La controldadora

És controladora i no controlador perquè gairebé sempre es tracta d'una figura femenina. Tot i no integrar els arquetips universals, com ho són la femme fatale o la southern belle, la controladora reuneix totes les característiques per ser-ne un més. La controladora és la dona que es desviu per conèixer els detalls, per viure la vida dels altres en paraules i en pensaments, per refer les històries i sembrar-les d'afegits personals que les compliquin encara més.

Aquesta dona, tafanera per naturalesa, es troba a cavall de la femme fatale i la peixatera de mercat. De la primera, reuneix la subtilesa i la fredor, sense caure en la malícia ni en la cobdícia. De la segona, hereta el caràcter batxiller o escorniflaire, sense arribar a la cridòria i l'histrionisme («Escolta reina! Mira quines gambes, te'n poso mig quilet i ja veuràs com escalfeu els llençols aquesta nit!»).

La controladora mai no cau en aquestes ficades de pota perquè la grolleria no entra al seu terreny, però pot fer plorar a la seva millor amiga remenant-li l'ànima amb el bisturí de la seva llengua. És la «entrometida», la «metelete» o la «metelona» per als castellans. Aquí, a la que fica el nas o nassardeja, l'anomenem mastegatatxes i, fins i tot, furòncol per com n'arriba a ser de pesada.

Una manera d'afrontar la seva impertinència quirúrgica és responent-li amb una altra pregunta. Que diu «on vas?», doncs li contestes «i tu?». Que fa «ja has trobat feina?», doncs li respons «com està l'índex d'atur?». A vegades, però, això pot sonar una mica esquerp i és millor deixar-ho amb respostes incongruents, també anomenades «de punts suspensius» perquè confonen l'interlocutor. Així, a les preguntes d'abans podríem respondre «a buscar un transport públic...» i «de feina sempre n'hi ha, només cal buscar-la».

Quan descobrim aquest personatge, el de la controladora, el millor que podem fer és no deixar-nos endur pel neguit i prendre'ns l'encontre com un joc. L'acabarem traient de polleguera, sobretot si ens mantenim serens o indiferents, com si ens trobéssim en un altre món.

Les dues nines fúnebres

Fa temps, una companya de feina preguntava si algú sabia quina olor fan els cadàvers. Ningú no l’havia sentida. Com a molt, la majoria coneixíem l'olor agre de la mort biològica, aquella que desprenen els familiars digerits per una malaltia. Ni que la noia fos vident, al cap de poc, em vaig veure en la situació de respondre a la seva pregunta.

Mentre pujava per les escales tronades d'un immoble deixat de la mà de deu, vaig fixar-me en què les dues persones que em precedien i la que em seguia duien una mascareta. «L'hem comprat a la farmàcia», em va dir una d'elles i va seguir: «El millor que pots fer és respirar per la boca». Ho feia des que havia posat els peus al vestíbul, però de poc servia. La ferum que baixava de l'àtic era prou forta per posar-te l'estómac de gairell. Per sort, feia estona que havia dinat.

Era una fortor intensa que barrejada amb l'aire calent i humit de l’estiu barceloní encara es feia més insuportable. No vaig trigar a associar-la al peix podrit i a imaginar-me la pell purulenta dels cossos sense vida. A mesura que pujava, mogut per una curiositat desassossegada, l'agror de l'ambient s'accentuava. Me'n feia creus que dos cadàvers haguessin pogut impregnar les parets de l'edifici amb aquell tuf, fins i tot ara que ja se'ls havien endut.

Vaig fer una ullada a la casa a través de la finestra del pati i vaig intentar d'imaginar-me quina vida devien fer a partir de la decoració interior. Que una finestra estigués travada amb dues cadires —l'una a l'inrevés damunt de l'altra— feia pensar que aquelles persones temien que els entrés algú. De fet, el veí del costat em va confirmar que mai les havia vistes a la terrassa. «Creia que no hi vivia ningú aquí, al costat», va confessar atònit pel succés.

La imatge que oferia l'immoble era surrealista. Luís Buñuel s'hi hauria recreat a gust en un dels seus films. De les parets de la saleta, en penjaven retrats naïf de gossos i gats. El terra estava plagat de capses, estris innumerables i gruixudes capes de pols. Però enmig del desordre sobresortien dues nines que feien por. Una d'elles duia un barret cònic de festa i l'altra unes ulleres de pasta gegantines.

Amb mirades penetrants, les dues nines escrutaven tot el que se'ls plantava al davant. Convertides en eternes vigies, després que morissin les seves acompanyants de carn. La meva ment va discórrer per l'arxiu fílmic fins arribar a un títol prou terrorífic, «El ninot diabòlic», i vaig preguntar-me quina relació hi hauria entre les unes i les altres.

Concentració de mitjans

Cremen adrenalina a diari, sobretot quan són a punt d'enllestir la feina. Integren una gran família, molt variada. Variada pel que fa a sous —hi ha els que tiren de contractes per obra i servei, força precaris, i hi ha els que s'embutxaquen una «pasta gansa»—; variada també, la família, per les múltiples tasques que es reparteixen. I com en qualsevol família en lloc d'ajudar-se i anar tots a la una, cadascú va a la seva. Parlem dels mitjans de comunicació.

Qui no els hagi vist mai en acció es perd una gran estampa. Tots els periodistes expectants darrera d’una porta, a la caça de la «decla». De sobte, algú gira el pom. S'amunteguen com animals ferotges però... falsa alarma, era la portera. Al cap d'una estona va de debó. La «font», una figura que ells i elles valoren molt —a vegades massa—, creua el llindar de la porta.

Els càmares busquen el millor angle sense pensar en comú, sense adonar-se que si tots es posessin del mateix cantó i algú aguantés els micròfons a sota tindrien la «font» mirant-los de cara a tots i no en un posat egipci. Ara que, ben mirat, sempre hi hauria algun fotògraf disposat a aixafar-los el pla —mai millor dit—, ja que molts d’ells tenen el defecte de veure-ho tot amb un sol ull, el de l'angular. Per la mateixa regla de tres podríem dir que els reporters de ràdio persegueixen la «declaració» amb una sola orella, però solen ser els més respectuosos. Els de premsa, en canvi, com que no poden enregistrar la conversa s'han d'apropar a un pam de la famosa i admirada «font» i, per consegüent, esguerren el pla als càmares i als fotògrafs.

La solució és ben simple: ordre i concert. Només caldria dedicar un instant a estirar les neurones i descobrir la disposició idònia perquè tothom pogués tornar a casa amb la feina ben feta. Els fotògrafs no volen res més que la foto, tant els fa què diu la «font», així que per què no disparen els seus aparells durant cinc minuts i deixen la via lliura pels següents?

Ara queden els operadors de càmera, els periodistes de ràdio i els de premsa. Molt bé. Premsa darrera la «font», també als costats, per què no. Els de ràdio també als costats o al davant i ajupits per no fastiguejar els càmares. I finalment, els que enregistren en vídeo, tots en bateria i al seu davant, ajupit com els periodistes de ràdio, algú que aguanti dos micròfons amb cada mà. No és tan difícil, oi?

Km 33

Quan algú té una bona idea s'ha de reconèixer. Avui he descobert un nou programa, el Kilòmetre 33, que tot i portar aquest nombre s'emet a la 3 (coses dels programadors...). En definitiva, que l'han encertat. Han trobat una forma planera i entretinguda d'explicar travesses arreu del món. Molt diferent a espais també de viatges com els de la Lonely Planet o els Afers exteriors d'en Miquel Calçada.

Dues noies, una d'elles actriu, fan realitat el seu somni. Visitaran l'Índia després que una d'elles debuti amb un monòleg al teatre Poliorama. Emprenen el viatge i ens converteixen en acompanyants de luxe perquè no només visitem el país amb elles, també riem amb els seus acudits i reflexionem amb les seves cabòries.

A banda de la història, del seu guió fresc i espontani, també és molt encertat el grafisme i la imatge. Un enregistrament sense pretensions que treu molt de suc d'una idea senzilla. Deixaré que em sorprenguin agradablement la setmana vinent...