Ni tram, ni bicing... a peu!

Ens diuen —i sabem— que el millor per a una mobilitat sostenible consisteix a deixar el cotxe o la moto i agafar el transport públic. Si, a més del benefici ecològic, hi sumem l’estalvi per a la butxaca domèstica, sembla que aquesta hauria de ser la pràctica més estesa. Però últimament he estat rumiant si no fóra hora de comprar-me una moto o algun altra andròmina que em lliuri d’haver de dependre dels transports barcelonins.

La Renfe fa temps que l’he descartada, com ho vaig fer fa un any i escaig amb Iberia. Llavors, tens els busos. No estan malament. Això, si no agafes el que sembla una coctelera per les sacsejades que dóna, o coincideixes amb diversos conductors que no s’aturen quan els sol·licites la parada amb el braç estès —solen ser els de les línies L, les de color groc. A vegades, tot i aturar-se i obrir-te les portes, no poden dissimular una ganyota de disgust quan puges, perquè, a ells, els hauria encantat passar de llarg i acabar abans el trajecte.

Amb tot, mentre hi hagi transports i a una freqüència raonable, rai. El problema el trobem els qui penquem fins tard. Descobrim que el metro passa a intervals que oscil·len entre els quinze i els vint minuts, si no més, i que el Tram de Sant Martí de l’Erm ho fa cada dos quarts d’hora. Llavors, em dic, no passa res, fem servir el bicing que per això hi és.

Així que arribo al destí a cop de pedal —més ecològic, impossible— i batua l’olla que no hi ha lloc per deixar la bicicleta municipal. El tercer cop que em passa, quan no és que l’única bici disponible va coixa o té la cadena partida. Aleshores, em ve de gust plantificar-la allà al mig, deixar-la abandonada a la seva sort, que en realitat seria la sort del lladre i la meva dissort quan rebés la factura d’ús del servei. Per tant, no tinc altre remei que tornar enrera, una, dues... fins a tres parades de bicing per poder-la estacionar. Per tot això, em dic, potser anant a peu, acabaria abans.

El pelador de carxofes

Havien de trobar-se a la terrassa del bar situat al xamfrà de l’avinguda del Paral·lel amb el carrer de Llançà. L’home gurú —l’únic que no podia faltar a la cita— fou dels primers en arribar. Parsimoniós i maldestre, col·locà les seves carns a la cadira, sense perdre el somriure desdentat en cap moment. El seu posat era el d’un nen matusser i entremaliat que espera ansiós els efectes d’una trapelleria.

De mica en mica, anaren arribant els participants, la majoria dones. L’home gurú allargava una carxofa crua a cada nou vingut i exclamava: «Pela-la!». La dona que tot just s’havia assegut ho va fer sense replicar però amb la mirada demanava una resposta als altres i va trobar-la en aquesta explicació: «Normalment, quan peles una carxofa, et queden les mans brutes, però a tu et queden netes com a tots els que som aquí, això vol dir que ets apte.»

Els assistents es miraren les mans encuriosits i l’home gurú era l’únic que tenia les ungles brutes. Però a l’home gurú ningú no el qüestiona. Per ell, eren allà. Tot d’una, l’home rodó incorporà el tors, com si hagués vençut un estat d’ensopiment, i demanà a les vuit persones reunides que traguessin els medicaments. Tots van treure alguna capsa de pastilles, menys una minoria que va agafar una ampolla d’aigua. «Doneu-hi set voltes amb filferro per potenciar els efectes de la medicina o de la beguda», va dir mentre s’aclofava de nou a la cadira.

Feia estrany de veure, aquell home rodó, de pell perlejada i vermella, embotit dins d’un conjunt d’americana, pantalons i camisa que per a res del món feia joc. Però ell era l’únic que sabia el camí i què calia fer, un misteri que cap dels assistents coneixia. Cadascú hi havia anat per una raó diferent: curiositat, creença o cerca de guariment.

Quan fou el moment per a l’home gurú, s’alçaren —ell el primer— i avançaren cap al parc més pròxim. Un cop allà, el guia exclama que el sol era prou baix —a tocar de la carena de Collserola— per mirar-lo fixament. Segons ell, no hi havia perill per a la vista i en ell veurien una figura a la qual se li pot demanar qualsevol cosa. Les ovelles humanes inconscients, estúpides o benèvoles, que a efectes pràctics és el mateix, li feren cas a ulls clucs i es deixaren encegar per una il·lusió.

La queixa dels 45 anestesiòlegs

[...] es tractava la notícia de manera no objectiva, tendenciosa i amb el més pur estil de la premsa groga [...] amb premeditació, traïdoria i intencionalitat [...] TV-3 va fer un judici de valor, paral.lel al de la justícia, associant el nom de la doctora a l'error produït en la transfusió...

Són brisalls de la carta d'Ancor Serrano Afonso i 44 anestesiòlegs més que avui apareix a El Periódico de Catalunya. Paraules més plenes de ressentiment que de precisió. Sí, Senyor Serrano, no se'ns ofengui més encara. Està clar que vosté i qualsevol treballador de l'Hospital de Bellvitge hauria preferit que el nom del centre hospitalari brillés per un nou avenç en el terreny de la medicina que no per una errada fatal. Nosaltres, els mitjans, també ho preferim.

Aquesta vegada no hem pogut parlar d'excel·lències, sinó d'un infortunat error en la transfusió de sang d'un pacient. Un error humà, per la persona que el va cometre; un error mèdic, pel metge responsable de l'equip, i un error hospitalari, en tant que succeeix al recinte. Per tant, deixem-nos de quin és l'adjectiu més apropiat a l'error, que l'error hi va ser.

Es queixa que la televisió pública mostrés el nom i cognoms de la metgessa que signà l'informe mèdic. No va desencaminat en demanar més cura quan es tracten aquests temes i que s'obviïn els noms. Al domini públic, el que de veres li importa és què ha passat, que un pacient convalescent ha mort per una doble transfusió errònia a l'Hospital de Bellvitge, perquè de jutjar qui sigui ja se n'encarrega el jutge i quan hi hagi sentència serà una altra cosa.

Amb premeditació i traïdoria?

El Senyor Serrano també parla de "notícia tendenciosa" i, si amb això vol dir que no s'hi reflectia prou el parer de l'hospital, sàpiga que al primer teletip d'agència constava que "l'hospital no s'ha volgut pronunciar al respecte". Aleshores ens surt amb això de la "premeditació", un terme del dret penal que s'aplica en casos d'homicidi. Ara, si el que volia dir és que el periodista ha meditat la notícia abans d'emetre-la, és a dir que l'ha raonada dues i tres vegades, accepto l'apreciació.

Tot i això, dubto que el seu to sigui tan amable perquè, tot seguit, retorna al glosari judicial i acusa la notícia de "traïdoria", és a dir que el periodista hauria actuat amb "la cautela necessària per assegurar l'execució d'un delicte sense córrer cap risc". Això eleva la redacció de notícies a la categoria de delicte (deu ser que hi ha notícies que maten). Amb qualificatius d'aquesta índole, diguim, ara, qui acusa a qui.

Blade Runner + Vangelis

Les bandes sonores que es posen en venda no sempre són fidels a la pel·lícula. Va passar amb Titanic i Gladiator, que uns anys més tard completaven el repertori amb un segon CD. El cas d’E.T. va ser més flagrant. Els vuit temes del primer disc es van completar amb deu composicions més de la pel·lícula de Spielberg per a una edició especial que encara no era la definitiva. L’edició del vintè aniversari havia de portar vint temes!

Tampoc a la banda sonora de Blade Runner ni al seu compositor, Vangelis, se’ls ha fet justícia. Com E.T., de John Williams, aquesta també és una de les obres mestres de la música per a cinema. Vangelis va crear un tema central i potser el tema d’amor més bell que s’ha escrit mai. Encara va anar més enllà i va conferir a la pel·lícula de Ridley Scott una partitura grandiloqüent, enigmàtica, rica, delicada i vigorosa.

Era tan incomprensible que la banda sonora només inclogués vuit temes, que la van reeditar per incloure-hi dotze temes. Els entusiastes de la pel·lícula podien, finalment, disposar de la “cançó de Rachel”, el “Blues de Blade Runner” sencer, amb una durada de deu minuts, o el moment àlgid de les “llàgrimes sota la pluja”. Tot i això, la banda sonora seguia incompleta.

El 2003 el mercat descobria Blade Runner – Esper Edition, amb 30 temes de la pel·lícula, entre els quals trobem efectes sonors, les atmosferes de la pel·lícula i temes inèdits. Són dos discos on cada peça va lligada a la següent, de manera que és una delícia escoltar-lo d’una tirada. Malauradament, aquesta edició està descatalogada als grans comerços. Un error de màrqueting? Qui ho sap. De moment, el Verdi s’ha espavilat i exhibeix Blade Runner – The Final Cut. Anem fent boca.

Mort per una doble transfusió errònia

EP.- Una família ha denunciat l'Hospital de Bellvitge (Barcelona) per la mort d'un home de 79 anys arran d'una doble transfusió de sang de grup erroni. La presumpta negligència es va produir el 3 de novembre, després d'una exitosa operació de pròtesi de maluc.

Tal com estava previst, després de la intervenció, el pacient va ingressar a l'Unitat de Reanimació Postquirúrgica de Bellevitge, on s'efectuen les transfusions perquè els pacients recuperin el volum de sang perdut en l'operació. A les 13 hores se li'n van transfondre quatre unitats i el pacient va passar el dia amb les constants vitals normals, segons un informe mèdic. L'equivocació es va produir al torn de la mitjanit, quan Silvino A. T. va rebre sang d'un grup erroni i això li va provocar nàusees, vòmits i dolor lumbar.

Segons la denúncia, a dos quarts de quatre de la matinada, l'equip responsable del torn va transfondre al pacient una nova bossa de sang de grup sanguini equivocat. D'aquesta manera es repetia la suposada negligència mèdica que va causar 15 hores d'agonia a Silvino A. T. i, finalment, la mort per aturada cardíaca. De res van servir la diàlisi ni els tractaments que es van posar en marxa després que la responsable de la Unitat de Reanimació Postquirúrgica comuniqués l'error al metge de guàrdia i ho deixés per escrit a l'informe que, ara, ha de permetre al jutge dilucidar el cas i assignar responsabilitats.

Cop de batuta

Em vas sol·licitar «un moment» i el vas omplir amb elogis ponderats i una crítica constructiva i curosa, d’aquella manera que només els professionals saben fer. Ets una dona de formes amb molt de contingut, no me’n guardo cap dubte. Ets capaç de fer veure les bondats per retrobar el camí de la confiança i de cantar amb suavitat els errors per emprendre el camí de la rectificació.

Quan passen els dies i ningú comenta la nostra feina, hem de pensar que alguna cosa no va bé, vas dir-me. Vols dir? Hi ha crítiques que, segons d’on vinguin, més valdria no escoltar. Que n’hi ha de destructives, de descoratjadores i de tan matusseres que es veuen venir de lluny. Passa el mateix amb els afalacs, alguns són tan humits com la llengua.

Si les paraules no venen d’un amic o d’un entès de la professió, més m’estimo el silenci. Un silenci no massa durador, tot sigui dit. Un silenci contingut, com un alè vital, com el moment en que l’orquestra deixa d'afinar i resta atenta a la caiguda de la batuta del mestre.

Magdalena per esmorzar

Cada matí, en llevar-me, em pregunto si hi haurà o no «magdalena» per esmorzar i sempre n'hi ha una a la bossa. Sembla que el pastisset no ens acaba de fer el pes, però el desgrat no és tant gran com perquè ens acabem decantant pel brioix. Qui sap. Potser, aquesta data, la del 30, serà la definitiva. El dia perquè el tren torni a funcionar o perquè, definitivament, el rebuig del pastisset cònic estroncat sigui unànime i ens deixem estar de magdalenes d'una vegada per totes.

Guinea. STOP. Llegué

Explica, la mossa, que diumenge va arribar a Malabo amb un avió d’hèlix i s’hi va quedar perquè no hi havia cap vol cap a Bata. «Vaig anar a dormir a casa d’una amiga d’en Roberto i em va deixar el seu llit», relata amb sorpresa. Tot i la comoditat d’un matalàs, a penes va aclucar l’ull. Ho atribueix al Lariam, el medicament que pren per no agafar la malària, i als nervis.

L’endemà, va enlairar-se amb destinació a Bata. Hi arribava poc després de vorejar l’illa de Bioko i el seu volcà de tres mil metres. Un curiós llangardaix negre, de cap i cua taronges, va donar-los la benvinguda només posar els peus a la ciutat de Bata. Es tracta d’una localitat costanera, amb més palmeres que asfalt i un xic desordenada. La temperatura, de moment, suau, ja que la pluja havia refrescat l’ambient.

La mossa segueix explicant-me fragments de la seva aventura africana: «He conegut els amics d’en Roberto que treballen a l’ONG i són molt macos. Tant la noia que ara mateix em deixa connectar-me a Internet com l’infermer de l’Hospital de Bellvitge, a qui, per cert, vaig conèixer en una sala de vetlles.» No m’ho podia creure, tant sols arribar a l’Àfrica, visita les pompes fúnebres. Es veu que quan mor una persona del barri, tots s’hi reuneixen i ella no era menys que la resta.

Els matins judicials de TV3

En Cuní ho ha aconseguit: ha portat el testimoni de l’agressió dels ferrocarrils al programa. Com li agrada això de tenir-ne l’exclusiva i reiterar-ho davant de les càmeres: «tu no volies sortir en cap tele però has vingut avui aquí?» i «no aniràs a cap altra tele?» El noi ha dit que no, que només volia comparèixer una vegada per deixar clar que molts dels fets que s’han descrit als mitjans no són certs. Ni ell és un home sense papers ni a Olesa l’han insultat.

També ha denunciat que la majoria de televisions no hagin tapat la seva cara en les imatges difoses —TV3, per exemple—, com s’ha fet amb la noia agredida o, fins i tot, amb l’agressor. Podem dir-ho obertament, els mitjans que han mostrat, sense ni qüestionar-s’ho, la imatge del noi no han actuat amb la diligència periodística. A «Els matins» de TV3, a sobre, van optar per debatre i preguntar a l’audiència sobre l’actitud del noi, que el Cuní qualificava de «passiva». I tu, què hauries fet?

El judici ja estava emès. Som-hi, que és molt fàcil dir segons què quan es veu des de fora i si, a sobre, genera audiència, doncs millor. Com a espectador hauria agraït una mica d’empatia, de ganes de posar-se a les sabates de l’argentí. Però avui, l’entrevistador era en el paper d’un jutge o, més aviat, d’un fiscal. Amb posat acusador, el front arrugat, les celles baixes sobre la mirada ferma, i el tors cap endavant, llençava una pregunta rera una altra, sobre la procedència del noi, sobre els motius del viatge, sobre la seva vida professional... i he decidit que ja en tenia prou d’aquest color.

'Sentiu com agonitzen?'

Són extrems als quals no caldria arribar. Està bé que es doni la oportunitat de clarificar uns fets per al·lusions, però sense fer-ne «salsa rosa». Les vaques del camió accidentat no han estat menys. La redactora que s’ha desplaçat al lloc dels fets n’ha fet una crònica molt digna, però el conductor del programa ha volgut anar més enllà i fer-nos sentir els gemecs i l’agonia de les pobres bèsties. Fins i tot, ha interpretat un gag d’una comicitat qüestionable amb Pilar Rahola qui li suplicava que deixés de mostrar aquelles imatges amb primers plans de les vedelles esbufegant, a les últimes. A mi, en casos com aquest o l’anterior, em falta el Cuní que es disculpa i diu «és cert, ens hem excedit.»

ARTICLES RELACIONATS: L'ocell, a la gàbia.

No em toquis els panellets!

Per Tot Sants, la pastisseria Vives és plena a vessar. Deliciosos panellets, sense additius i amb tota l’ametlla de la recepta tradicional, reposen rera les vitrines. La tanda passa del noranta, i n’hi ha que esperen amb un deu, un onze i un dotze a la mà.

—El noranta-vuit!

—Sóc jo —fa una rossa empolainada, mentre s’acosta al mostrador—. Voldria un pastís d’aquells d’allà.

Les pastissera se’n va a donar la volta al mostrador i les companyes segueixen cantant tandes.

—Qui era que volia un pastís? —Ningú no respon—. Era vostè? —pregunta i posa la mà a l’espatlla de la rossa, però ni s’immuta. La pastissera està ben confosa—: Ai, ara no sé qui m’havia demanat un pastís.

—El quatre!

—Nosaltres.

—El cinc!

—Disculpi, senyora, em sembla que han descomptat el número tres —fa una grassa amb un excés de maquillatge a la cara i massa poca vergonya per l’edat que deu tenir.

—Han dit quatre i aquest és el tiquet que tinc jo —respon i es dirigeix novament a la pastissera—. Volia una desena de panellets.

—Jo ho dic perquè abans era aquella senyora —reitera la pesada de Sants, que fa dubtar la pastissera.

—Senyora, no emboliqui la troca —fa un client que veu que la cua no avança—. Vostè té el quatre? No, oi? Doncs, deixi fer.

—Per Déu! Només era una observació. Uix. Vostè, perdoni.

Els deu panellets a la bossa. Dotze euros a la caixa de la Vives.

—Disculpi’m a mi també —fa la clienta a la grossa impertinent—. Bon dia.

—Si, au, bon dia. Amb aquest mal humor que tenen...

A sobre, sarcàstica, la dona! El seu marit, d’un pes similar i una calvície incipient, se la mira de reüll, dues files enrera, amb l’anhel de fondre’s per no seguir presenciant el teatre de mercat. Segurament, ja va sent l’hora de dir-li allò de «no em toquis els panellets!»