e m p r e m t e s

30 d’octubre 2007

'No voy a dimitir'

0 en seguici

Insisteix: “no me voy a ir”. D’acord, Magdalena, com vulguis, però pensa que la nostra paciència té un límit. Un llindar bastant elevat, com pots veure. Deu ser que ets socialista i això ens fa més transigents o volubles, que si fossis d’un altre signe... En aquest cas segur que ja hauríem inundat el centre de la ciutat amb reiterades manifestacions, d’aquelles en què es branden pancartes amb la teva caricatura i s’exigeix alguna cosa més que la teva renúncia.

Tinc entès que ets andalusa i, de fet, el teu accent et delata, però per la teva sang hi deuen circular alguns hematies saragossans perquè ets dona de morro fort, com la mula de la qual no vols baixar. Què deu pensar de tu la ministra de Medi Ambient, Magdalena, quan veu com tractes la bèstia? Amoïnat, sí, que l’heu fet grossa, però de forma compartida.

El senyor Morlán també hi ha dit la seva i, com que aquí patim d’amnèsia o els problemes se succeeixen massa sovint, oblidem ràpidament què ha passat o s’ha dit. El segon titular de Foment es queixava, aquest estiu, de la feina dels mitjans. Deia que atiaven el foc i que pintaven el problema més gros del que era. Aleshores, era de la mida d’una bala de vidre. Ara, s’ha convertit en una pilota medicinal, tan gran i pesada que ningú no la vol arrossegar i costa d’esquivar.

27 d’octubre 2007

L'ocell, a la gàbia

0 en seguici

Quin espectacle més lamentable, el d’alguns mitjans entorn el cas de l’agressió als Ferrocarrils de la Generalitat! Com a espectador, arribes a dubtar de qui és més rapinyaire, si l’agressor —aquell voltor esplomat i corsecat de Santa Coloma de Cervelló— o els mitjans que professen la seva vilesa. La repetició d’imatges acaba per atenuar la crueltat explícita, fins al punt que la noia agredida perd el protagonisme inicial a favor de l’ocellot amb ínfules de cavall, si no d’ase.

S’ha girat la truita. En Sergi ha passat de ser carn de justícia, a ocupar la graella mediàtica. Deu ser que amb una mica de «tomate» o aromes de «rosa quintana» passa millor i fa menys mal l’estómac. A mi, el conjunt, em resulta vomitiu. Repulsiva la puntada de peu i la increpació contra la noia que hauria pogut ésser qualsevol —no ens enganyem— i repulsiu, també, el circ que hem muntat entre tots.

La justícia passa de llarg, un cop més. Menysté que un noi amb un bon estat de salut com el voltor del colomar podria pagar la falta de capteniment amb tasques socials: esborrar grafits de les parets, fabricar sabates per al Tercer Món o cuinar els menús diaris dels menjadors públics que alimenten els qui no tenen ni per pa.

De totes maneres, els mitjans ens han fet un doble favor. D’una banda han denunciat un fet de violència gratuïta que no és aïllat ni té a veure només amb la violència de gènere o racista, com se’n vol fer creure. N’hi ha que gaudeixen propinant guitzes, encara que costi de creure. El debat social està obert i que duri. D’altra banda, mentre la justícia busca el camí de sortida entre laberints de paperassa, els mitjans s’han encarregat de tancar el voltor equí a la gàbia. Es veu que no pot sortir de casa perquè l’enlluernen els flaixos i la policia l’ha de visitar dos cops al dia.

A la noia equatoriana i al noi argentí, que va testimoniar l’escomesa, els haurà d’emparar «nostru sinyó» perquè, hores d’ara, tothom en coneix la cara. També gràcies als mitjans, que no els la van pixelar i mira que costa ben poc. Segons s'ha difós en algunes cadenes, el noi se les ha de veure cada dia amb alguns veïns d’Olesa de Montserrat, el poble on resideix. Resulta que els vilatans s’han anticipat al calendari, han tret la seva «passió» al carrer, i l’han pres per Crist, al nano. L’increpen, l’insulten, li diuen de tot, per tal de fer més veraç el calvari.* Potser tant ell com la víctima hagin de recórrer a una mena de gàbia com la d'en Sergi. Esperem que no calgui.

(*) Una informació que el mateix testimoni desmenteix al programa Els matins, de TV3, el dia 2 de novembre.

ARTICLES RELACIONATS: Els matins judicials de TV3.

23 d’octubre 2007

On ens porta l'AVE?

4 en seguici

Més ben dit: on no ens porta, perquè ara mateix no disposem ni d’AVE ni de trens de rodalies. «Valga’m Déu!», exclamaria l’avi si aixequés cap. «N’est pas possible, alors vous n’avez pas d'un TGV encore?», es pregunta el francès, i l’anglès, també estupefacte, segueix: «Barcelona doesn’t have the TAV, all right, but what will happen with buildings and Sagrada Família when it runs under them?»

També ho pensem els ciutadans de Catalunya. També nosaltres ens posem les mans al cap mentre seguim tolerant ineficàcia i indiferència de qui gestiona les obres, a l’espera que la pilota creixi una mica més fins que ja no la puguem fer rodolar.

El tren d’alta velocitat arriba, com pot, a l’estació de Sants, a Barcelona. Ho ha de fer el 21 de desembre perquè el Govern espanyol s’hi va comprometre —mal fet!— i les eleccions són al caure. Què dirà l’oposició si no compliu la vostra agenda? Però, què direm els ciutadans si l’obra es fa malament? Que ja se sap, senyores i senyors de la política, que quan un ajusta el pressupost —no per la seva butxaca— i fa les coses amb presses, resulta que els camions no passen pels túnels de les rondes, algun nus viari soterrat s’inunda quan plou o s’esfondra el paviment d'una illa de cases. No entrarem en detalls.

La qüestió és que encara som a temps de rectificar el traçat actual, com hi era el PP abans que esclatés la guerra a l'Iraq i la població li exigia i suplicava que es desdigués de donar-hi suport. Aquest traçat sembla que ha rebut cullerada de gairebé tots els partits estatals, catalans i barcelonins, però té en contra l’opinió de la majoria de ciutadans i d’alguns experts. Com la d’un geòleg amb qui parlava fa temps. «Estan bojos de voler fer passar l’AVE pel mig de la ciutat, a tocar de la Sagrada Família», va confessar-me. Segons ell, mai arribarem a saber el perquè de l’actual traçat però apuntava que els interessos d’alguns personatges en la zona de la Sagrera i podien tenir molt a veure. «Podríem començar per esbrinar qui va comprar-hi terrenys o cases, poc abans de l’aprovació del traçat», va concloure obertament.

Hi ha alternatives. Sempre n'hi ha hagut. Si aquest tren ha d’unir Madrid, Lleida, Tarragona, Barcelona i Girona amb França, no és més lògic que el tram de Barcelona passi pel Vallès i un bon servei de rodalies, a mode de llançadora, l’uneixi amb l’aeroport del Prat i Barcelona? Que no ho han fet així altres ciutats, com París amb el seu Orlyval, per exemple?

En aquests moments, el projecte del TAV pel centre ciutat té més detractors que adeptes, però la ministra d’Infrastructures, Magdalena Álvarez, continua movent fils per completar la teranyina ferroviària en la data prevista. Deixem que el temps digui qui es cobrirà de glòria...

22 d’octubre 2007

TMB és Can Pixa

0 en seguici

Els qui viatgem a diari en autobús i metro de Barcelona, ja ho sabem això: és Can Pixa. No pagar per viatjar s’està convertint en un costum o, més aviat, en un esport internacional. No només el practiquen els d’aquí sinó també els turistes.

Aquest cap de setmana, una senyora va voler aprofitar el moment en que se m’obrien les portes del metro per colar-s’hi. Jo que la veig de cua d’ull, m’aturo just a la línia fronterera, em giro i exclamo que on va. Sorpresa ella, que no s’ho esperava i sorprès jo, quan em diu en anglès que té un problema amb el tiquet. Aleshores li dic jo, també en anglès, que si li falla el tiquet que vagi a l’oficina del costat i que ho expliqui o faci una queixa. El marit li crida des del meu cantó que passi, jo al mig com un obstacle, el metro que està al caure i la dona, tot un estaquirot britànic.

No era la primera vegada que algú mirava de passar enganxat a mi. És una cosa que no suporto. Vaig fer una excepció amb una estudiant que m’ho va demanar amb tanta educació i tanta honestedad que hauria estat una rucada negar-s’hi. Però amb altres individus, un s’ha de quadrar. Si volen passar, que grimpin la tanca o que hi passin per sota —aquí s’admeten bandes sonores com «Carros de foc» o una conga, respectivament.

Val a dir, però, que puc entendre que alguns usuaris de TMB es vegin obligats a practicar l’esport o el ball, perquè cada cop hi ha més oficines de venda de tiquets tancades amb el cartell penjat de «venda de bitllets automàtica» i un guixot barroer amb forma de fletxa que apunta el lloc. Què has de fer quan la màquina no t'accepta un bitllet? On reclames? I si els treballadors de l’empresa fan la vista grossa davant dels infractors per por a represàlies... ja em diràs quin sentit té queixar-nos pel dèficit fiscal amb el govern de l’Estat!

19 d’octubre 2007

Vicky Cristina Barcelona

2 en seguici

Malaguanyat, el títol de la darrera pel·lícula de Woody Allen. No fa ni vint-i-quatre hores que va anunciar-lo i, per ara, només desperta horrors. Per a molts ja ha entrat a la llista dels 10 pitjors títols de la història del cinema, d’altres el titllen de bajanada o espant i algú el disculpa amb l’esperança que ens hi acabarem acostumant i que el nom de Barcelona fa prou patxoca.

Parlem clar, senyor Allen, el nom de la seva pel·lícula diu a crits «no vinguis a veure’m». Més aviat recorda el títol d’una telesèrie de baix pressupost o d’un programa especial de l’Ana Rosa Quintana o d’un reality televisiu. Encara és a temps de retornar al «Midnight in Barcelona»?

11 d’octubre 2007

Mòbil, parla'm en català!

5 en seguici

Deixant-me de romanesos i romanços, he decidit passar a l'acció. Vodafone ja té la factura pagada com Déu mana, però també la meva reclamació a l'Oficina de Garanties Lingüístiques i un el meu suport a la Plataforma per la Llengua, per aconseguir que els nostres mòbils i les companyies amb les quals operem també parlin i ens parlin en català.

04 d’octubre 2007

El rastre romanès (i 3)

2 en seguici

En principi, amb aquesta entrada acaba la trilogia dedicada al robatori silenciós a l’autobús i les trifulgues amb Vodafone. La companyia se surt amb la seva pel que fa a la factura —la propera vegada actuaré més ràpid i cancel·laré la línia a la primera sospita—, però això no treu que presenti una queixa per discriminació del català i per la desinformació que rep el client.

Per al primer cas, una bona lingüista em va parlar de l’Oficina de Garanties Lingüístiques, que depèn de la Generalitat. Ella s’hi va posar en contacte per un cas similar amb la companyia ONO. Tampoc se li donava opció a escollir la llengua, durant cinc minuts va parlar amb un contestador en castellà i finalment, quan va demanar a l’operadora que volia ser atesa en català, la molt soca li pregunta: «en inglés?»

El segon cas, el de la desinformació o senzillament no-informació, el tramitaré des de l’Oficina del Consumidor, a través de l’Agència Catalana de Consum. Ja hi deuen estar avesats a aquest tipus de queixa. Com que vivim en el món que vivim, ja és habitual patir la desinformació i la desídia dels treballadors als serveis ferroviaris, de la llum, del gas o qualsevol altre.

03 d’octubre 2007

Contes i Prínceps al Palau

0 en seguici
Ni era el de Disney ni el d’un conte, sinó el Palau de Congressos de Barcelona.
Ni núpcies ni ball de disfresses, sinó el Liber, la Fira Internacional del Llibre.
Desconec el color de la seva sang, però la catifa de la recepció era ben vermella.
Vermella com la pancarta antimonàrquica que onejaven una colla de cinquanta.
A dins, tots a l’espera, firaires, organitzadors i mitjans.
Els aparells d’enregistrament a terra, per ordre reial.
«¡La cámara a un lado y te pierdes!», exclama despòtic el líder dels patges.
Una forma ràpida i maleducada de marcar la distinció amb la plebs.
L’encarregada de premsa ens indica els punts de gravació:
«Seran tres, però tranquils, que us portarem com a una guarderia.»
S’agraeix la confiança. Només que, a vegades, quan n’hi ha massa fa...
Al primer punt, una fotògrafa estirada i rossa remuga amb un company.
Es veu que el càmara de davant li tapa camp de visió amb el colze.
Ell que ho sent, intervé per al·lusions.
«Enlloc de rondinar, podries adreçar-te a mi directament, no?»
N'hi ha que tenen el rol de víctima molt assumit:
Sobretot aquesta finolis que gasta una desena de fotografies amb Inka Martí.
Ara és el torn dels prínceps. Atenció que entren, però no sonen les trompetes.

02 d’octubre 2007

El rastre romanès (2)

0 en seguici

«Difícilment podràs fer-hi res», m’han dit els de l’Agència Catalana de Consum. Hauria d’haver fet la denúncia aleshores perquè així tindria constància per escrit del robatori, ja que el tracte amb Vodafone va ser tot de paraula, de telèfon a telèfon, paraules que, si ells volen, el vent s’haurà endut ben lluny.

Però per fer una denúncia, sempre hi ets a temps, encara que sigui per alertar a la policia. Així que he anat a la comissaria amb la factura de la companyia telefònica. Els he explicat el cas i m’han atès de meravella. S’han anotat tots els fets, fins i tot l’import de les trucades i molt especialment —això vol dir amb subratllador groc— els telèfons marcats a Romania, Itàlia i Alemanya. També s'han anotat els 664721525, 608206957, 697315765, 663727771, 678239687, 637262836, entre d'altres. Persones d'aquí amb qui els romanesos han contactat.

Hi ha una dita que fa: «No hi ha mal que per bé no sigui». Qui sap si arran d’un o més robatoris com aquest, els Mossos reuniran dades cabdals per desarticular una xarxa de romanesos. Si és així, considero que no té preu i em donaré per satisfet.

01 d’octubre 2007

El rastre romanès (1)

0 en seguici

Això fa tota la pinta de convertir-se en una llarga saga de posts. No pel robatori en si, sinó per la ineficiència del personal de Vodafone o de la mateixa companyia que s’estima més les xifres que els clients. A mi les xifres també m’agraden, però si van al meu favor. No ha estat així amb la factura de la companyia. El total ha estat pitjor del que em temia.

Resulta que el 7 de setembre, a la línia 9 d’autobusos metropolitans, hi havia una gent estranya, d’aquells grups que fan aldarulls per no res —bé per no res, no fotem, per cridar l’atenció del personal i obrir bosses i motxilles!

A la feina, vaig adonar-me que no tenia el telèfon mòbil —aquell que Vodafone em volia fer pagar després de dir-me que era gratis— i vaig imaginar-me que seria a casa. Però a la nit, ja a casa, res de res. Ni trucant-me! Així que el dissabte al migdia, vaig córrer a la feina per revisar taules i calaixos. Em vaig trucar de nou, però ningú va sentir el to.

No hi havia cap dubte: me l’havien robat a l’autobús. Aleshores, vaig avisar a la companyia i em van cancel·lar la línia, però el mal ja estava fet. Ho he vist en veure la factura. En 24 hores, s’havien fet 32 trucades a Romania, dues a Itàlia, una a Alemanya i un grapat més d’estatals. Esverat, truco al magnífic servei d’atenció al client de Vodafone, aquell 1-2-3, sempre seguit d’un contestador i finalment d’una veu femenina amb deix llatinoamericà, que em jugo que és equatorià.

La primera en respondre’m assegura que la companyia havia bloquejat el mòbil el dia 8 però que després algú el va reactivar des de la web i que hauria de pagar la factura íntegra. Quan li demano si la companyia té alguna mena d’assegurança per a clients, com La Caixa fa amb les vises, em diu: «se le dio de baja de la línea el día 8 por la tarde y luego se reactivó por internet». Tot seguit, li pregunto quin és el procediment per reclamar, si no tot, almenys una part de l’import i em respon: «se le dio de baja de la línea el día 8 por la tarde y luego se reactivó por internet».

—A ver, señora, si los dos hablamos al mismo tiempo la comunicación se rompe —li dic amb una calma que costa de mantenir—. Le ruego que me escuche. ¿Cómo puedo presentar una reclamación a la compañía Vodafone? ¿Debo acudir a alguna sede física para pedir las hojas de reclamación? ¿Lo tramito a través de la Oficina del Consumidor o del Ministerio de Consumo?

I ella afegeix: «se le dio de baja de la línea el día 8 por la tarde y luego se reactivó por internet». La meva calma comença a esgotar-se.

—Creo que no nos estamos entendiendo. ¿Se da cuenta que a cada pregunta que le hago me responde lo mismo? Le pido que deje de jugar con el cliente. Si usted desconoce la respuesta o no está autorizada a darla, le ruego que me facilite un teléfono o dirección para dirigirme personalmente.

Al final, acabo exigint-li que em passi amb un superior, tot i assegurar-me d’avançada que em respondrà el mateix. En efecte, la predicció es confirma. Una tal Tatiana Caballero fa el mateix paper. Sembla que no entengui les preguntes que li formulo, potser perquè no viu a l’Estat espanyol i m’està responent des de l’Equador. Així que li ho pregunto:

—¿Usted se encuentra físicamente en España? Lo digo porque parece que desconoce el procedimiento legal para reclamar. ¿Podría facilitarme el teléfono de una delegación de Vodafone en España?

Després d’uns quants «se le dio de baja de la línea el día 8 por la tarde y luego se reactivó por internet» canta la xifra: 607133333. Segons diu, és el telèfon de la central que Vodafone té a Alcobendas (Madrid). Hi truco. Em respon la Virginia que em confirma que hauré de pagar la factura i que Vodafone ja ha fet tot el que podia fer. Aleshores, li demano el cognom, ja que jo li he donat el meu i moltes més dades. Fa que no i en acabat... em penja!

Related Posts with Thumbnails