Colar-se al metro de Barcelona

Passar per les portes del metro de Barcelona sense haver pagat és ben senzill i això fa que cada vegada tingui més adeptes. Davant les tanques giratòries —que no «valles», en tot cas el batlle n’hauria d’estar al corrent— són molts els qui se les rifen amb un simple salt o hi passen per sota, tal com es fa en aquell ball de la corda o del pal que tant triomfa en les animacions hoteleres.

Una altra manera de colar-se al metro, és fer-ho per les portes de sortida. En aquest cas, els hàbils han de gaudir de braços llargs per obrir la porta més allunyada i així desencallar la porteta metàl·lica que els toca al ventre. Si TMB creia que els «colons» s’ho pensarien dues vegades quan es topessin amb tanques més modernes i altes, han ben errat el tret.

La modernitat a les portes del metro propicia la proximitat i el contacte carnal entre desconeguts. La tècnica va de la següent manera. Quan passes la targeta pel lector, ràpidament se t’endossa algú al darrera, esquena amb ventre, perquè així la maquinària ultramoderna detecti només una persona, una de pes i de grans dimensions, però també de quatre potes i dos caps.

No sempre és així, clar. Hi ha qui, a sobre, juga a batre el rècord Guiness perquè, ahir, en lloc de dos caps, n’érem tres. Dos romanesos se’m van entaforar al darrera, així que vaig decidir aturar-me a mig camí mentre el senyor de la guixeta s’ho mirava impassible i silenciós des de darrera el vidre. El primer romanès em va exigir que avancés amb un «passa» ben sonor, i jo que em giro, me’l miro, i li dic que «en tot cas, què passa aquí, no?» i que «sí que anem bé cirerer».

Diria que el vaig sorprendre, però vam acabar passant tots tres amb el mateix bitllet: ell, la dona i jo. Això explica perquè TMB ha decidit apujar el preu de les targetes més d’un quatre per cent —més que l’IPC i que els augments de sous—, però no justifica per què no hi fa res. I amb els «colons», cal estar a l’aguait; No tots busquen colar-se, n’hi ha que també fan calaix.

Fer-se d'or per festes

Desconec si avui és un dels dies de l’any en què més infraccions de trànsit s’arriben a fer; però del que no hi ha dubte és que si l’Ajuntament volgués, es faria d’or. Només hauria de posar en marxa alguns d’aquells dispositius amb els ulls oberts, sense desmesura, i començar a omplir paperets de calca de color groc.

D’una banda, tenim la qüestió dels aparcaments. En alguns punts de Barcelona, els cotxes estan disposats en triple fila, com en un concessionari o una mostra del saló de l’automòbil, o bé sobre les voreres —ara són tan amples, que hi ha qui les confon amb una segona calçada.

També hi ha infraccions de trànsit. Les greus com la que recull la notícia del 3cat24 sobre conductors beguts o les no tan greus, però sí força habituals, com la del motorista que per estalviar-se la volta a la plaça d’Espanya per fer un canvi de sentit, trenca per la zona de vianants, al costat de la parada del bicing, i accelera en sentit cap a L’Hospitalet. O com la dels motoristes del Telepizza que circulen per les voreres de la Gran Via sense immutar-se, o com aquell altre motorista que, agosarat i temerari, puja pel carrer d’Indíbil en contra direcció.

Però no totes les mostres d’incivisme, les trobem a la superfície. El metro també n’és un bon escenari. Al suburbà barceloní, hom pot gaudir de música en playback gràcies a bandes que, per manca de coneixements musicals, han de recórrer al ràdio-cassette de tota la vida i regalen el seu fil musical a tots els passatgers. Són tan generosos que fins i tot, perquè els del final del vagó en puguin gaudir, apugen el volum al màxim. A veure quin dia pensen en els japonesos i munten un karaoke en moviment. Fóra tot un detall cap a l’anomenat turista cultural.

Els anys de la picor

Tampoc és que la gent anés pel carrer gratant-se el cap, les cuixes o els braços; potser sí, que encara uns temps abans circulaven puces tiràniques que xuclaven la llibertat a la ciutadania. Però, fa tres dècades, a la ciutadania, li picava una altra cosa. Era una picor interna, un rau-rau que venia de dins, per saber què era allò de la democràcia que tot just acabaven d’estrenar. Ni els anava justa ni els venia grossa, però s’hi havia d’acostumar.

L’aire esmolava amb precisió i encert el perfil de la ciutat amb la frescor i la puresa pròpies del mes de desembre. La blavor rasa lluïa sobre teulades i terrats de la vil·la de Gràcia, mentre l’Enric, assegut en una butaca negra de grans orelles reblades, esperava pacient, amb La Vanguardia sobre les cames creuades i la pipa als llavis, que la seva dona, molt coqueta, acabés d’empolainar-se.

Mentrestant, del sud del Principat pujaven els seus consogres, la Rosa i en Pere. Ho feien en un tren que la gent de les contrades anomenava «el ligero», perquè només transportava persones, a diferència del «borreguero», que a més de gent també admetia mercaderies. Ella, amb un vestit gris i sense mitges; ell, amb una americana i pantalons a joc, i tots dos una mica despentinats pel vent. Darrera d’aquesta aparença modesta i de la timidesa pròpia de l’home de camp que s’endinsa a la gran ciutat, s’hi amagava una joia i una emoció infinites.

Els mateixos sentiments eren el motiu pel qual la Mercè i l’Enric havien sortit impecables de casa. La dona havia endreçat amb cura els seus rínxols de color caoba i reflexos daurats, que brillaven com el penjoll que li bategava sobre el pit. Combinava una brusa de to castanya amb una faldilla de modernes sanefes fins més avall dels genolls. L’Enric feia un posat tot solemne, arreglat amb l’americana marró fosc a joc amb les sabates i les ulleres de carei, els cabells repentinats i amarats de Floïd.

A la clínica del Remei, tots quatre es disputaren el xiquet, als ulls curiosos del doctor Giralt que ja havia fet prou feina d’onze de la nit a onze del matí. Tots tingueren la criatura en braços més o menys estona i tots feren la mateixa cara d’encís i tendresa. En Pere ho feu amb una delicadesa que poc s'adeia amb aquelles mans eixutes i envellides d'haver treballat anys i panys als arrossars de Deltebre. La seva mirada omplia el silenci. La Rosa, acostumada a traginar per casa, veié en les cametes del nen les dunes canviants de la platja de la Marquesa. L'Enric era a vessar d'orgull de família i la Mercè hi va veure futur però també va reviure aquell record que el seu silenci s’endugué per sempre.

'La conxorxa dels ximples'

Me l’havien mitificada tant aquesta novel·la de John Kennedy Toole, que potser la vaig emprendre amb massa ganes, tantes, com perquè no n’hagi gaudit com esperava. Si bé al començament del llibre els personatges em van caure en gràcia, per com en són d’estrafolaris i ximples, per com te’ls arribes a imaginar de bé a partir de les acurades descripcions que en fa l’autor, a mesura que avançava en la lectura, tant d’histrionisme em va començar a cansar i la lectura se’m va fer cada cop més feixuga.

Això va ser més o menys cap a la meitat del llibre —la pàgina dues-centes, que no és gaire— i, us ben asseguro, que em vaig imposar la tasca acabar-lo. Una decisió que no s’adiu amb la meva manera de fer. Un dia vaig descobrir que per gaudir realment de la lectura, havia d’acceptar que no tots els llibres havien d’agradar-me i que, per tant, havia de ser capaç de deixar-los a mitges, sense cap mena de pietat per a l’autor ni cap mena de compassió per als personatges que no arribarien mai al final, perquè el lector es negava a acompanyar-los-hi.

Aquesta vegada, però, vaig acabar de llegir la novel·la. Potser perquè me l’havien deixada i sentia el deure de fer-ho, per poder-ne donar l’opinió amb fonaments. Potser perquè em negava a acceptar que la història, que alguns havien qualificat d’irrisòria i eloqüent, no em provoqués més que dos o tres somriures al començament per abocar-me al desinterès més tard. Potser perquè no podia admetre que un «premi Pulitzer» em desagradés.

Al meu parer, la història d’Ignatius Reilly —un egòlatra abominable, llardós, pudent i maldestre— pateix d’un excés de bogeria, més que res, pel nombre de sonats que hi desfilen i donen nom al llibre. Qui sap si no era aquest el mal de l’autor que el va precipitar al suïcidi sense que haver publicat l’obra, una tasca que va ocupar la mare de Kennedy Toole fins que va trobar un editor receptiu. Sens dubte, la curiosa i fatídica realitat s’ha convertit en tot un embolcall de luxe per una ficció massa sobrevalorada.

«La grandeza de mi psique, la complejidad de mi visión del mundo, la decencia y el buen gusto que revela mi porte, la gracia con que me muevo y actúo en el cenagal del mundo de hoy... todo esto confunde y asombra al mismo tiempo a Clyde.» (Ignatius dixit)

Vaga de Reis, Tió i Pare Noel

Acabo de rebre un comunicat de la Plataforma Anti-Nadal-Inundat-pel-Consumisme (PÀNIC) que integren Ses Majestats els Reis Mags de l'Orient, el Tió i el Pare Noel. Segons la nota enviada als mitjans, els Reis es declaren en vaga indefinida adduïnt diverses raons que, pel que sembla, són de pes.

En primer lloc, l'equip de patges reials troba innecessari haver de carregar tones d'objectes inútils que acaben al fons de l'armari o a l'abocador sense que a penes els hàgim fet servir i alerten que un 10% de la població del món consumeix el 70% dels recursos.

A més, atesa la desmesurada demanda de regals, l'equip de patges reials es veu obligat a fer jornades laborals que no respecten el conveni del Sindicat de Personatges Nadalencs. Segons el sindicat, haver de trobar cada cop més regals i a preus més baixos fa que milions de persones de països empobrits hagin de treballar en jornades inhumanes: 3 de cada 5 treballadors de les fàbriques de roba al món no tenen contracte, treballen més de 70 hores setmanals i cobren menys de 100 euros al mes.

També Ses Majestats s'han referit a les condicions laborals en què es fabriquen els regals i asseguren que no duran res que s'hagi fabricat sense respectar els drets dels treballadors ni que hagin produït empreses que se'n van a països pobres a contaminar el que no els deixen contaminar a Europa i als Estats Units d'Amèrica.

Finalment, els Reis Mags admeten estar farts d'haver de dur regals que només es troben a grans superfícies i centres comercials (sobretot, de marca i caríssimes) i troben a faltar el contacte amb els seus amics botiguers i botigueres que els assessoren molt millor, ja que sovint coneixen la quitxalla i les famílies del barri. Com els patges també alcen el crit al cel: a l'estat Espanyol tanquen 11 botigues de barri diàries davant l'èxit de les grans superfícies.

Per tot això, la PÀNIC es declara en vaga indefinida fins que no s'assoleixi un compromís generalitzat de: a) no regalar per regalar i mantenir un criteri racional; b) acordar amb la família i els amics el pressupost màxim dels regals per no convertir el nadal en una competició; c) evitar que els nens i nenes rebin allaus de regals que no tindran mai temps d'utilitzar; d) prioritzar els regals fets per un mateix; e) prioritzar els regals ecològics, justos i de proximitat; f) no deixar-se portar per la publicitat i tenir criteri propi; g) donar preferència a regals culturals i amb contingut; i h) dedicar el nostre temps als altres: és el regal més valuós.

Tot i això, la PÀNIC segueix receptiva a les cartes dels nens, nenes, homes i dones, a l'espera que no hi falti l'esperit reivindicatiu. Si no és així, avisen, és probable que no hi hagi cavalcada, ni camells, ni tan sols carbó. El Col·lectiu Nadalenc de Tions (CNT) també ha subscrit el manifest de la PÀNIC, de manera que els Tions tampoc cagaran fins que no es desconvoqui la vaga.

Aquell 'corrillo'...

Sabia amb què em trobaria. Ho sabia i m’he posat mig de mala gaita, com si això ajudés d'alguna manera. Concentració de mitjans, una altra volta! Com si fóssim feres famolenques hem envoltant la presa amb grans ulls negres de vidre, d’una negror inquietant i absorbent. També l’hem envoltada de pampallugues incessantment encegadores, i de molsudes orelles d’escuma grisa connectades als cíclops de tres potes.

Però també som feres despietades i poc solidàries que ens apleguem sobre la víctima sense deixar-li aire, cremant-li la vista amb les nostres fogonades, dificultant la feina als companys en tancar tan el cercle fins a escanyar-nos. Els qui podrien fer la feina en un instant, s’hi estan estona. Els qui podrien fer-la des d’un altre angle, la fan des d’un primer terme. Cap de nosaltres està content amb què fa el veí o com es disposa el veí. Cap de nosaltres és prou intel·ligent per engrandir una mica l’anomenat “corrillo” de mitjans.

ARTICLE RELACIONAT: Concentració de mitjans

Els espills del delta

En comparació al volum de gent que transita els carrers a l’estiu, Camarles sembla adormit, com en estat d’hivernació, gairebé desolat quan el sol és a jóc i el cel s’encén per darrer cop i crema del daurat més intens al taronja tirant a malva. El vent udola ferotge mentre empeny porticons endavant i endarrere, i fa espetegar les branques dels pollancres entre si. Els arrossars i els recs adquireixen un aspecte límpid, argentat i glaçat. En ells, el cel s’hi emmiralla gelós de les aigües impecables i tornassolades, que el vent de dalt no toca. Colors canviants al cel i a la terra, fan del delta un espectacle encisador, únic, que batega a poc a poc i exhala una pau horitzontal per la contrada.

La llista del que se'n va

Cada cop falta menys perquè s’acabi l’any i això vol dir que comença a ser hora de pensar en tot el que volem foragitar de la nostra vida, en aquelles coses, persones o situacions a les quals volem dir adéu per sempre. Haig de fer la llista, com cada final d’any. No és una llista negativa, encara que ho pugui semblar. Senzillament és una llista de comiat, escrita a mà, a consciència.

En la majoria de casos —si no en tots—, m’adono que, fins i tot, puc agrair abans d’acomiadar, perquè dels pas d’algunes persones, d’algunes feines i d’algunes situacions n’he tret alguna lliçó. Així, està aquella feina de la qual em vaig acomiadar però que tantes satisfaccions em va portar, per les persones amb qui vaig treballar, per la gent que vaig conèixer i perquè em va servir de pont per establir-me en un nou lloc de treball.

Agraeixo també haver sabut dir no a aquella altra feina que d’entrada semblava «el meu somni de petit fet realitat». Havent analitzat amb cura l’entorn de treball, el sou i l’horari, vaig ser capaç de dir que no i adonar-me que encara tenia molt de camí per fer en una altra banda. Però això tampoc em va fer desdir de seguir buscant i de fer una prova aquí i una altra allà, que alguna comença a donar fruits dolços i melosos.

Dic adéu, doncs, a les feines mal pagades, als entorns laborals crispats i als empresaris explotadors. Fora també els manipuladors i els estafadors de sentiments i de butxaca. Que ho passin bé en una altra banda els que emboliquen la troca en lloc de teixir bones relacions, els ressentits i els poca-soltes. I per ara, ja està bé, que encara em queden dies.

Aparador sobre rodes

Un vagó de tren és com un aparador ambulant amb maniquins de carn i ossos amb comportaments diversos. Si fóssim en un parc zoològic, diria que no hi ha cap exemplar igual, començant per mi, és clar. Al davant, hi tinc la noia avorrida. Li pesa la negra cabellera i enfonsa la mirada contra el seient del davant. Darrera l’ensopiment, em sembla que hi guarda una pena. Ni escolta música ni llegeix, només mira.

De sobte, els nostres ulls giren amb el mateix angle cap a la noia vestida tota d’un vermell enamorat. Sosté dues roses també vermelles, unides per un cor de fusta. Se la veu calmosament feliç, potser ancorada al record encara calent d’un càlid comiat a peu d’andana o qui sap si sostinguda per l’anhel d’un retrobament imminent.

A l’altre cantó, un tanoca nerviós i una fava somrient il·lustren la fase que degué inspirar en Paul McCartney a composar aquelles “Silly love songs”. El ganàpia, tot neguitós, es treu de la butxaca el telèfon mòbil amb càmera per immortalitzar el moment, aquest “viatge en tren 2”, perquè segur que n’hi va haver un abans i n’hi haurà uns quants després, de viatges en tren capturats amb 2 megapíxels.

A la plataforma d’entre vagons, dos melòmans s’estan aferrissadament connectats a reproductors de música com ho estaria el malalt desnodrit a la bossa de sèrum glucosat. De darrera, sorgeix el “Renfe Media Distancia Interventor”, pel que llegeixo al cartell que li penja de la butxaca; un home curt de paraules, que dedica a cada viatger el temps que un metge públic hauria de destinar al pacient.

La capsa del tren

Ara a la dreta, ara a l’esquerra... on va la capsa? Pararà quieta? Encara saltarà al cap d’algú, com aquella vegada que en va caure una i va deixar una vella inconscient, després que el vagó fes un parell de sotracs al pas pel Garraf. El cos de la dona es va abatre com un sac de patates amb cabdell de llana i ganxet inclosos. Tof! Crinc!

Un dels viatgers es va alçar per fer aturar el tren, mentre la majoria feien l’orni. La capsa, a terra, al costat de la iaia del ganxet i la peça a mig fer. Ningú se’n va responsabilitzar, ni de la capsa ni de la vella. Cap reacció fins que el tren va haver-se parat del tot. Aleshores, va créixer la indignació com qui apuja el volum de la ràdio, des dels murmuris molestos a la cridòria explícita que recriminava a Renfe el mal estat de les vies i la catenària.

Algú va reclamar amb encert un metge i la resposta arribava uns segons més tard des de la meitat del vagó. N’hi havia un a l’altre extrem, afirmava un home d’una cinquantena d’anys amb el poc cabell recargolat sobre la closca a mode d’ensaïmada queratinosa. Era una metgessa, però no podria atendre la iaia del ganxet perquè també ella requeria d’assistència mèdica: amb el parell de sotracs, havia trencat aigües.

En fi, que la capsa segueix aquí dalt. Va d’un cantó a l’altre. Esperem que no vagi més enllà.