regal de reis d’amagatotis —una pistola de raigs làser o similar, per l’efecte que feia— davant l’embadocament dels pares. No, calla, el so no venia del pati, així que potser eren una colla de vàndals d’aquests que destrossen els cotxes del carrer. Però el so tampoc arribava d’allà, sinó del cor del bloc. Era l’ascensor!

Vaig baixar a corre-cuita i en màniga curta fins a localitzar el motiu de la queixa sonora: algú —aleshores no sabia quants eren— havia quedat atrapat a l’ascensor entre la planta baixa i el soterrani. Com a mínim hi havia dos homes i parlaven un castellà particular. Els vaig explicar en català, a poc a poc, que es calmessin, que trucaria als bombers. Cap més veí els havia sentit!

Aleshores, un dels portuguesos —més endavant, un veí m’informà de la seva procedència— preguntà molest: «¿Este ascensor no tiene sistema de seguridad?» Seguretat és el que hauries d’haver tingut tu abans de pujar sis en un ascensor, li hauria dit amb ganes. Seguretat, la que hi ha hagut; de no funcionar els frens d’emergència us hauríeu ben escarxofat. Tampoc li ho vaig dir.

Els bombers no van trigar ni deu minuts a arribar en camió i ambulància —el mínim per a qualsevol emergència sigui quina sigui. Un dels vuit homes va preguntar-me on era la maquinària de l’elevador. Ni idea! Res, que per això hi ha els presidents d’escala i com les abelles a la mel, van aparèixer la presidenta i un eixam de veïns tafaners, vestits de carrer o en bata i sabatilles, tan hi feia, la qüestió era no perdre’s detall de l’anècdota per poder-la comentar.

Havia arribat el moment de treure la càmera de la butxaca i retratar l’escena però... era correcte? Com no immortalitzar aquell moment digne de sitcom? Vaig començar a enregistrar-ho amb cautela i disfressa, com qui no vol la cosa, com quan un guàrdia de seguretat t’ordena «no grabes» i vas, tu, i graves. Un veí, que em coneix, va donar-me l’empenteta d’honor. No sé per on li va agafar que va indicar als bombers que s’apartessin de la caixa de l’ascensor perquè «su vecino periodista» pogués fer la foto.

Aleshores si que em vaig animar de ple i ja no era en foto, sinó en vídeo, el reportatge veïnal. Ara un pla general per aquí, un pla curt per allà, el contraplà per evitar el salt d’imatge, ara els camions a la porta... I el veí, que està en tot, cridava «grava el número de la porta, perquè se sàpiga on ha passat».

Al final, com que els bombers no aconseguien ni pujar ni baixar l’ascensor, donaren una escala als sis portuguesos i els feren sortir com a la pel·lícula «Speed» que protagonitzen Sandra Bullock i Keanu Reeves. Només va faltar això per sentir que diversos veïns coincidien en què «si l’ascensor caigués ara mateix...» Aquella Nit de Reis, la realitat no va superar la ficció. Sortosament!

Cronopack, la nova estafa

La nova estafa té nom, cara, però no veu. S'amaga darrera el servei de missatgeria urgent "Cronopack" i arriba als domicilis en forma de resguard, en paper (com a la foto de dalt), i ens indica que han rebut una mercaderia a nom nostre i que cal trucar al telèfon d'una presumpta Central de lliuraments "abans de 48 hores". El telèfon 902 518 999 aixeca les sospites de qualsevol.

Cronopack no disposa de pàgina web corporativa a Internet. En canvi, si que hi ha moltes webs que hi fan referència i, com en aquest cas, informen de la susposada estafa. Canvia el contingut dels paquets en els diferents articles (un sistema de cine digital a casa, un vídeo o una càmera de fotografiar), fins i tot canvia el número de telèfon, la forma de l'albarà o el nom de l'empresa, però el procediment és el mateix.

Un deu per a la cavalcada

No voldria restar mèrits a les barriades que cada any treballen per donar la rebuda més càlida i fulgurant a Ses Majestats els Reis d'Orient, però aquest any, la cavalcada de Barcelona s'ha guanyat un excel·lent de cap a peus. Posava la carn de gallina a grans i petits, la satisfacció era plena a tota la ciutat.

El carrer de Sepúlveda era una riuada sonora constant d'exclamacions de sorpresa i gratitud, des que ha comparegut la Guàrdia Urbana dalt de cavall fins que ho han fet els portadors d'escales màgiques amb què els mags d'Orient accedeixen a cadascuna de les llars. Només els carboners s'han endut una xiulada en clau d'humor i han desitjat als assistens que tinguessin molts regals en cas d'haver estat bons, si no ja sabien que els tocava.

La majoria d'integrants de la comparsa resplandien de joia, envoltats de tanta fantasia. La guàrdia urbana muntada, una mica més sorruda, tret d'una cavallera del primer sèquit, que regalava als nens la seva rialla, i dos cavallers de la cua, tan juganers com els nens que poc abans havien convertit els carrers en un camp de joc improvisat. Una mica més enllà, girava l'estel il·luminat i al seu darrere, Melcior, Gaspar i Baltasar, patges dansaires, patges timbalers, personatges inflables amb el traç indiscutible de Perico Pastor (a qui vaig tenir el plaer d'entrevistar no fa pas gaire) i tones de caramels.