L'assassí de coloms vola més alt

Marejos, vòmits, diarrea i mal de cap, en algunes ocasions; conjuntivitis i congestió nasal, en d'altres. Només són alguns dels símptomes que poden ocasionar-nos les malalties transmeses pels coloms: tuberculosi, clamidiasi, salmonelosi, toxoplasmosi, pneumoencefalitis, criptococosi, etc. A aquests efectes perniciosos sobre la nostra salut, cal afegir-hi el deteriorament que les defecacions columbines ocasionen al mobiliari urbà perquè cremen i perquè embruten la roba estesa, les estàtues, els bancs i el paviment. A més, cal afegir els casos en què aquests ocellots urbans embussen desguassos o s'instal·len en sortides d'aire condicionat.

Siguin aquestes les motivacions —que no són poques— o en siguin unes altres, hi ha algú que ha decidit acabar amb l'espècie Columba livia domestica, terme científic que confereix un rang il·lustre a un animal tan vulgar com el colom de ciutat. De la notícia, curiosa i fins i tot irrisòria, se'n fa ressò la premsa aquests dies; ahir La Vanguardia i ara l'Avui. La població de coloms ha disminuït de 3.000 a 600 caps en dos mesos. Ho explicaven, als mitjans, els venedors de bossetes de gra per a coloms que veuen com el negoci trontolla. Ja se sap, sense bèsties per alimentar, qui els en compra?

L'extermini va arrencar a començaments d'any i la policia va detenir «El Falcó», un home de seixanta anys que enverinava les aus. Però com a la pel·lícula «El zorro», l'enverinador taciturn té un seguidor, si és que no ha creat escola i en té un seguici. Per descobrir qui dispersa la metzina, l'Ajuntament de Barcelona, els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana han unit esforços per aturar la matança. Òscar Sunyer, un dels venedors de llaminadures i veces —el que mengen els coloms—, assegura que la plaça sense coloms perd el seu encant i suggereix als investigadors com enverinen els ocells: pa o arròs que s'ha deixat unes hores a remull amb detergent, líquid de frens o anticongelant.

A l'equip d'investigadors, però, no els calen ajuts externs. Són experts en tota mena de crims, de manera que un cas com aquest només és un entrant abans que no arribi el plat fort. No han hagut d'encerclar la plaça de Catalunya ni interrogar cada vianant per esbrinar que el nou enverinador segueix el mateix modus operandi. L'originalitat no és una qualitat del nou Falcó, que potser compra estricnina a la farmàcia, s'abasteix de líquid de frens al taller de sota casa o ha descobert que «Ariel lava más blanco». En canvi ha après dels errors del seu antecessor i alça el vol abans que no el cacin.

Potser ara que la policia científica ha descobert el conte d'en Nap-Buf i ressegueix molletes de pa, el Falcó tornarà a abeurar-se de la literatura popular o de dites tan nostrades com aquella que fa: «si algú et demana aigua, no li’n donis; ensenya-li el camí de la font».

Preocupen més els coloms que les persones

No cal anar massa lluny ni remenar massa per adonar-se que el món està boig. Els difunts pares del surrealisme gaudirien d'allò més si aixequessin el cap i es topessin amb la nostra societat. Llegeixo a La Vanguardia que la Guàrdia Urbana dedica temps i esforços a descobrir i capturar un presumpte enverinador de coloms a la plaça de Catalunya. Una família sorollosa, malaltissa i molesta que hauria perdut 1.700 dels seus integrants.

Quina hipocresia, per Déu!, i que ràpid que oblidem aquella campanya anticolombina mitjançada per falcons, que va acabar amb la nidació d'algunes d'aquestes aus rapaces i un bon seguici de canaris i caderneres esbudellats als balcons de la ciutat. Aleshores, però, la Guàrdia Urbana no va anunciar cap ordre de cerca i captura contra els "assassins alats".

Aquest teatre municipal em fa pensar en qui diantres estableix les prioritats d'actuació tant del cos de seguretat com de l'Administració, sobretot quan damunt la taula hi ha temes que preocupen molt més a la ciutadania. Parlem d'inseguretat, parlem del cost de la vida, parlem de l'accés a un bon ensenyament públic, parlem de la creació de feina ben pagada i, no per estar a la cua és menys important, parlem de l'accés a l'habitatge.

Que no ens emboirin la vista les petites foteses que ens volen vendre i menys el dia després de fer-se un sorteig d'habitatges protegits. També ho llegeixo al diari i les xifres esveren: gairebé 55.000 aspirants a un pis de protecció oficial per una oferta de només 1.500! Per participar-hi només calia estar empadronat a Barcelona, independentment de l'edat o del lloc de naixement. Així que potser accedeix a l'habitatge una persona de 20 anys abans que una de 30, tot i que guanyin el mateix, o potser algú que fa dos anys que viu a Barcelona passa per davant al que hi ha viscut tota la vida. Ja se sap, lleis i trampes es donen la mà.

Però per lleis... pitjors aquelles que no es fan complir o les que escrites i aprovades de bona voluntat acaben convertint-se en paper mullat. Hauria de ser estrany veure un motorista circulant pel carril bici a fi d'estalviar-se una cua de cotxes, però jo ho he vist aquest matí, ben a prop del congrés de telefonia mòbil 3GSM. M'he quedat de pedra, tot i que encara m'ha soprès més descobrir que quatre agents de la Guàrdia Urbana, uniformats amb armilla reflectant, no s'adonessin de res mentre passejaven i xerraven. És clar, devien estar debatent qui pot ser el segon presumpte enverinador colombí ara que ja n'han capturat un. No hi ha res com un cas que et tregui de la rutina.

Xifres pesades

—Són dos amb dotze.

—¿Con diez?

—No, doce.

—¿Diez, has dicho?

—Dos euros con doce céntimos.

—Ah, doce... ¿No eran diez?

—Espere que le saco el tiquet o se lo apunto, como prefiera.

—No, si no hace falta, ya te he oído.

—...

—Toma. Aquí tienes: doce céntimos. Hay que ver, que números más pesados.

Per pesades... algunes persones!

Els luxes es paguen

Per molt que sembli una contradicció, no ho és: el creixement desmesurat, sense cap mena de limitació, comportarà fracàs i problemes perquè no és sostenible. És una de les conclusions que podem extreure'n de l'Informe sobre el canvi climàtic presentat a París i alhora que obre molts interrogants. Per exemple, si no caldria regular el consum desmesurat en una societat capitalista com la nostra.

Alguns economistes opinen que no, que l'economia no pot parar de créixer pel bé d'un país. També ho pensen la majoria d'empresaris, però aquests amb unes altres raons, prou òbvies. Per tant, si els empresaris ni tampoc els consumidors, immersos en aquesta espiral de consum imparable, volen autoregular-se, potser ja va sent hora que l'administració hi faci alguna cosa.

La solució queda en mans dels legisladors com ja ha passat amb altres qüestions. Haurien d'adoptar noves mesures, algunes punitives, per controlar el desbaratament de l'energia i altres recursos. Una forma d'incentivar el consum responsable per a usos socials és el cobrament per trams de consum, és a dir, que la despesa es pagui de forma exponencial.

Aquest model, que es va proposar per a l'abastament d'aigua, també podria aplicar-se al gas o a l'electricitat. D'aquesta manera, tothom tindria accés a béns bàsics i en podria fer un consum mínim a preus més que ajustats, però a mesura que se sobrepassessin els mínims, el preu es dispararia. Això vol dir que el propietari d'un camp de golf hauria de pagar l'aigua a preu d'or. El mateix li passaria a una empresa de telemàrqueting amb la factura de la llum.

La mesura, però, hauria de distingir entre una activitat laboral i una activitat d'oci. Si ens fixem l'oci d'ara és molt més consumista que el de fa unes dècades. Avui, molta gent, inclosos joves i vells, viatgen com a mínim una vegada a l'any, però uns quants repeteixen. I els trajectes ja no només es fan en cotxe, autocar o tren; ara la majoria tria l'avió, més ràpid però també més contaminant. Si seguim pensant en l'oci, les aplicacions informàtiques com els vídeojocs, la televisió o el cinema, s'han afegit a la lectura i els passejos, i han arraconat els jocs de taula o de carrer. Les noves activitats de lleure impliquen un consum elèctric que no ens és indispensable per viure. Li apliquem un plus?

En definitiva, el model de pagament per trams proposat no és una idea tan esbojarrada. Petits i grans luxes, com una segona residència, l'aigua per a regar el jardí, el segon vehicle familiar o el tercer vol en avió de l'any, han de costar el que la paraula "luxe" implica. L'imprescindible per viure ha de ser ccessible a tothom i qui en vulgui més que pagui.