e m p r e m t e s

30 de juliol 2006

Feina rara (2)

0 en seguici
(ERNEST) Hola Nuri! Quant de temps!

(NURI) Hola noi, com estàs?

(E) Això tu, que m'han contat que ets a l'Argentina.

(N) Sí. He vingut a visitar la meva àvia i els oncles. I ara m'estava mirant el correu. No m'has escrit gens en mesos.

(E) Ho sé, però és que no paro amb la noua feina.

(N) Ara, ara. M'ho has d'explicar que després de parlar per telèfon, que farà, un mes?, em vas deixar amb el cuquet de saber-ne més. Que era allò de la dispersió del setembre?

(E) Espantós. Recordes que lo meu cap del laboratori me va demanar un estudi de les escoles de l'àrea metropolitana, no?

(N) Exacte.

(E) Pos, resulta que ara arriba la segona fase del projecte. A finals d'agost i principis de setembre hauré d'acostar-m'hi per escampar soques de Pediculus resistents als antiparasitaris més corrents.

(N) Què són els Pediculus?

(E) Polls. Aquells bitxets que se't fiquen al cap i et xuclen la sang.

(N) No fotis!

(E) Sí, foto. Jo també vaig flipar, però m'heu paguen bé i he signat un contracte amb clàusula de secretisme.

(N) Però per què ho feu? No ho entenc?

(E) Per moure lo mercat dels antiparasitaris. Ara n'he ha un munt i la majoria ja no són tan efectius com ades. Són productes fàcils de fabricar que es venen com a xurros si hi ha plagues als col·legis.

(N) I on és l'ètica, Ernest?

(E) I qui me paga los estudis, si no, eh?

El tripijoc de Vodafone

3 en seguici

No havia mencionat el nom de la companyia telefònica fins ara per precaució. Però, ara que ja tinc el telèfon i que l'intent d'estafa segueix, el dic. La companyia és Vodafone. Fa prop d'un mes em van fer una contraoferta perquè no marxés a Movistar: un telèfon amb més prestacions a canvi dels punts i d'un any i mig de permanència. M'estava bé i els vaig dir que sí. D'haver sabut l'enrenou que s'acostava hauria fet el pas definitiu cap a Movistar sense pensar-m'hi dues vegades.

No hauria de mostrar-me tan agosarat per parlar d'estafa obertament perquè encara no m'han cobrat l'aparell. Per això ho deixo en «intent». El primer cop va ser quan Seur em va dur el telèfon a casa. El repartidor em demanava l'import de l'aparell, quan no era així. Com que no li vaig pagar se'l va endur i vaig estar-me deu dies més sense mòbil i penjat del fix per aclarir-me amb Seur i Vodafone, fins al punt d'estar-me dues hores de rellotge amb el pavelló auditiu adherit a l'auricular del telèfon fix.

El segon intent d'estafa va arribar ahir. M'esperava a la bústia una factura de Vodafone amb l'import exacte del nou aparell. No me'n sabia avenir! A l'instant vaig marcar 1-2-3 al meu mòbil nou. Era mitjanit però el servei d'atenció al client està obert vint-i-quatre hores. Em va respondre un home mig endormiscat i amb accent mexicà. Em va llençar les preguntes de rigor: «nombre para dirigirme a usted», «teléfono desde el que llama» o «la clave», que mai no recordo. Com es diu popularment, no estava per hòsties, però en cap moment li vaig faltar el respecte. Ell, en canvi, em va penjar. La cosa va anar així:

—En la pantalla aún no figura ningun cobro, como dice usted.

—Pues debería figurar cuando acabo de recibir la factura.

—No. Deberá esperar a que se lo carguen y entonces volver a llamar. ¿Le puedo ayudar en otra cuestión?

—No verá, lo que quiero es dejar resuelto esto...

«Clic!» Havia penjat. Era tard per intentar batallar amb paraules però encara vaig trucar-los de nou per deixar clar el que acabaven de fer i que parlaria amb el responsable. Ho vaig fer a l'endemà i, per sorpresa meva, també era mexicà. A Vodafone tots són mexicans o cubans o colombians. Primer un tal Marcos i ara li tocava el torn a un tal Eduardo. Fos qui fos sempre em feia la impressió d'haver reculat en el temps i ser a la platea del cine Dorado mentre projectaven alguna pel·lícula de Disney.

L'Eduardo de Vodafone tampoc em va resoldre res. La resposta era pastada a la dels altres homes-màquina. Per això, m'he posat en contacte amb La Caixa i els he demanat que m'avisin quan detectin algun cobrament irregular. Encara no ha acabat la història, però el meu dubte és què passa quan això els passa a persones grans o, simplement, a qualsevol persona amb més maldecaps que no se n'adona.

24 de juliol 2006

Porcs de pel·lícula

0 en seguici

Avui rescato una impressió desagradable publicada fa més d'un any en un altre bloc. Malauradament, la situació es continua repetint a les nostres sales de cinema perquè la gent és tan o més porca que abans. Si aleshores la pel·lícula vista era Entre copas, aquest cop és Superman returns, però el tema en sí (escrit el maig de 2005) no ha perdut vigència:

En acabar la projecció d'Entre copas (Sideways), he contemplat amb fàstic el rastre que la majoria d'espectadors ha deixat al seu darrere. Més que un pati de butaques, semblava un camp de batalla després d'un encontre salvatge entre cohorts de crispetes i gots de refresc. El resultat, un paviment dolby sorround de primera que, us ho asseguro, cruixia sota els meus peus com l'arròs inflat de Kellog's.

El més refotut de la situació és que aquells soldats de blat de moro no xiuxiuejaven com els cereals de l'anunci, cridaven "auxili" en estèreo a l'espera que algú s'entretingués a desincrustar-los de les maresmes de xarop de glucosa amb aromes de cítrics i cola. Aquell "algú" ja estava a punt. Una brigada de neteja integrada per tres homes i tres dones s'havia alçat en guàrdia en el moment que els títols de crèdit iniciaven la desfilada a fosques.

Diuen que "no és més net el qui més neteja sinó el qui menys embruta". Això se sap als pobles i a les ciutats i no cal anar a les millors escoles ni a la universitat per descobrir-ho. De totes formes, s'ensenya a les escoles, també a les de la part alta de la ciutat, on hi ha la sala Cinesa a la que m'estic referint.

Tot i això, sembla que ni la procedència d'una família adinerada, ni l'escolarització privada asseguren una ciutadania de qualitat, respectuosa i polida. Alguns dels assistens deuen pensar que ja fan bé de deixar cucurutxos i envasos a la sala mentre pugen als Mercedes o pasturen abrics de pell*, perquè el servei de neteja està inclòs al preu de l'entrada i cal amortitzar-lo o perquè senten que contribueixen a reduir l'índex d'atur per donar feina a qui no la té.

No, si a la llarga, encara voldran desgravar aquestes tasques dels impostos anuals sota el qualificatiu de "socials i humanitàries", sense adonar-se que ser persona de classe bona no és sinònim de persona bona ni de persona amb classe. Senyores, senyors, que la feina dignifica, però la netedat també!

(*) Els abrics de pell, en tant que procedeixen de cadàvers d'animals salvatges, es pasturen. Es passejarien si fossin de pell d'animal de companyia. Els d'imitació es porten o es llueixen.

23 de juliol 2006

La becària deixa de ser notícia

0 en seguici

És emocionant descobrir que el dret a rèplica encara existeix. El Confidencial Digital criticava aquesta setmana el bloc d'una estudiant en pràctiques a la redacció catalana del diari ABC. Les paraules escrites van propiciar el tancament de la pàgina de Núria Cabrera i, encara que no es tractava d'una petició oberta, entre línies s'entenia que calia censurar el bloc. Curiosament, el mateix diari digital ha deixat que la redactora en pràctiques hi digui la seva. És bo saber que els al·ludits encara poden defensar el seu parer.

A l'article publicat el 22 de juliol, Núria Cabrera manifesta que el redactor d'ECD ha desvirtuat l'essència del seu bloc perquè n'ha fet una metonímia:

Cierto es que no todo cabe, los periodistas lo sabemos, no siempre hay espacio. Pero la falta de líneas no implica que se pueda tomar la parte por el todo o que se pierda la idea inicial del tema.

La mal anomenada becària (les pràctiques no són retribuïdes) puntualitza que no s'ha entès el veritable objectiu del seu bloc: compartir amb altres estudiants de periodisme el seu aprenentatge i generar un debat sobre els temes que anessin sorgint. Sempre entorn a la professió periodística, ja que per als temes personals la redactora ja disposa d'un altre espai.

Referint-se als blocs anteriors, Cabrera explica que això de relatar les seves pràctiques ja ho havia fet abans, quan era becària al mateix diari, i ningú no se li va queixar. Expressa amb disgust que ella mateixa ha esborrat el bloc perquè la situació ha sortit de mare i ha perdut les ganes d'escriure. Com ella mateixa acaba "un periodista mai no ha de ser notícia". Quina paradoxa; va ser un periodista qui la va convertir en notícia!

ARTICLES RELACIONATS: La becària de l'ABC.

22 de juliol 2006

On és la becària de l'ABC

0 en seguici

Fins ahir, havia publicat la seva crònica com a becària de l'ABC, dia rere dia. No la coneixia en persona, però el seu bloc era simpàtic. Ens explicava l'actualitat des d'un altre punt de vista. Com si en un restaurant, en lloc de veure el plat a taula, també féssim una ullada a les cuines abans de que ens el servissin.

Malauradament, ahir ja no existia aquest bloc i com que no hi ha manera de saber què ha passat realment, només podem especular. Pel que sembla, no es deu a una caiguda del sistema de publicació en-xarxa de blogspot.com, perquè els altres blocs del servidor es poden consultar sense cap problema. Aleshores, ha estat la mateixa autora qui l'ha suprimit d'internet. Però, per què? Se n'ha cansat o és que potser algú «de més amunt», com se sol dir a l'entorn laboral, li ha picat la cresta?

Aquesta podria ser una resposta si pensem en la línia ideològia del diari en qüestió i fem una ullada a la xarxa. Qui li hauria dit a la Núria Cabrera que el que escrivia en temps d'oci esdevindria substrat d'articles. El Confidencial Digital en va parlar dijous 20 de juliol, però a diferència de la Núria, que mai va amagar la seva autoria, l'article d'El Confidencial no el signa ningú. Hem de pensar que es tracta, doncs, d'un editorial? La direcció parlant d'un bloc i, pel que es llegeix, els importunava una mica:

El blog en cuestión está confeccionado por esta becaria que ha sido destinada a la redacción de Sociedad de ABC Cataluña. [...] Entre otros asuntos cuenta sarcásticamente su trabajo diario en el periódico. Llama la atención cómo, en sus primeros días, hace "refritos" de teletipos de agencias informativas que se convierten en noticias [...] o cuando describe un folio con una bandera republicana invertida colgando de un corcho en la pared.

L'article del Confidencial no té pèrdua si se'n fa la segona lectura. Els han fet la gitza paraules com «venjança», «refrito» o «calor asfixiante». Però el que més els ha molestat ha estat que els seus articles generessin diàlegs. I ara resulta que amb el seu escrit —o amb aquest mateix— encara fan (fem) més rebombori. Deixem de divagar i que sigui la Núria qui ens expliqui perquè no reprèn el fil de les seves cròniques i si l'ABC ha tallat les ales de la seva llibertat d'expressió.

ARTICLES RELACIONATS: La becària deixa de ser notícia.

21 de juliol 2006

Pilota de mà en mà

0 en seguici

Fa unes setmanes, vaig encarregar una eina periodística a una empresa que me l'havia d'enviar sense cap cost. L'eina en qüestió, un telèfon que funcionés, va arribar en una setmana però el repartidor reclamava un import quan no havia estat aquest el tracte. El repartidor era de Seur i aquí va començar la meva odissea per aconseguir el nou mòbil abans que morís l'antic.

Davant de l'error (el repartidor no em va lliurar el telèfon), vaig trucar a la companyia telefònica. "Escolti, m'ha passat això", els dic després de parlar durant tres minuts amb un contestador força estúpid. Al servei d'atenció el client m'atenen com fan tots els serveis d'atenció al client. M'explico: tons de veu monòtons, inexpressius i mandrosos que denoten desídia cap a la feina i cap al client.

L'empresa de telefonia em va explicar que l'error havia estat de Seur, de manera que vaig trucar a la delegació que Seur té al Prat, Barcelona (el número 934797989 figurava al rebut de no-entrega). Una noia molt atenta em va explicar que no podrien lliurar-me el paquet fins que no pagués o fins que la companyia notifiqués que no calia pagar. Així que vaig tornar a parlar amb el contestador estúpid durant tres reglamentaris per escoltar un altre telefonista babau que segueix el guió de l'empresa. I mentrestant, la vida del meu telèfon s'anava esgotant.

Em vaig quedar igual. Ells ja havien donat l'ordre a Seur, de manera que el problema era de l'empresa de missatgeria. Vaig tornar a trucar a Seur Barcelona i la mateixa noia em va recordar que ells no podien fer res sense notificació, que el paquet es quedaria al Prat deu dies i, si no es produien canvis, tornaria a Madrid d'on havia sortit. Aleshores vaig caure que potser Seur Madrid tindria la notificació i només calia pressionar-los una mica perquè l'enviessin al Prat.

Vaig trucar al telèfon 902101010, el general de Seur, perquè no en tenia cap més. Va saltar un altre contestador que m'indicava que les línies estaven ocupades i que romangués a l'espera. Ho vaig fer dos minuts. Cinc minuts. Deu minuts. Un quart d'hora i me'n vaig fartar. "Això no va", em vaig dir. El següent pas era cercar el telèfon de la seu de Madrid per internet. Malauradament, al web de www.seur.es no hi figura cap altre telèfon que l'exasperant 902101010. Aleshores vaig fer una cerca al google amb una única paraula clau "seur".

No vaig trobar el que buscava (el telèfon de Seur Madrid) però si que vaig trobar una mica de consol al bloc Escrito sobre ceniza. El seu autor explicava un cas molt similar al que aquí relato, només que ell es va penjar del telèfon cinc minuts més. Calia canviar de plans i aconseguiria que Seur Barcelona em donés el telèfon de Madrid. La mateixa noia, insulsa però educada, me'l va donar i en un no res ja estava marcant el 913228080. En efecte, Seur Madrid va respondre. La nova telefonista semblava una locutora beneita de la ràdio ("buenas noches mis queridos navegantes, nos adentramos en un mar de sentimientos, vamos a escuchar vuestros poemas..."). Li vaig explicar el meu cas. L'havia explicat cinc o sis cops a diferents autòmates de la companyia telefònica, li havia explicat a la seva companya del Prat; ja no venia d'aquí.

La decepció va arribar quan em va assegurar que no havien rebut cap notificació de l'empresa de telefonia. "Ni per fax, ni per mail, ni tan sols cap trucada", va precisar. "Ja n'hi ha prou! Això és una presa de pèl", em vaig dir. Més pressió i aquest cop a l'altra companyia.

Em va contestar novament el contestador estúpid i va saltar la música "Over the rainbow" que he avorrit des d'aleshores. Finalment, li exigeixo a un dels autòmates d'accent llatí que em passi amb un responsable o amb el departament de queixes. D'aquí al departament de promocions on no em van explicar res que no pogués intuir (res a veure amb el lliurament immediat del paquet que m'urgia per a la feina). "El paquete debe seguir su curso. Pasaran diez días y regresará a Madrid porque nos ha pasado con más clientes. Luego se anulará la entrega y se emitirá una nueva, con lo que deberá esperar diez días más". No, ni parlar-ne. Com que el responsable del departament anterior m'havia donat la seva extensió el vaig trucar i li vaig demanar que pressionés els de promocions.

Mai havia fet res semblant fins aleshores: dues hores de rellotge penjat al telèfon, però va valer la pena; al cap de dos dies ja tenia telèfon i, el millor, funciona!

15 de juliol 2006

Ulls per al Tercer Món

0 en seguici

Durant tot l'any, però especialment a l'estiu, molts voluntaris es desplacen als països en vies de desenvolupament per aportar-hi coneixements o contribuir a la construcció d'una societat millor. És el cas del col·lectiu mèdic i d'infermeria que sota el distintiu de la Fundació Ulls del Món desenvolupa projectes per combtre malalties oculars, com les cataractes o, com diuen ells, la «ceguera evitable».

La Lourdes Rebollo no és nova a l'equip. Com a infermera instrumentista col·laborarà amb els metges al quiròfan o en la formació dels professionals autòctons de Moçambic. Ens explica que a penes tenen recursos, metges i transports. «No tenen diners per anar als hospitals i als hospitals no hi ha especialistes, ni recursos materials». Per això, l'equip també hi portarà muntures que aquí han passat de moda, lents i aparells per tallar-les a mida, i refractòmetres per gradura la vista.

Amb aquest material la Fundació Ulls del Món vol cobrir mancances sanitàries a Moçambic. «Un dels països que necessita més ajuda a tots els nivells», assegura la Cristina, una altra infermera de l'equip. Una companya, la Montse, ens explica els seus motius per embrancar-se en una aventura com aquesta: «Hi ha moltes coses a fer i no em vull quedar al sofà pensant en què es podria fer, sinó anar allà».

RECUPERAR LA VISIÓ ÉS RECUPERAR LA VIDA

Cal material, però també professionals que formin el personal autòcton i tractin de guarir als malalts. Només el 2005, van efectuar 6.000 consultes a Moçambic, Bolívia i el Sàhara i van operar a més de 900 persones, la majoria de cataràctes, un tipus de ceguera que porta l'edat i que gairebé sempre es pot evitar. La directora de la Fundació Ulls del Món, Núria Ramos, comenta com és d'important poder-hi veure en un país en vies de desenvolupament. «Recuperar la visió és recuperar la vida, perquè persones cegues per unes simples cataractes que recuperen la visió, tornen a ser autosuficients». I és que allà tota la família —avis, pares i fills— porta diners a la llar. Si un d'ells es posa malalt és converteix en una càrrega perquè es és una boca més per alimentar que no contribueix a l'economia domèstica.

A més a més, l'ONG concedeix tres beques a metges d'aquests països perquè puguin especialitzar-se en oftalmologia a Barcelona. Després de quatre anys tornen al país d'origen per formar a nous metges i desenvolupar tasques assistencials. D'aquesta manera es tanca el cicle i els voluntaris d'aquí poden posar la mirada en altres indrets.

12 de juliol 2006

Barcelona, renta't la cara!

0 en seguici

Imaginem-nos la foto. A primer terme, una paperera metàl·lica de forma semi-cilíndrica plena a vessar. Les llaunes, els papers i altres residus en sobresurten i, de tants que n’hi ha, alguns reposen a terra. L'andana no ofereix cap mena de perspectiva, perquè més enllà només hi ha caps humits i ventalls que ondegen de forma convulsa. La suor perleja als fronts arrugats d'estranyesa; el metro no arriba. Les mirades ressegueixen el comptador lluminós i els braços cauen en un gest d'exasperació quan el comptador arriba a pocs segons pel zero i torna a indicar quaranta segons.

És una postal del metro de Barcelona. Els que s'entesten a projectar les virtuts de la ciutat són els mateixos que mai no viatgen en transport públic. I cal que algú mostri aquesta cara per poder-la netejar. El pitjor, però, no ha arribat. És a l'interior del metro. Ho descobrim quan arriba, s'obren les portes i hi entrem. Està ben atapeït perquè a l'estiu disminueix la freqüència de pas i darrerament hi hem de sumar els retards. A sobre no va l'aire condicionat. Dedueixo que té molt a veure amb els consells que s'han donat a la població: «la temperatura no hauria de estar per sota dels 24 graus». Però el consell no va amb qui el predica. A la línia 1 han apagat l'aire sense mirament i han fet igual a línia 3.

És demencial, propi d'un país en vies de desenvolupament. Arriba l'estiu i el metro de Barcelona circula amb complicacions per les obres, una freqüència més baixa i sense aire condicionat. En canvi el bitllet, costa el mateix que la resta de l'any. Tenim tres opcions: esperar que ho resolguin aviat, acceptar una rebaixa del preu del bitllet o pensar si un servei com aquest cal pagar-lo.

10 de juliol 2006

L'home que no sabia callar

0 en seguici

L'home que parla pels descosits no passa de la trentena. Una vegada més, deixa la seva Tortosa natal per arribar-se en tren a Barcelona. Explica que quan va començar a treballar a la capital catalana, no tenia ni un duro, així que s'empescava una petita estafa. A l'estació de Tortosa, comprava un bitllet fins a Tarragona, esperava que el revisor li segellés i després es feia l'orni fins que arribava a Passeig de Gràcia. No li importava córrer el risc de ser descobert; era jove i la responsabilitat era compartida.

Una amiga seva, la Laura, feia sovint el mateix trajecte i, com ell, no pagava més enllà de Tarragona. Un dia, però, el revisor els va demanar el bitllet per segon cop i no van dubtar a dir-li que ja havia passat abans. Qui sap si jugarien al paper d'enamorats interromputs («no ens tallis el rotllo ara, tu»). La qüestió és que el revisor va fer la vista grossa i va seguir. Ho explica l'home que fa com qui les sap totes i no para d'omplir-se la boca d'adjectius autocomplaents. L'amic que l'escolta gairebé no diu ni mu i si ho fa, el primer el talla per seguir amb el discurs. Com qui vol justificar-se després d'haver comès una malifeta, es queixa que si no dus el bitllet, has de pagar una multa de 40 euros. En canvi, diu, si el tren no passa de l'hora de retard, no et retornen el preu del bitllet. «Des que van dividir la línia a Tarragona, ara ha de passar de l'hora a cada banda [de Tortosa a Tarragona i de Tarragona a Barcelona]. Només així et tornen el preu i la meitat i prou.» L'amic intenta parlar novament, però el xarlatà intervé novament. Li mostra el seu mòbil d'última generació i li recita a càmera lenta totes les prestacions hagudes i per haver. «Cent deu euros», diu en cops de veu pausats i notoris. «I no gas-ta-aaaaaa...», afegeix amb to fatxenda. L'amic assenteix amb el cap i evita un nou conat d'intervenció lingüística. Prefereix escoltar com el seu company espera deixar la feina per cobrar l'atur i viure unes «llaaaargues vacances pagades».
Related Posts with Thumbnails