Matins encesos a TV3

Plantejament. Pilar Rahola anima els votants de Plataforma per Catalunya a particiar en un cara a cara. Tres d’ells accepten i s’hi presenten. Un jove de 18 anys que ha votat per primera vegada, una immigrant xilena casada amb un català, i l’home en qüestió, que tanca la tríada.

Nus. El noi, que tot just s’estrenava diumege passat (a les urnes, s’entén), profereix un discurs en castellà amb to de míting (només li faltaven cartells i banderoles per ser-ho del tot). Alliçona la Rahola i els espectadors sobre què és i què no és el feixisme. Lamentablement (més per ell, que no pas per nosaltres), la xilena el talla reiteradament fins que li usurpa el torn de paraula (o hauria de dir “de crit”?). Sembla que pateix una amnèsia voluntària perquè deixa de banda la seva procedència i es queixa que hi hagi magribins a les llistes d’ERC. També defensa els drets dels catalans autòctons. Però, malgrat la insistència de Rahola, ni ella ni els altres dos simpatitzants de PxC responen què vol dir ser català de soca-rel. Només ella insinua que amb aprendre el català i tenir els papers en regla n’hi hauria prou. Molt maniqueïsta, la dona. L’ambient s’escalfa encara més amb l’emissió d’unes imatges del candidat Anglada on ell mateix assegura que l’engany forma part de l’estratègia política en què la bona imatge pot encobrir l’ideari.

Desenllaç. Pregunta directa: votaríeu Hitler si us prometés fer front a la immigració. Respon el marit de la xilena: Hitler va ser elegit democràticament. El foc està encès, la xilena encara més. Josep Cuní intervé de forma contundent davant la promulgació de l’ideari de PxC, dóna un cop a la taula, s’excusa i dóna pas a la publicitat.

Pixada fora de test

«Que [Josep Bargalló] se meta la lengua donde le quepa. Mendoza, Marsé y yo también somos literatura catalana.» Són paraules de l’escriptor barceloní Francisco González Ledesma, segons el diari ADN d’avui. Afirmació desencertada i poc meditada. Una mostra que la rauxa catalana també fa relliscar els més doctes.

Potser caldrà tipificar què vol dir literatura catalana, si la literatura procedent de Catalunya o la literatura escrita en català. D'aquí que l'Eva Piquer segueixi el consell d'un lector i apadrini dos nous acrònims en un article al diari Avui. Per a mi, no hi ha volta de full, i em quedo amb la segona opció. Si haguéssim de considerar tot el que es publica aquí, sense considerar l’idioma, no podríem pagar prou bitllets per a Frankfurt! De moment, l’autor de «La ciudad sin tiempo» hauria d’encarregar un parell de fregones o un test més gran, que la punteria no és el seu fort.

'La casa de papel'

En la primavera de 1998, Bluma Lennon compró en una libraría del Soho un viejo ejemplar de los poemas de Emily Dickinson, y al llegar al segundo poema, sobre la primera bocacalle, la atropelló un automóvil. Los libros cambian el destino de las personas. [...] Bluma fue su víctima.

Així de breu i contundent és l’incípit de «La casa de papel», una novel·la petita i exquisida que recorre els diversos vessants de la bibliofilia, des de la necessitat a recuperar l’espai que ocupen els llibres fins a l’obsessió malaltissa de voler-los classificar gairebé orgànicament. Un dels personatges explica on el va dur la seva passió: «Alguna vez pensé en construir una escalera interna para comunicar los dos pisos, pero me di cuenta a tiempo de que no debía contaminar los libros con la vida doméstica».

L’autor Carlos María Domínguez ens convida a viatjar amb el protagonista, un professor de literatura, cap a la resolució del misteri que envolta un llibre brut i humit adreçat a la mestra difunta. Això el porta de l’Argentina a l’Uruguay, dos països que l’autor coneix molt bé. Amb tot, reserva les descripcions per a cadascun dels personatges. Cadascun, una joia.

Hice una nueva limpieza [...] con la sensación que recuperaba espacios para colgar un cuadro, un espejo, un liso y blanco sector de pared donde no buscar nada.

La novel·leta, publicada aquí per Mondadori, és d’aquelles que et llegeixes en un dia o que, per contra, t’acompanyen durant els trajectes en metro perquè té això, que pesa poc i és fàcil dur-la a sobre. És un clar exemple de síntesi i bon gust, de ponderació terminològica per dir el que un vol amb les paraules justes però amb una narrativa rica. Sens dubte, és un d’aquells llibres que tornarem a llegir algun dia si deixem que formi part de la nostra casa de paper.

Guanya l'abstenció

Ni socialistes ni convergents —ni molt menys la resta de partits— poden considerar-se guanaydors al complet d’aquestes eleccions, perquè si l’abstenció fos un partit, aquest fóra el guanyador a Catalunya (38,3%) i governaria amb una folgada majoria absoluta a Barcelona (51,5%). La capital catalana ha enregistrat la participació més baixa de la seva història i ha estat un dels municipis amb menys participació.

La dada ha alarmat de forma unànime a totes les formacions polítiques, ja que representa un desgast d’algunes d’elles i el “desvincle” de l’electorat, com ha advertit la candidata Imma Mayol (ICV-EUiA) en una lloable mostra d’autocrítica. Tot i això, ni mitjans ni polítics s’han referit als vots nuls i blancs que, recordem-ho, sumen en la participació però palesen una disconformitat amb les formacions presentades o el sistema polític.

LA REFLEXIÓ
Si es menysté el vot nul o el vot en blanc, ha de tirar aquesta part de l’electorat cap a l’abstenció en els propers comicis perquè els representants polítics els tinguin en compte i reflexionin un xic més?

Vot en blanc o nul?

Votar o no votar no hauria de ser la qüestió a plantejar-nos abans d’uns comicis electorals, com els del proper diumenge. Vivim en plena democràcia i les regles del joc diuen que tot ciutadà té el dret i el deure d’escollir els seus representants a través del vot. Hi ha qui defensa allò de “si no vas a votar, no et queixis”, però no podem girar l’esquena al cansament general de l’electorat. Davant el dubte de qui votar i qui no, tenim dues opcions més (havent descartat la de no participar en el sufragi) i són el vot en blanc i el vot nul. Aquest és el dilema.

El blanc és el sobre buit o el sobre amb un full blanc. El vot nul, en canvi, fomenta la creativitat: a dins del sobre podem escriure-hi des de la llista de la compra a una llista de propostes per als partits, des d’una fulla seca a un retrat fet amb carbonet. El significat és el desacord amb el sistema electoral o el sistema polític vigent; és doncs el vot dels anarquistes.

Tant el vot blanc com el vot nul comptabilitzen en les xifres de participació electoral, a diferència de l’abstenció que és el cas de qui es queda aclofat al sofà de casa davant del televisor o del qui emula la gamba a la platja del Bogatell. Tot i així, el vot nul no suma com a vot (perquè s’invalida) mentre que el vot blanc, sí. Això fa pensar que si hi hagués prou vots blancs per a un escó, una de les cadires de l’arc parlamentari hauria de quedar buida, però la llei electoral esquiva tota lògica i no és així.

Seguim amb el mateix dilema: blanc o nul? El blanc és un vot vàlid. La majoria de partits el prefereixen a l’abstenció perquè representa que el ciutadà accepta el joc democràtic però no té partit que el representi. D’aquí a que el partit Ciutadans hagi demanat aquest vot al seu electorat quan no figurin al seu municipi. Val a dir, però, que hi ha encara una certa discrepància sobre si aquest vot afavoreix els partits majoritaris i perjudica als petits a l'hora d'obtenir un escó. Tribuna Catalana sosté que tot queda en una llegenda urbana. El que és innegable és que el descontent amb la política, si atenem al vot en blanc, creix amb cada comici municipal. Potser això farà que els candidats acabin per no botar, també; en aquest cas, d'alegria.

La culpa és dels ciclistes

Ara provar d'anar en bici per ciutat és agosarat, temerari i gairebé un atemptat contra l'empresa que et paga el sou cada mes. Vaja, si més no, aquest és el missatge que capto cada cop que porto els papers de la baixa i em sento dir per boca de caps i clients que si no hagués agafat la bici, res d'això hauria passat; que probablement m'hauria estalviat la trencamenta de braç si m'hagués protegit amb colzeres, i que, en definitiva, agafar la bici a Barcelona és un risc innecessari.

No, si és que... no en tens prou amb quedar lleument limitat de moviments (sobretot si la mà que t'han immobilitzat és la que més fas servir) que t'has de sentir responsable d'haver d'acceptar la baixa. Però hi ha casos pitjors, com el d'aquell treballador que ha d'escoltar com el cap li demana "podries venir a treballar de paisà si algun dia se'ns acumula feina?" o el cas d'aquell altre que per estar de baixa, es queda sense lot de nadal.

Aquestes situacions són més habituals en entorns laborals petits que no pas en grans empreses. És la forma d'expressar la frustració o les dificultats que comporta a un empresari perdre un treballador temporalment. També s'hi palesa el desig de voler agafar la bici i sentir la jove llibertat a la cara. És el cas d'una veïna vella, grassa i repentinada, que donava la raó a la patronal.

Me l'he mirada de dalt a baix, amb tota la intenció i li he preguntat: "Vostè té cames, senyora, i segur que camina tan pimpante per la ciutat. No em negarà que també és un risc això! S'exposa a relliscades els dies de pluja i caigudes desafortunades en baixar per unes escales." Ella, que no havia deixat el burro gaire lluny, m'ha assegurat que un accident de bici a ciutat és evitable i no està sotmès a la llei de Murphy ni a l'atzar; una caiguda tonta, sí.

Jacks, motorista a la fuga

Dissabte un desconegut em va trencar el braç (el cap proximal del radi dret, va dir la metgessa). Me'l va trencar un estúpid que conduïa una moto negra de 500cc. Va creuar l'avinguda del Paral·lel com un boig esperitat i va tallar perpendicularment el carril bici, per on jo circulava, i el pas de vianants. Tots creuàvem en verd menys ell, un capullo més integral que el casc negre que li cobria la cara. Ni tan sols va girar el cap, en Jacks, i a sobre va accelerar. Ara entenc per què la dona de cuir s'ha passat la vida buscant-lo (busco en Jacks, murmurava extenuada amb la calor al pitram). També, a ella, l’hauria envestida i, de ben segur, que li seguia el rastre per fuetejar-lo.

Potser darrera del nom de Jacks i d'aquella màscara hermètica hi ha un polític, un personatge públic o un sociòleg influent. Qui sap si aquest és el motiu de la inhumanitat que caracteritza el seu comportament esquiu propens a la fuga. En Jacks no coneix el dolor físic ni l'emocional perquè sota la carcassa només hi ha carn disposada estratègicament per a una cridanera campanya publicitària. De l'ànima, ni rastre. Però els malfactors, tard o d'hora, topen amb la justícia i un dia, enlloc d'escometre una roda de bici, xocarà amb el pneumàtic d'un camió. Finalment, després de tants anys de carretera, descobrirà el gust de l'asfalt i podrà graduar-se, perquè haurà après la lliçó.